A tall d'invocació

He posat de lectura durant aquest curs l’Antígona de Salvador Espriu. Anys i anys que no ho feia i ara ha estat en l’assignatura de Literatura Comparada, en un tema dedicat a l’estudi de mites i tòpics. L’obra, s’ho val. Encara que condensada i lacònica té una força increïble. Una vitalitat… Una actualitat…   
   Després del comentari els demane als alumnes: és un tema actual el que planteja Antígona? Diuen que sí… Però no tenen al cap la Llei de la Memòria Històrica i tot el que la voreja. Els quants?110.000 morts en foses comunes o en les cunetes que encara hi ha pendents de soterrament. Cal que els morts descansen en pau. Però no és possible. Alguns testimonis són esfereïdors. Un fet tan simple com aquest: cal que els morts descansen en pau. (n’hi ha més)     

La versió d’Espriu malda per fer d’Antígona no sol una catarsi emotiva, sinó un punt de reflexió “lúcid”, de la mà precisament del “Lúcid Conseller”. El parlament final és l’aportació més significativa que fa l’autor. “I com establir i repartir (..) responsabilitats i culpes?” –es demana el de Sinera a través del Lúcid Conseller. Bona pregunta. Tots ho som, en graus i escales diferents, de responsables.  A la fi, el Lúcid Conseller diu que deixa la lucidesa perquè també irrita. Aquest apunt final sempre m’ha portat a la reflexió. A la reflexió amarga. Perquè és cert. La lucidesa és aspra i el sotmés, de vegades, ho és per necessitat psicològica. A l’oprimit li va bé –un poc a tots–l’obediència i l’amnèsia. La indiferència, que és una suma de sordesa i ceguesa. És fatigant –i pot ser insuportable– constatar com el món és absurd i tràgic. Cruel. A la fi, podem viure més còmodes si acceptem la versió oficial dels fets. Llavors un se’n desentén: “I jo què sé…”