El que diu en Bosch però qamb decidida i infinita dosi de catalanitat.
Aquest és el partit del Poble Català, el que Catalunya Acció vol ajudar a desenvolupar.
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
Bon Nadal a tothom!
————————-
La tercera via és possible? Hi ha, al nostre país, un espai entre CiU i ERC? O, amb la irrupció de Ciutadans, estem tots tan arraulits cap al centre que, a la pila del greix, ja no hi cap ningú més? Qui votaria Unió sense Convergència? Què pretén, ara, en Duran? I l’Artur Mas, està disposat a guanyar una tercera vegada però tornar-se a quedar a l’oposició?
Aquestes són preguntes que he sentit, recentment, en un dinar on confluïen persones que remenen les cireres catalanes en la política i els mitjans de comunicació. Jo, com qui no vol la cosa, estirava l’orella, callava i, mentalment, em feia un nou a partit a mida després de constatar, dues vegades en tres anys, que la possibilitat de formar el govern de coalició nacionalista -tan anhelat per alguns i tan temut per d’altres- continuarà sent un conte a la vora del foc.
En un país normal, que no fos sucursal, les dretes i les esquerres serien estrictament autòctones. No ens regiríem per directrius dictades i, sobretot rumiades, a tres hores de TGV. El meu partit no voldria ficar el nas a tot arreu. Cadascú al seu pis, al seu mas, al seu hort, hi faria el que voldria, que per això és seu. Vetllaria perquè els veïns dormissin tranquils, sense la por sota el coixí ni el ganivet, per si de cas, a la tauleta de nit. Per heretar, en aquell moment de buidor fonamental per la desaparició d’un parent, no caldria que, al damunt, ens esquilessin a impostos. Intentaria que, si ens demanen una radiografia del nostre maluc, fos de la nostra ossamenta d’avui i no la de quinze mesos més tard. Els límits, a la tele, serien els de la llibertat d’expressió. Ens donaríem de baixa de les companyies de telefonia mòbil sense morir en l’intent. Continuaríem anant, si ens conviden, a casaments d’amics homosexuals. I, arribat el moment, l’eutanasia, se serviria a gust del qui diu prou.
Resolt l’ideari, aprovat el programa, cal trobar el to. El meu seria un partit de formes sinceres. Sense embuts. Sense segones intencions. Que quan el líder digui blanc sigui blanc i no aquesta mena de negre tirant a gris de gos com fuig… Que no calgui trepitjar sempre, per sistema, les idees dels altres, que també en poden tenir de bones i val la pena aprofitar-les.
De fet, ben mirat, el meu partit ja deu estar fundat. És el partit dels utòpics. I la militància, per cert, s’està donant de baixa en massa. A falta del partit que ens ompli, bones festes!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!