Emigdi Subirats i Sebastià

Ester Fenoll Garcia és nascuda a la Seu d’Urgell el 1967. És poeta i escriptora que resideix a Andorra.

* És llicenciada en Dret, postgrau de Tutela en Persones Adultes per la Universitat de Barcelona i postgrau en dret andorrà per la Universitat d’Andorra.
*Ha estat gerent de la Fundació Privada Tutelar des de l’any 2007, al mateix temps que presidenta i cofundadora de l’Associació d’afectats d’autisme del Principat d’Andorra (Autea). Fou també vocal de la Federació d’Associacions Andorranes de Discapacitats (FAAD). El 2011 fou nomenada membre permanent del Consell Assessor de Salut i Benestar.
* L’abril del 2015 fou nomenada Secretària d’Estat d’Afers Socials del Govern d’Andorra.
* Ha publicat Esmorzar perfecte, obra guanyadora del premi Grandalla de Poesia, que concedeix el Cercle d’Arts i Lletres de les Valls d’Andorra, i Anticipant octubre, que combina poemes amb fotografia.
* Va ser finalista del y6è Concurs de Poesia Curta de la Universitat Politècnica de Catalunya.
* En castellà ha publicat Agradezco tu amor pero tengo otros planes.
* Participa en diverses publicacions periòdiques, entre les quals el Diari d’Andorra, amb la secció “Foc i Lloc”.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Prefereixo
tot el que no té mesura,
les paraules amb gust de café
apropiar-me del luxe d’un poema,
esclatar immòbil i silenciosa,
l’espera eterna de la roca,
l’amor i el seu procés,
aconseguir la fulla
abans que toqui el terra;
poder banyar-me a l’aigua
que guarda el teu secret
i alliberar amb tu
la fada que plora,
a la torre de la serp.

TACADA DE BLANC

El gust amarg del passat
retorna als llavis,
(sovint escull el vespre
per tornar).
Veig el meu reflex
en els trens que passen,
se m’emporten
i em tornen a deixar
enmig d’un silenci
entre paraules.
Ara plou,
i la pluja barreja
sentiments i raons.
T’espero amb l’esperança xopa,
tacada de blanc.

En una tarda de pluja, si la tranquilitat acompanya, la poesia és la millor lectura.

SOBREDOSI

ESMORZAR PERFECTE

Sóc tan petita
que puc seure a la vora
d’una tassa
de café amb llet.
Decideixo tirar-me dins
i sento que està tèbia,
més aviat freda.
Tinc un forat molt gran
enmig de la panxa;
suro amb forma de “Donut”.
Quan me n’adono estic relliscant
per la trajectria d’una llàgrima
i és que no tindré
un esmorzar perfecte.
Estic semi-destroada
“enriquecida con calcio”.

A L’ALTRA BANDA DEL MAR

-A l’altra banda del mar –
Veig caure la nit a trenc d’alba.
Ftils pinzellades de vermell i ocre
tempesta apagada
cel que crema!
On s el Vi?
All d’aigua caiguda,
atmosfera fresca,
densa.
Gingebre?
Ginebra!
Sensacions terminals d’un dia,
que tot just comena a morir.
Oh! Malet, que sort tens de conixer l’hora de la teva fi.
On s l’espasa?
Llgrimes plogudes mentre jo dormia,
plorades sobre mi mentre et cantava.
Sento vida i fred.
I, Tips d’aigua,
els meus ulls resten silenciosos vora l’horitz
a un pensament de tu.
Oh! Mediterrani, que en saps d’ella?
I es mar quan va, i es mar quan ve.
mentre ses teves paraules
s’escriuen a sa sorra
jo
no et se llegir.
Llat que t’escapes d’ella, que me’n pots dir?
Mots
preciosos
que
es
trenquen
en caure en el meu oir,
rere sa tanca de pedra,
que un dia sa terra escop.
“A s un cigronet…”
I un infant que reviu histories passades,
merc de paraules retingudes per un vell pescador,
que noms pretn atrapar un altre moment.
Si us plau, em permet?
I el nin esdev gegant d’ira
en jo interrompre al pescador.
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
que tenc quE pescar.
Xarxes
teixides
de mots
cicatritzats
amb
anys
de
sang
de
mans
tallades,
de pells cremades i nits perdudes.
Xarxes conjurades d’experincia i saber,
xarxes que saben on trobar.
I el mar quan va,
i el mar quan ve.
Afortunada terra humida pel teu amant!
Tant de bo jo pogus!
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
que he de partir.
Encara recordo
-pensament amputat traumticament-
la humitat de la nit passada,
solcant la meva carn com ho faria s’aixada,
en terra sagnant.
On és el Vi?
Oh! Du!
Ma vida per dormir!
Vull veure-la de nou!
Hi vull parlar!
Oh! Du!
Rere el tancat de pedra, all s.
Rera el tancat de pedra,
a l’altra banda del mar.
A l’altra banda del Mar.
Deixi’m ses xarxes, vell homo,
deixi-me-les, que he de partir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!