Ens ha deixat Manel Garcia Grau. El vaig veure fa deu dies encara no, durant el lliurament dels premis de la territorial valenciana de l’AELC, a València. Em vaig alegrar de tornar-lo a trobar. De més a més tenia millor aspecte que un parell de setmanes abans, quan va venir a visitar-nos a la carpa de signatures de la Fira del Llibre de Castelló. Li ho vaig dir, que el trobava més refet i hi férem una mica de broma. Tèbia broma, acovardida: una mala micotiua de broma.
A mitjan vesprada Josep Ballester m’ha donat la notícia de la seua mort. Totes les hores que han vingut després han tingut Manel com a imatge i veu recurrent. Vaig compartir amb ell un bon grapat de reunions durant tot el temps que vaig formar part de la Junta de l’AELC del País Valencià com a vocal cooptat. Manel era fàcil d’estimar. Ho posava ben senzill perquè t’hi feres amic seu. Un dia, en una d’aquelles reunions, em va regalar un poemari seu acabat de publicar (Anatema) i em va dir «n’hi ha un que te l’he dedicat». I jo vaig pensar que m’havia escrit alguna dedicatòria, de la seua mà, en un dels poemes. Però era més que això. La dedicatòria formava part del llibre, parlava amb lletres d’impremta. Em plau reproduir ací aquell poema que em va voler dedicar. En record seu, en homenatge.
Do de la contemplació
Ens importa molt
saber si la vida té algun sentit,
si els mots que pronunciem contra els Cèsars
-o el desig o el combat que ens callem entre la indolència-
podran ser compresos, alguna vegada,
per qualsevol cínic sense esma, ni tendresa, ni escrúpols.
Avui encara no ha vingut ningú
entre les frondes que culminen el migdia:
les filles encara són a escola
i durant dues hores maldo per endreçar
el lúcid camp de batalla entre unes ombres del poema
que cada vegada vull més herètiques i més receloses
i més respirades.
Vinclat a la finestra llegeixo
«Resistència contra l’estat»
mig esgrafiat entre cartells electorals mig esgarrats
mentre, davant de la paret, un grup de persones s’agullonen
parlant de futbol o de les pudents bosses de brossa
del solar abandonat del davant.
El miratge no es produeix:
la televisió vomita dosis de mediocritat i de badoqueria
mentre –gloria in excelsis Deo– una gernació d’stripteasers
i de diners fàcils enlluernen els ulls i la consciència
d’aquesta Europa emmirallada i hipòcrita i neoliberal i estulta
mentre algú, en algun racó humil i amb el rostre mig cremat pel sol,
encara s’entesta per contestar-li
quatre coses a la vida.
Ara sé que és cert: la franja entre el cel i la terra
és alhora ben dúctil i mutable
i no gosem endevinar on jauen
els camps feréstecs i esberlats del paler,
els centaures salvífics de belles nits d’infantesa
plenes de contes i fams i terrossos i lluernes,
les crostes que ara, amb els ulls oberts
i l’ànima arbrada per la més sublim suspicàcia,
ens eviten veure la llum
més enllà de la llum
I encara no ha vingut ningú
entre els topants indòcils i gangrenats del full
des d’on tracto d’arrecerar les mínimes coses
que encara em mantenen dempeus,
aquelles empremtes que, vives i habitades,
m’expressen el món i els rostres
mig corpresos entre l’amarg i fulgent norais de la mirada.