Sobre gavardines, mares escriptores i pares absents

No deu ser gens fàcil ser fill d’escriptora. Per la banda del pare tampoc, però potser d’una altra manera.  Amb una mare escriptora, què pot fer un fill que també s’hi dedica? Sempre he pensat que l’obra de Sergi Pàmies era una construcció perfilada contra la de la seua mare, Teresa Pàmies (1919-2012). Si aquesta era una autora quasi aliena a la ficció, abocada al cultiu de la literatura del jo i al memorialisme, el fill, Sergi Pàmies, se n’allunya plenament en els seus relats i en la novel·la L’instint. Les ficcions de Sergi Pàmies han adoptat un punt de vista  distant i fan servir un llenguatge mancat de retòrica que, de vegades, juga a incorporar elements del llenguatge burocràtic o del màrqueting comercial. Pàmies hi juga a invertir clixés amb un cultiu irònic, espurnejant d’enginy.En el darrer recull de contes, L’art de portar gavardina, però, hi ha peces esponeroses de caire autobiogràfic, les més destacades són: “Nadal maternofilial”, sobre la relació amb la seua mare en els darrers anys de la seua vida i “No sóc ningú per donar-te consells”, sobre el seu pare. També hi ha relats sobre els fills. El quadre familiar és així quasi al complet.

Pel que fa a “Nadal maternofilial” tenim un relat que descriu l’estat de Teresa Pàmies en els darrers temps de vida, quan ja tenia noranta anys. Se n’havia anat a una residència i escrivia amb el furor que la caracteritzà tota la vida, però amb uns resultats pobres. Uns intents de suïcidi fan perquè el fill major se l’emportés a viure a sa casa, a Granada. Hi segueix escrivint uns textos que Sergi li corregia. Una vegada reunits en un manuscrit que l’autora volia titular Noranta anys són massa, l’editora va ponderar que no pagava la pena publicar-los perquè no estaven a l’altura de la resta de la seua obra.En el relat, la confrontació entre l’univers de la mare —pensament, gustos, tics…— i el del fill brolla amb una senzillesa directa i natural. Quin és el llegat més destacat de la mare, com a escriptora? Doncs el podem resumir en la frase que Sergi reprodueix: “l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vivim (…) és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura”. Ella això ho demostrava plenament. Tots els seus llibres tenen aqueix punt de partida del jo que viu —a Praga, a París o a Barcelona— unes experiències concretes que trasllada al paper d’una manera que sembla de tan directa, transparent. I ara, també, ho posa en pràctica el fill, sempre però a través del seu estil. En encarar-se amb aquesta realitat familiar en els seus relats, Sergi Pàmies cultiva l’autoficció, tan en voga, i ho fa de manera imaginativa i reeixida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *