Emigdi Subirats i Sebastià

L’etapa de Ronaldinho al Barça ha arribat a la seua fi. Ha estat un jugador extraordinari, out of this world, que ens va retornar la il·lusió a molts i a moltes barcelonistes. Hem gaudit de grans tardes de bon futbol amb la màgia dels seus peus. Ens va saber transmetre la seua personalitat damunt del terreny de joc a una colla d’afeccionats que necessitàvem un veritable revulsiu després d’uns anys increïblement negatius per a l’entitat. Hem vist com amb la camiseta blaugrana es convertia en el millor jugador del món, per a orgull de la família culé. La meua xiqueta, Rosa, que encara no entén de problemes, repeteix ara i adés: “No pot marxar, Ronaldinho”. Evidentment, el futbol és molt complicat en haver-hi molts de diners pel mig i molts d’interessos mediàtics. Sóc ben conscient que molts i moltes barcelonistes ara estan molt enfadats amb ell pel seu baix rendiment de les seues dos darreres temporades i perquè els brasilenys acostumen a ser força egoistes i a deixar penjats els seus equips quan més els necessiten. Hi ha molta gent que se sent alleugerida amb la seua marxa, malauradament!!! Malgrat tot això, prefereixo quedar-me amb el record del primer Ronaldinho, aquell que va saber fer-nos feliços i sentir-nos orgullosos del nostre Barça. Amb les estrelles brasileres tot és molt difícil. No descobreixo les Amèriques si parlo dels casos de Romario (al meu entendre, el millor jugador que he vist jugar amb el Barça), Ronaldo (encara tenim en ment el gol al Compostela de 1997), o Rivaldo (i el gol al València del 1999!!!). Tots ells van haver de marxar per la porta del darrera després d’haver estat la causa de moltes d’excentricitats, però de tots ells ens queda igualment el record dels bons moments que ens varen permetre viure, gràcies al talent que porten als peus.
Per a mi, Ronaldinho ha estat tot un ídol, un jugador que he admirat al camp i que m’ha estat veritablement simpàtic. Prefereixo no entrar en els problemes de darrera hora, que han estat grossos i que han impedit que el Barça continués pel bon camí. Va ser una magnífica aposta del president Jan Laporta, al qual han lapidat recentment ja que molesta als poders públics i mediàtics del país.
Ara marxa al AC Milan, un dels grans del futbol europeu. He de dir que no m’és un equip excessivament simpàtic, ja que les meues simpaties pels equips italians les reservo per la Juventus o per la Sampdoria. No els tinc simpatia, però no a causa del desastre de la final d’Atenes de 1994, ja que anys abans havien infringit un fantàstic 5-0 a aquell equip de la messeta, el nom del qual no vull recordar. És a dir, al final dels anys 1980, la formació rossonera comptava amb un formidable equip, capitanejat per Van Basten i Gullit. El seu president històric, Berlusconi, no és un exemple ni de dirigent ni de polític, precisament.
Ronaldinho, em quedo amb els bons moments dels teus anys a casa nostra!!! Muito obrigado per tot allò bo que ens has deixat aquests anys!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!