“Vaig reconèixer la felicitat pel soroll que feia en anar-se’n”. Sobre “Insistències en la llum” de Toni Sabater

He llegit Insistències en la llum, de Toni Sabater. Celebre, que a la fi, hi comence a circular una prosa que no és ficció (ni relat, ni novel·la), ni diari, i que es modula seguint les particularitats del jo que l’escriu. Aquesta prosa dóna compte del món propi: pensaments, experiències, records, viatges, capítols genealògics… Darrere de papers com aquests acostuma a haver-hi un ésser sensitiu però, sobretot, un lector intens, selectiu, excels.

L’autor ens porta de la mà per vivències familiars, d’infantesa i d’adolescència, o més actuals, capítols genealògics, viatges, especialment per la Mediterrània: ciutats italianes, Grècia, Sevilla i, en una àrea més pròxima, Vinaròs (el lloc dels estius de xiquet) i València. Una ciutat a la qual dedica elogis i mostres d’estima. Qualsevol fet pot esdevenir significatiu: una vesprada de pluja, unes hores de llibreria, la imatge d’una jove avorrida una vesprada de dissabte en un bar… És més, en compte d’allò (aparentment) important, majúscul, l’autor es fixa en els marges, en les insignificances, en els gestos secundaris.

Després d’haver llegit el llibre amb gust, si em demanaren un resum d’Insistències en la llum no sabria què dir. Però des que he començat les pàgines he anat botant d’uns episodis biogràfics meus a uns altres, per moments familiars, per experiències de viatge, per lectures…Una prosa com aquesta, farcida de confessions sensitives, desencadena les vivències personals. Aquesta sensitivitat —en sabors, olors, llums, veus— tradueix el bategar del sud. No és la Mediterrània idealitzada i convertida en un paradís com fan els nòrdics, però sí els confins d’una experiència sensorial intensa, renovadora,  plena de pulsions vitals. D’alguna manera, l’autor és un pierista (del partit de Josep Piera).

 Toni Sabater, foto de “La Veu del País Valencià”

Qualsevol tros de vida, reconstruït amb sensibilitat, esdevé significativament lluminós. L’autor ha volgut repassar-ne alguns de cabdals i reviure’ls. La llum significa fer-los vius i retindre’ls en la memòria. Bé està aquesta presa de consciència que, al capdavall, malda per donar compte del món propi. Si la Virginia Woolf reivindicava la necessitat dunacambrapròpia, al seu torn, el seu amic Gerald Brenan, hi afegia unmónpropi. Per ací van els trets.

Mirar el passat, com ho fa Toni Sabater, va lligat, inevitablement, a l’enyor, la sensació melangiosa de pèrdua, això sí, en aquest cas atenuada per la tendresa amb què es mira. No sé si cal recordar allò de “no hi ha més paradisos que els perduts”; Jacques Prévert en un dels seus versos deia: “vaig  reconèixer la felicitat pel soroll que feia en anar-se’n”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *