Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Durant els meus llargs viatges diaris en tren cap a Sitges (Garraf) per motius laborals, he tingut la possibilitat d’entaular emotives converses amb alguns companys de seient. En destacaré dos en particular ja que hi ha dos històries implícites que van colpir-me de debò.
La primera va ser amb un noi de Gàmbia que residia a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Jo estava llegint l’Avui, diari del qual he estat fidel lector des d’època adolescent. El jove gambià de 32 anys va veure la foto de Messi a les pàgines esportives i em va començar a parlar amb la llengua dels veïns de ponent, però amb un nivell rudimentari i gairebé ininteligible. Jo no tinc per costum enraonar mai en aquesta llengua, i si li parlava en la llengua de la terra no ens enteníem gaire (coses que passen a casa nostra…). Li vaig parlar en anglès, i vam poder tenir una conversa molt fluïda. El seu nivell d’anglès era prou bo, tot i que el desconeixia gramaticalment. Em va fer pensar en el model d’ensenyament de l’anglès a Catalunya on es premia massa l’aspecte acadèmic i gens l’oral. Es va entusiasmar parlant de futbol, esport que practicava al seu país natal. Em va dir que no podia jugar en cap equip ebrenc perquè no tenia papers. Per a ell era un drama, ja que el futbol formava part essencial de la seua vida. Després em va parlar del món dels mariners, el seu ofici a Gàmbia. Era fill de mariners i de família plena de futbolistes, en no tenir papers aquí no podia treballar al mar ni podia jugar a futbol. Em va arribar al cor aquesta tragèdia personal, no distinta de la que explicarien milers de nouvinguts a la nació catalana. Tot i això, era lliure, no tenia parella ni fills, i encara podia disposar lliurement del que volia fer en un futur. Un futur que li desitjo més feliç que l’actual i que pugui veure acomplerts els somnis que el van portar a Europa.
L’altra conversa colpidora va ser amb un xic de Bolívia. Residia a Sant Pere de Ribes (Garraf) i baixava a l’Aldea (Baix Ebre) a buscar feina, perquè un amic li havia dit que un pagès necessitava un peó durant un parell de dies. Era pare de tres fills i necessitava urgentment treballar del que fos. M’explicà les seues dificultats en la vida, les sensacions que tenia envers el país que l’havia acollit, la necessitat imperiosa de trobar treball perquè havia d’alimentar moltes boques. Vaig constatar la frustració que suposava per a ell haver vingut a Europa, a la terra promesa, i trobar-se amb unes dificultats tremendes que no esperava. Ell somniava l’arribada al paradís, i aquest no existeix a la terra. Em va sorprendre l’argumentació queva fer quan em digué que el problema és que havien vingut tants de fora… massa, segons ell… ho reconeixia ell, mentre jo l’escoltava atentament amb un sentiment de tristesa en constatar el seu profund sofriment.
Aquestes són històries anònimes, ben reals, amb persones que sofreixen moltíssim per la manca de documentació legal i de treball, i pel fet que les seues famílies pateixen greus penúries econòmiques i molta misèria moral. Aquest és un model de vida molt ben característic d’aques segle XXI, que hauria de fer reflexionar a totes les institucions, perquè alguna cosa s’ha de fer per acabar amb tanta angoixa personal i amb tanta penúria econòmica. Sé que no hi ha cap bareta màgica, però el gambià i el bolivià són dos gotes dintre d’un mar de penúria que ha d’afrontar la societat durant els propers anys.
La primera va ser amb un noi de Gàmbia que residia a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Jo estava llegint l’Avui, diari del qual he estat fidel lector des d’època adolescent. El jove gambià de 32 anys va veure la foto de Messi a les pàgines esportives i em va començar a parlar amb la llengua dels veïns de ponent, però amb un nivell rudimentari i gairebé ininteligible. Jo no tinc per costum enraonar mai en aquesta llengua, i si li parlava en la llengua de la terra no ens enteníem gaire (coses que passen a casa nostra…). Li vaig parlar en anglès, i vam poder tenir una conversa molt fluïda. El seu nivell d’anglès era prou bo, tot i que el desconeixia gramaticalment. Em va fer pensar en el model d’ensenyament de l’anglès a Catalunya on es premia massa l’aspecte acadèmic i gens l’oral. Es va entusiasmar parlant de futbol, esport que practicava al seu país natal. Em va dir que no podia jugar en cap equip ebrenc perquè no tenia papers. Per a ell era un drama, ja que el futbol formava part essencial de la seua vida. Després em va parlar del món dels mariners, el seu ofici a Gàmbia. Era fill de mariners i de família plena de futbolistes, en no tenir papers aquí no podia treballar al mar ni podia jugar a futbol. Em va arribar al cor aquesta tragèdia personal, no distinta de la que explicarien milers de nouvinguts a la nació catalana. Tot i això, era lliure, no tenia parella ni fills, i encara podia disposar lliurement del que volia fer en un futur. Un futur que li desitjo més feliç que l’actual i que pugui veure acomplerts els somnis que el van portar a Europa.
L’altra conversa colpidora va ser amb un xic de Bolívia. Residia a Sant Pere de Ribes (Garraf) i baixava a l’Aldea (Baix Ebre) a buscar feina, perquè un amic li havia dit que un pagès necessitava un peó durant un parell de dies. Era pare de tres fills i necessitava urgentment treballar del que fos. M’explicà les seues dificultats en la vida, les sensacions que tenia envers el país que l’havia acollit, la necessitat imperiosa de trobar treball perquè havia d’alimentar moltes boques. Vaig constatar la frustració que suposava per a ell haver vingut a Europa, a la terra promesa, i trobar-se amb unes dificultats tremendes que no esperava. Ell somniava l’arribada al paradís, i aquest no existeix a la terra. Em va sorprendre l’argumentació queva fer quan em digué que el problema és que havien vingut tants de fora… massa, segons ell… ho reconeixia ell, mentre jo l’escoltava atentament amb un sentiment de tristesa en constatar el seu profund sofriment.
Aquestes són històries anònimes, ben reals, amb persones que sofreixen moltíssim per la manca de documentació legal i de treball, i pel fet que les seues famílies pateixen greus penúries econòmiques i molta misèria moral. Aquest és un model de vida molt ben característic d’aques segle XXI, que hauria de fer reflexionar a totes les institucions, perquè alguna cosa s’ha de fer per acabar amb tanta angoixa personal i amb tanta penúria econòmica. Sé que no hi ha cap bareta màgica, però el gambià i el bolivià són dos gotes dintre d’un mar de penúria que ha d’afrontar la societat durant els propers anys.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig escoltar amb plaer una entrevista a Ainoud de Lasarte al 33, home savi ( com ell mateix no va desmentir, per cert ) va dir, mes o menys literalment:
” La llengua es un signe d’identitat indiscutible de Catalunya, ara, el signe de comunicació, potser una altre perfectament “.
Ah, com vau parlar amb el Bolivià?, per a mi es secundari, però ja que ens ho dius amb el cas del gambià….