Col·legi Port-rodó de Campredó
Eren les 8 del matí de dissabte passat quan tot eren somriures a la plaça de l’església de Campredó. La rialla d’un infant sempre alegra la jornada i, especialment, quan veus de prop la il·lusió amb què afrontaven un viatge escolar a València. Els membres de l’AMPA ho tenien tot preparat a consciència, l’autobús arribà puntual i tot sortí a mil banderes. Els meus fills Rosa, de 5 anys, i Guillem, de 3 anys, feien el seu primer viatge llarg amb l’absència dels pares. Quina recança! Potser serà l’edat, ens fem grans, i comences a adonar-te que els fills poden prescindir de tu ni que sigui només unes hores.
Anaven a visitar la ciutat de les ciències. Portaven dies parlant d’allò que els havien dit que veurien. La paraula València era repetida a cada instant setmanal, la qual cosa em complaïa: tinc debilitat per la terra valenciana, l’accent, la història comuna, la gent… malgrat el ciment i altres coses negatives (no són tan importants).
Vaig aprofitar el dia per fer coses que normalment he de prescindir en dissabte quan no estic tan lliure. A les 9 de la nit els anàrem a buscar. L’autobús arribà novament carregat de rialles. Estaven cansats, el meu fill havia menjat poc però li havien comprat una pilota i m’ho va explicar deu mil cops. La meua filla arribà amb una agenda en la qual havia d’explicar la seva vida, i faria com el seu pare al bloc.
I els ha quedat la il·lusió del viatge escolar (mil gràcies als membres de l’AMPA que agafaren la responsabilitat de fer un viatge bonic i donaren el seu temps), el record dels dofins de València (Rosa vol treballar amb dofins quan sigui gran!), l’oceanogràfic, etc. València en el record i novament propera. Som un país que no mira al sud, ni tan sols des de les properes Terres de l’Ebre. I la València que acollí els nens del CEIP Port Rodó és una ciutat digna de ser visitada, a despit de Rites i de ciments i de transvasos. La ciutat no en té la culpa i la seva població tampoc.
Voldria acabar novament agraint la tasca que estan fent els membres de l’AMPA, ja que a Campredó, pels condicionaments del centre, tenen feina…Els meus fills ja pregunten quan serà el proper viatge.
Des de fa anys tragine el país amunt i avall amb els meus fills: Arnau i Meritxell. Com diu Serrat en aquella cançó que projectem les nostres frustracions sobre ells. A mi em van passar anys a adonar-me’n de la meua societat més propera. Des dels 3 anys els he portat a la Cat.nord, a l’Empordà, Alacant, etc. Encara recordem un dinar (paella mar i muntanya) fenomenal a Biure d’Empordà que ha restat gravat a les seues ments. A Prada tres vegades, mesclant-se no amb els del "rotllo" sinó eixint a conviure amb la gent de Sant Esteve, Canet, Prada i Mont-Lluís, etc.
De les comarques centrals s’han fet un munt de viatges i vivències al Delta, La Sénia, etc. Han passat la nit de Reis a Alcanar, vegent la cavalcada. D’altres llogàvem un maset a mig camí prop de les Cases, etc. HI van viure les manis contra el Transvasament a Amposta, Jesús, i Tortosa.
PS: L’important és la gent, el gruix de la nostra societat. I crec, que cal no oblidar que a tot arreu hi ha Baus (Baix Ebre), Llorensos al Segrià, Cirers i Mates a les Illes, Camps i Barberans a València, Calvets a Perpinyà, Samaranchs i Vilarasaus a Barna, etc. que també són el nostre poble. Hem d’estimar-nos el nostre poble tal i com és. Però treballar per a millorar-lo en el possible. I sempre serà un projecte obert i mai tancat i finit. En això, crec, que hem de ser antagònics amb Kipling.
Cordialment, Emigdi.