Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Com sabeu Agustí Colomines va participar en un  acte de Estelada 2014 i va fer un atac al nou estatut tot dient que encara era insuficient, es va confesar independentista i va dir que ERC pactaria a la baixa amb el PSOE (cosa que ha fet CyU) Ara de cop i volta diu si, a canvi de que?

Us enviem la carta d’Hèctor López Bofil adreçada a Agustí Colomines.

 

Carta a Agustí Colomines
Benvolgut Agustí Colomines: des del profund respecte cap a les teves
idees que amb tant refinament desplegues en aquesta mateixa pàgina els
dilluns que jo m’eclipso, m’adreço a tu perquè m’expliquis com des del catalanisme es pot donar suport a un Estatut fruit de la mutilació de la voluntat del
Parlament de Catalunya.
T’ho demano perquè, fins al moment del teu entusiàstic arrenglerament amb
els partidaris del sí, et considerava una persona independent dels partits i
dotada d’una sensibilitat nacional immune a la tenalla d’interessos
econòmics i mediàtics apologetes del realisme-regionalisme (per això
t’escric a tu, i no a en Vicenç Villatoro o en Francesc Marc-Àlvaro, que
també compten amb la meva més alta estima intel·lectual però no pas amb
la presumpció de neutralitat).
Et volia demanar que t’esplaiessis més enllà de les adhesions al projecte
estatutari purament emotives o de la desqualificació simplista a la qual has
recorregut per rebatre les posicions del no. Em sembla poc hàbil titllar de
"freakies" i de "populistes" les opinions que des del sobiranisme s’han
mostrat contràries a l’Estatut, i més encara quan no acabeu d’aportar cap
argument ni jurídic, ni econòmic, ni de reconeixement nacional de fons que
ens desarmi.
Pot ser que els doctors en economia Tremosa i Paluzie siguin uns freakies,
però almenys han raonat amb solvència per què el sistema de finançament
que resulta de l’acord Mas-Zapatero no resol el problema del dèficit fiscal ni
suposa (amb la subordinació a la LOFCA, la paràlisi del règim de
bilateralitat i la fulminació dels topalls de solidaritat) cap avenç en
termes de sobirania financera (segons la doctora Paluzie fins i tot ens
podríem situar en una situació pitjor que la dibuixada per les disposicions
del vigent Estatut de 1979 en el supòsit que haguessin estat plenament
desplegades). Modestament, jo també m’he dedicat a explicar com s’ha
desballestat la filosofia general de la reforma, com s’ha diluït el
blindatge competencial, com han decaigut un nombre ingent de competències en
la majoria de matèries concretes, com l’Estat ha impedit que prosperessin
aquells instruments que el forçaven a tenir en compte la posició determinant
de la Generalitat en diversos aspectes institucionals i, em sembla que no
cal que t’ho recordi, com es va extirpar la participació catalana a la
UNESCO "de manera autònoma", tal com deia el text del 30 de setembre.
En definitiva, em penso que no hem estat una colla de hooligans els que
entenem que petits retocs en un sistema globalment deficient no justifiquen
totes les energies que el país ha mobilitzat, que després de 27 anys
d’autogovern resignar-nos a una minúcia és un retrocés (i encara més si ens
hem d’hipotecar per a vint anys més) i que, a aquestes altures, podem
oposar-nos sense complexos que les nostres decisions fonamentals hagin de
ser consentides per una instància superior. Em sembla mesquí que des de d’un
pretès pragmatisme es menyspreï i es qualifiqui de trinxeraire una voluntat
d’autodeterminació que hauria de ser normal en una democràcia de qualitat.
Perquè, Agustí, tu saps d’on vénen les escorrialles d’Estatut que ens
sotmetran a referèndum, saps qui ha forçat la frenada, qui tenia pànic del
pols amb Espanya, saps que hauríem pogut tirar endavant si no haguessin
interposat el veto les fortunes vencedores que viuen ancorades en la lògica
decimonònica: la de preservar el mercat espanyol a canvi de la garrotada
contra les exaltacions socials i nacionals. Saps que un Estatut que no
trenqui amb l’engranatge de la Transició (i aquest no ho fa) ens enfonsarà
encara més en l’agonia, que és el pa d’avui que engreixa els de sempre per
una misèria futura que ens afectarà a tots, saps que aquest és el sí als
mercats captius, als peatges no rescatats, a la premsa mantinguda a base de
subscripció oficial, als slots no alliberats, a la identitat catalana que
lleialment subvenciona els símbols espanyols, i és la renúncia a les
infraestructures necessàries per a una economia competitiva, a la sanitat i
a l’ensenyament de qualitat adaptats a la dimensió de la població, a la
creació d’una realitat política, social, econòmica i cultural pràcticament
escindida d’un Estat que porta tres-cents anys maldant per la nostra dissolució.
Tu, que saps tot això, com és que t’han entabanat amb les crides a la
sensatesa, amb les admonicions paternals, amb el there is no alternative que
ens ha desnonat com a societat i que amaga amb racionalitat i un excés de
prudència la tirania de l’immobilisme? És que necessitem fer de criats
vint-i-cinc anys més per adonar-nos que aquesta estratègia ja està esgotada?
Potser tu, que saps moltes més coses que jo, em podràs explicar el
metabolisme exacte de les nostres renúncies, de les nostres pors atàviques,
i, sobretot, el que hi perdries el dia que aquest poble faci un gest enèrgic
com votar no a un Estatut miserable.

Hèctor López Bofill