A tall d'invocació

Malika Mokeddem és una escriptora algeriana que viu, des de l’any 1979, a Montpeller. Per a una dona nascuda al cor del Sàhara, al si d’una família de nòmades, poder estudiar va suposar una gran lluita. Ho va fer amb la resolució ferma de qui aspira a la llibertat, a decidir sobre la seua pròpia vida. Aquest camí d’alliberament i d’autorealització és el que dóna compte en els seus llibres. En Els meus homes fa el recorregut vital de totes les relacions amb homes que han marcat la seua vida. El primer de tots és el seu pare, qui la va discriminar per ser dona i contra el qual es revolta. Després vindran els amors adolescents, els de jove (amb Saïd) i els més madurs i duradors (com el de Jean-Louis). Però també hi compten l’amor dels seus germans, el d’alguns companys d’estudis, el del conductor d’autobús que els portava a l’institut, el del metge del poble: el doctor Shalles, etc. Tots foren amors plenament viscuts, encara que alguns semblen més aviat conats. Alguns s’acosten a l’amor platònic i d’altres s’inscriuen en l’amistat. (“L’amistat és l’amor privat de sexe?” –es demana l’autora). També, en algun moment, hi deixa caure: “L’admiració, ¿no és una forma sublim de l’amor?”. (n’hi ha més)

El recorregut de Malika és un repàs evocador del que ha estat la seua vida, on la reconstrucció de cada relació s’ompli amb la força de les seues petjades, dels detalls significatius, de la sensualitat que desprenia l’altre. Malika escriu amb la totalitat del seu cos; escriptura d’olfacte, d’epidermis, amb perfum de cossos, rastres de mirades…Una acumulació promíscua de sensacions, de sabors, de paisatges poblen cada pàgina.

L’escriptura de Malika és un fidel testimoni de la seua rebel·lió i de la força alliberadora cap a la dignitat com a dona, com a algeriana, com a ésser que aspira a una vida lliure i plena. Un alliberament que no sols passa per qüestionar el pes de la carcassa cultural musulmana, el de tradicions i convencions, el del prejudicis, sinó també el de la superficialitat vital. Igualment, és una mirada sobre el nostre món; una mirada plena de tendresa, de generositat que va a l’encontre de la subtilesa de la vida, de les seus fonts profundes. “Les converses en què no es diu mai l’essencial —escriu l’autora— m’avorreixen. Si no puc parlar de tot, puc llegir-ho tot als llibres”.

Els meus homes és un exercici líric —escrit amb frases curtes i amb un metaforisme sensual ple de subtileses— encaminat a resseguir la flaire secreta de l’amor, a espiar la força cega de la vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!