Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Parla el President Executiu de Catalunya Acció, des del Punt a tota la Nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó:

El Punt | Dimecres, 27 de desembre del 2006

PUNT DE VISTA
(Pàgina 17 de la edició de Barcelona)

TRIBUNA: SANTIAGO ESPOT.
President executiu de Catalunya Acció

«Moral de victòria»

«El nostre problema no és, com se?ns vol fer

creure, que els catatans no anhelem la inde-

pendència nacional. Perquè això equival a

pensar que els suïssos serien feliços colonit-

zats i saquejats pels seus veïns francesos.»

Aquell que fou un gran patriota i col·laborador

durant un temps del president Macià,

en Daniel Cardona, deixà escrit en

un parell de frases un dels millors resums

del que han estat els darrers cent anys de

la nostra història política: «Els catalans

hem demanat justícia, i aquesta justícia

Espanya no l?ha feta, com no l?ha feta

mai amb cap poble que li ha estat sotmès.

L?experiència del catalanisme polític,

ens aconsella el separatisme.» Si l?inici

del catalanisme polític tothom coinci-

deix a situar-lo cap al 1886 amb l?apari-

ció del famós llibre Lo Catalanisme,

d?en Valentí Almirall, haurem de conve-

nir que després de cent vint anys de de-

manar justícia de forma pedagògica,

amable, moderada i dialogant, allò que

hem aconseguit al final d?aquest recorre-

gut és que ens espoliïn fiscalment més de

14.700 milions d?euros cada any. Amb

aquest bagatge no queda més remei que

compartir la sentència d?en Cardona:

«L?experiència del catalanisme polític,

ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com

se?ns vol fer creure, que els catalans no

anhelem la independència nacional. Per-

què això equival a pensar que els suïssos

serien feliços colonitzats i saquejats eco-

nòmicament pels seus veïns francesos.

No. La qüestió no és que no vulguem la

independència, el nostre drama és creure

que no arribarà mai en tenir minada la

moral de victòria. Així, aquell ànim po-

sitiu que tenim majoritàriament els cata-

lans en el moment d?iniciar un negoci,

fundar qualsevol associació o animar el

Barça, s?esvaeix en un no res davant una

sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes

més sensibilitzats i amb un cert coneixe-

ment històric, desestimen la possibilitat

de ser un poble lliure tot començant a re-

latar les fatalitats de la nostra història.

Comencen en un llunyà segle XV amb el

Compromís de Casp, segueixen amb la

dramàtica derrota del 1714 i, quan arri-

ben al franquisme, ho fan amb una cara i

un to de donar-ho tot per perdut. Però cal

dir-los fermament que el nostre futur

com a poble no depèn de les desgràcies o

dels errors del passat, sinó del coratge i

talent que les generacions actuals pu-

guem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més

despreocupats per les coses del país, que

adopten una actitud diferent davant el

nostre possible alliberament. La seva rè-

plica es limita a un desmenjat «això mai

es produirà», acompanyat d?un somriure

futetes amb el qual pretenen fer-nos sen-

tir com uns somiatruites a aquells que

ens manifestem convençuts d?assolir un

futur estat català. Tots aquests militants

del pessimisme haurien de conèixer i

prendre bona nota de l?actitud del famós

etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha

descrit en més d?una ocasió el pare Hilari

Raguer) que en els anys 40 afirmava,

amb consistents raons científiques, que la

població de la Polinèsia provenia de l?actual

Perú. Sense voler entrar a discutir les seves

raons, li deien que era «impossible»

travessar l?oceà Pacífic en una

embarcació com les dels indígenes d?a-

bans de la descoberta d?Amèrica. Ales-

hores Heyerdhal, acompanyat de cinc

homes més, va construir una balsa de

joncs com les d?aquells indígenes preco-

lombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va

fer la travessa. Al terme del seu viatge

entre les costes del Perú i les primeres

illes de la Polinèsia assegurava modesta-

ment que aquella aventura no demostra-

va pas la seva teoria, només era la de-

mostració de la falsedat de l?única raó

que li objectaven: la impossibilitat de

fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la valide-

sa o no de les raons que puguem esgrimir

per defensar la nostra independència. Fi-

xem-nos bé que l?anomenat «nacionalis-

me moderat» que ha governat Catalunya

mai ha entrat a discutir els avantatges o

no de trencar amb Espanya. Sap que en

aquest terreny les tesis secessionistes

són irrefutables i, per tant, sempre s?han

enrocat en la posició de dir: «Nosaltres

també ho voldríem però… és impos-

sible!». Naturalment, aquesta excusa els

ha anat de meravella. No han fet res per

aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d?a-

questa forma, els ha estat fàcil que nosal-

tres ens conformem amb quatre engru-

nes que ens envien des de Madrid. En

conseqüència, el nostre derrotisme fa

que aguantem amb paciència africana

avions que no s?enlairen, trens que no

surten mai o eternes cues sanitàries. La

veritat és que ens han pres tant la cabelle-

ra i ens han considerat tan idiotes que

n?hi ha que qualifiquen de «gran èxit»

polític el fet que, d? aquesta cabellera, ens

en donin quatre miserables pèls. I, per

més inri, aquest demanar dòcilment dels

nostres dirigents el volen fer passar com

«l?assenyat pactisme» dels catalans.

Hem d?aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra

gent fent el ploricó o pensant sempre que

som uns negats per assolir allò que altres

pobles assoleixen. Enfortir el caràcter

col·lectiu i la moral d?una nació reçlama

anar més enllà de les enyorances i dels

possibilismes ridículs dels aprenents

d?estadista que tenim al Parlament de

Catalunya. Exigeix també capacitat per

preveure cap a on aniran els esdeveni-

ments i demana una estratègia capaç

d?encarar-se amb Espanya i amb el seu

afany de voler reduir-nos a una simple

«peculiaridad regional». Malgrat tot ai-

xò que dic, i que té com objectiu fer veu-

re que la independència no és impos-

sible, encara hi ha aquells catalans que ens

poden dir que sempre que ho hem inten-

tat hem fracassat. Personalment, quan

escolto o llegeixo una cosa semblant

penso en un dels gran triomfadors de la

política del segle XX, Winston Churchill.

En una ocasió li van preguntar què

era l?èxit i ell va respondre: «L?èxit és el

final d?una sèrie de fracassos.»

Santiago EspotPresident Executiu de Catalunya Acció

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!