Emigdi Subirats i Sebastià

Un rotatiu barceloní, que ja fa uns anys que és editat en versió catalana igualment, ha fet pública la primera enquesta després de les eleccions de novembre de 2012, les quals van tenir un regust constituent. Evidentment és només això, una enquesta. Sabem que habitualment només se sol donar credibilitat quan els resultats són favorables a allò que personalment pensem. Tot i això, hi ha unes dades que m’interessa comentar, perquè es nota socialment un cert canvi quant a les possibilitats polítiques dels partits actuals.
Marca una tendència veritablement a l’alça d’ERC, fet que ja succeix repetitivament. En altres sondeigs se situa els independentistes com a segona força fins i tot a la ciutat de Barcelona, on el PSC-PSOE sofreix una davallada fortíssima. Són resultats virtuals, ara bé, tot indica que el missatge de Junqueras està calant  ben fort entre moltes capes de la població, i s’està guanyant un espai polític força ampli. Té un estil molt propi, allunyat de la imatge tradicional dels aparells de partit, sempre corrossius. Transmet confiança i, al meu entendre, està cridat a ser el futur gran líder de la política catalana. Malgrat l’habitual partidisme dels principals rotatius barcelonins, tothora al servei de CiU uns i del PSC-PSOE els altres, i amb bona part de les influents tertúlies radiofòniques igualment al servei de les dos formacions majoritàries durant els darrers trenta anys, ERC va pujant com l’escuma. 
A can CiU no sembla que tot siguin flors i violes precisament. Les tensions internes debiliten la seua credibilitat. Els tentacles  de Duran mouen tants fils que arriben a col·lapsar el camí a seguir. Malgrat corrupcions absolutes, segueix al peu del canó per esdevenir la veritable llaga al cul de la coalició. També sembla que l’oposició interna vol fer el llit al president Mas, el qual ha de sofrir el mateix camí del lehendakari Ibarretxe. El president que més ens ha fet avançar en la conscienciació nacional, rep una greu pressió interna, al costat dels poderosos cercles econòmics als quals ben poc els ha importat històricament Catalunya com a país. 
La CUP és una altra formació de moda. Compta amb un misstge coherent i contundent, que els converteix en emblema de l’antisistema, però amb arrel catalanista-independentista. Els greus casos de corrupció que afronten els partits majoritaris fan necessària una veu com la de la CUP, que ha fet passos molt positius per a la regeneració política. El fet de no acceptar duplicitat de càrrecs o la reducció forta del sou dels parlamentaris és un pas endavant considerable. El qüestionament del marc jurídic europeu i la defensa dels Països Catalans són uns debats molt necessaris en política catalana. 
ICV-EuiA no surt beneficiada en aquesta enquesta. Els ecosocialistes han vist com l’increment majestuós d’ERC a les darreres eleccions els ha tret molt de protagonisme públic. Els dubtes d’Herrera quant a la qüestió nacional també els pot passar factura, malgrat la fermesa d’altres dirigents com Raül Romeva. El sondeig de la ciutat de Barcelona els és francament positiu, però.
Les dos forces majoritàries de l’unionisme s’estavellen. A despit de la mobilització del vot espanyolista als comicis autonòmics, el PSC-PSOE va rebre una clatellada monumental amb els pitjors resultats de la seua història amb diferència. S’ha allunyat totalment de la catalanitat i s’ha situat al costat mateix de PP i Cs, i amb una gravíssima crisi interna. Cal felicitar, però, les veus dissidents (algunes ben significatives a les Terres de l’Ebre) que es neguen a seguir aquest camí d’abraçament de l’espanyolisme més dur que lidera Navarro. Al sondeig de la capital catalana, la seua batacada és més que dolorosa. Les perspectives que tenen al davant són veritablement nefastes. Tampoc el pepé mobilitza gaire, ben al contrari. Ja es va veure quina força tenien a les transcendents eleccions esmentades. No reconeixen el president català, i el poble de Catalunya no els reconeix a ells!
Només el partit que aposta per la descatalanització s’aprofita de la debacle socialista. El racisme envers la llengua i la cultura catalanes els enlaira!   És el populisme dur, que enganxa suposats intel·lectuals de l’odi permanent i gent desencantada dels partits tradicionals, els quals necessiten una transformació total.
El camí envers l’estat propi ja està endegat. Sembla que els vents bufen de cara a ERC i la CUP, de cara a  la catalanitat sense embuts, amb ‘esperança i  rebel·lia.