Emigdi Subirats i Sebastià

El darrer número de la revista "Saó" publica un extens article de Jaume Garcia Llorens i Joan Miquel Navarro Miralles sobre la figura del poeta benicarlando Manel Garcia Grau, que ens va deixar al juny de l’any passat. Els autors el consideren el millor poeta de la demarcació de Castelló de tota la història. Era professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Jaume I de Castelló i un activista cultural de primer ordre.

"Però, tot i que és la poesia el gènere que més va conrear, Garcia Grau també va dedicar-se amb una dignitat indiscutible a la investigació, l’assaig i la crítica literària, sobretot en els últims anys. De fet, la seua participació en congressos i seminaris, així com la col·laboració en periòdics (Avui, Levante, Mediterráneo, Heraldo de Castellón) i en tribunes especialitzades (Serra d’or, Caràcters) era usual. I és que a Garcia Grau se’l pot considerar tot un activista cultural – i transcendint la capacitat creadora -, sensible als problemes de la realitat que l’envoltava i sobre la qual mantenia una observació crítica pròpia, seguint Bobbio, dels sers de cultura".

"En la poesia de Garcia Grau podem demarcar de manera més o menys definida, dues etapes. Una primera sotmesa a la influència de Vinyoli, Martí i Pol o Riba, caracteritzada per una alta qualitat lírica, intimista, simbolista, amb matisos existencials i sincera. En aquest primer cicle, el poeta reflexiona sobre el ser humà, els dubtes, les incerteses, l’amor, el temps i, especialment, la paraula. Els llibres que componen aquest primer cicle són els següents: Quadern d’estances (1987), Encenalls dels miratges (1988), La veu assedegada (1989), Els noms insondables (1990), Els signes immutables (1991), i Llibre de les figuracions (1993)."

"En definitiva, si he de sintetitzar els eixos temàtics de Garcia Grau en el seu últim període, aquests passarien irremeiablement per la concepció del poeta com a veu conscient depositadora de la veritat i com a ser amb el deure cívic de preservar-la en el mot poètic i de transmetre-la a la societat. És una actitud ètica, una mena d’intel·lectualisme moral – al remat, d’intel·lectualisme socràtic -, que comporta sacrifici pel fet d’haver-se de moure sovint en l’aïllament i la incomprensió. A partir dels seus versos, hom pot apreciar, tanmateix, la valoració del component humà i la humilitat, l’expressió explícitament profètica, si més no, sentenciosa, que des de l’experiència o constatació personal pretén produir un efecte conscienciador. el do de la paraula en els versos de Garcia Grau es materialitza en el mot poètic qeu esdevé un signe immutable i únic transmissor de la consciència moral. I és que la poesia és mot i acció alhora i el pota ha aspirat, en el seu afany creatiu, a no ser més que paraula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!