Emigdi Subirats i Sebastià

De ben segur que la història ens alliçona i ens demostra que els catalans i les catalanes en hores baixes ens creixem, és a dir,  renaixem de les cendres. En el camp esportiu, tant de bo poguem continuar mantenint-nos ben ferms en la nostra lluita inesgotable pel reconeixement internacional de l’esport català, malgrat que en aquests moments sembla que pinten bastos.
La setmana passada serà recordada, malauradament, per la fervent eclosió espanyola i espanyolista després de la seua victòria a l’Eurocopa de futbol. Els carrers i les places de les principals ciutats dels Països Catalans es varen omplir amb estanqueres i amb crits vibrants d’espanyolisme furibund. Si hi hagués “fair play”, esportivament parlant, entre Catalunya i Espanya, seria lícid de felicitar-los. No és el cas, Espanya segueix actuant com a veritable botxí de l’esport català, amb totes les de la llei (la seua!), amb la qual cosa molts catalans no ens en podem alegrar del seu èxit, alhora que seria una hipocresia rotunda el felicitar-los.
Malgrat comptades excepcions, la premsa d’aquí s’ha tornat a comportar com a veritable quintacolumnista, enlairant per tots els vents les brillants glòries pàtries de ponent. Els editorials dels rotatius barcelonins amb més tirada han estat marcats, dia sí dia també, pel nacionalisme espanyol més ranci. S’han omplert de glòria amb l’equip de la seua nació. Han estat patètiques les seues reflexions per justificar el seu suport incondicional als de Luis Aragonés (abans un vell racista, ara un esvelt heroi!). Han volgut demostrar que són més espanyols que a Cuenca amb la seua idolatria per la “Roja”. I és que és patètic que vulguin enllaçar el seu deler espanyolista amb el fet que l’equip estatal estava integrat per nombrosos jugadors del planter del Barça i d’altres  catalans.  Crec que un equip nacional s’hauria de defensar amb independència dels jugadors que l’integren.
Al mateix nivell de patetisme han estat les seues argumentacions sobre el fet que no s’hauria de mesclar futbol i política, quan ells en tot moment ho estan fent. Són espanyols i, llavors, no cal que se’n vagin per les rames donant disculpes: són nacionalistes  i la seua nació és Espanya. Aquests periodistes de partit emmarquen la seua selecció dintre de la seua lluita política. Novament, qui no ha donat el suport a la “Roja” ha estat demonitzat; mentre que aquells com l’inefable Felip Puig, que no veuen incoherència en declarar-se sobiranista i voler que guanyi Espanya (Mare de Déu de la Cinta!!!), el retraten com el polític intel·ligent que ens sabrà integrar definitivament dintre d’Espanya. Aquesta és la coherència que ells demanen a un polític!!!
Com a català i independentista tinc dos seleccions: la catalana i la que juga contra Espanya, tot i que la primera està vetada per raons polítiques i nacionalistes. No fa gaire, al bloc estel·lar de les Terres de l’Ebre, La Marfanta, en un post sobre les celebracions espanyolistes després del triomf contra Rússia, un participant del PSOE em va voler dedicar expressament la posterior victòria espanyola a la final. Deu tenir amnèsia aquest senyor, ja que molts catalans i moltes catalanes històricament hem gaudit d’estones memorables amb Espanya, atès que ha estat l’eterna selecció de les derrotes i les humiliacions. A més, ningú vinculat al PSOE pot provocar-me el més mínim enuig per molt que ho intenti. Fa molts d’anys que visc d’esquena a aquests botxins! Ho comento només com a exemple de mala “baba” nacionalment espanyola!!!
Com hem d’entendre les estanqueres presents en les celebracions i els crits a favor d’Espanya? No és nacionalisme? És únicament esport? És únicament l’expressió d’estar content perquè han jugat bé els jugadors del Barça? No fem riure. Ha sortit al carrer aquell que és espanyol, sense embuts. I no és que part de la societat catalana hagi sortit de l’armari manifestant-se com a clarament espanyolista,  ja que aquest espanyolisme és ben present en molts comicis electorals (els darrers van ser-ne un exemple claríssim), i també en la deserció lingüística que hi ha en importants sectors de la societat catalana. Que no ens ho disfressin altrament!
Dissortadament, ben lluny en el record de molts ciutadans del país han quedat les humiliacions de la Federació Espanyola de Futbol, prohibint que la selecció catalana disputés un simple partit de costellada. També el boicot del govern “amic” de ZP a la Federació Catalana de Patinatge, en la manipulada assemblea internacional de la FIRS celebrada a Fresno (Califòrnia) el 2004, en la qual s’impedí que el país bressol de l’hoquei sobre patins pogués competir internacionalment per criteris exclusivament polítics i espanyolistes.
Tot i això, els catalans i les catalanes que n’exercim no hem de decaure i hem de mantenir la nostra lluita implacable per aconseguir el definitiu reconeixement internacional dels nostres equips nacionals en tots aquells esports que sigui possible. Sabem que continuarem tenint molts entrebancs polítics (nacionalistes espanyols),  però com diu Oleguer Presas (segur que no va sortir al carrer amb l’estanquera!): continuarem fent camí cap a Ítaka.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!