RECONEIXEMENT A TRES
CINEMATÒGRAFS EBRENCS
Malgrat que hem tingut i tenim molts bons actors i actrius a casa nostra,
han estat molt pocs els ebrencs i les ebrenques que s’han dedicat
professionalment al setè art en la faceta de director o guionista. Als anys 1930, l’interès ciutadà pel cinema a
les Terres de l’Ebre, com a la resta de la nació catalana, era força gran, ja
que es va generalitzar com a forma d’entreteniment majoritària. De vegades, ens
causa veritable nostàlgia pensar que han desaparegut tants noms històrics de
sales de cinema dels nostres pobles engolides pels nous temps i les noves
possibilitats de diversió. Tot i que bona part dels literats tortosins del
moment situaven el cinema en un evident segon nivell intel·lectual, alguns dels
quals no li varen donar l’esquena ni molt menys. Com en tantes altres
iniciatives, el setmanari catalanista Vida
Tortosina va ser el pioner quant a la publicació d’excel·lents cròniques
cinematogràfiques assídues, que s’encarregaven de fer cinc cèntims de la
programació de l’històric cinema Doré de Tortosa. Moltes d’aquestes cròniques
varen ser redactades per en Joan Cid i Mulet, que d’aquesta manera va endegar
una fructífera relació amb el setè art. Anys després, ja durant el seu llarg
exili mexicà, l’intel·lectual jesusenc va aprofundir la seva vinculació amb el
cinema, mitjançant algun article documental que feia un repàs històric sobre
l’activa participació catalana al cinema mexicà, i que va publicar al 1946 la
històrica La Nostra Revista (portaveu
dels intel·lectuals exiliats: Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener, Josep Carner,
Agustí Bartra, Vicent Riera Llorca, etc.), el qual encara serveix avui dia de referència per a les diverses anàlisis
sobre la influència catalana al cinema del país asteca. De la mateixa manera,
dues de les seves pròpies obres varen tenir una adaptació cinematogràfica
durant uns anys molt difícils, com a mostra que era un dels escriptors catalans
més valorats de l’exili, la qual cosa cal valorar altament ja que els Països
Catalans tenien a Mèxic la flor i la nata de la nostra literatura i
intel·lectualitat.
Val a dir que la gran figura del cinema ebrenc durant la postguerra va ser,
sense cap mena de dubte, en Rafel Julià Sàlvia. Aquest notable periodista
tortosí, que havia estat un joveníssim director d’Ara (1935-36), el primer diari ebrenc redactat íntegrament en
llengua catalana i portaveu de la conservadora Lliga Catalana, va realitzar una
molt fructífera tasca com a cinematògraf als anys 1950 i 1960 des de Madrid
estant. Va ser l’autor de pel·lícules històriques com Manolo, guardia urbano, o Las
chicas de la cruz roja, que representaven un tipus de cinema còmic molt
característic d’un període determinat, que disposava del favor del gran públic
en totes les pantalles d’arreu de l’estat durant diverses dècades. En R.J.
Sàlvia havia demostrat durant els seus anys de joventut una grandíssima
categoria poètica (va ser altament guardonat als històrics Jocs Florals de
Tortosa de l’any 1935), però la Guerra civil va truncar radicalment el seu camí
literari i informatiu dintre de la premsa catalanista, i el va portar a provar
l’aventura en el camp de la cinematografia, que li va donar gran fama i èxits
durant molt de temps.
De la mà d’aquest mateix famós cinematògraf tortosí, també va arribar a
tenir un paper important en la confecció de pel·lícules per a la pantalla gran un altre veterà escriptor
ebrenc, l’ampostí Josep Ferré i Royo (conegut socialment i literària com a “Pep Soquet”), el qual encara sortosament
tenim entre nosaltres. Tot i que va ser especialment popular la seva
heterogènia faceta com a dramaturg, i que darrerament desenvolupa una destacada
activitat poètica, va formar part durant
més d’una dècada de l’equip de treball d’en Sàlvia, en el seu paper de script.
Aquests són, doncs, tres històrics noms de la cinematografia de les
nostres comarques, que malauradament estan totalment oblidats avui dia, i que
mereixerien el reconeixement ciutadà i institucional per la seva meritòria
trajectòria en uns moments d’autèntica difusió del setè art, que va tenir una
gran importància social.
Emigdi Subirats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!