Emigdi Subirats i Sebastià

Mireia Companys Tena va nàixer a Barcelona el 1975. És poeta i narradora. Llicenciada en Humanitats (1998), en Filologia Catalana (2000) i en Traducció i Interpretació (2007) per la Universitat Autònoma de Barcelona, i estudiosa de l’obra de Roberto Bolaño. Es dedica a la docència i a la traducció, i ha estat professora de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (2002-2003), a Sardenya, i a la Universitat Ca’Foscari de Venècia (2008-2009).

* Ha publicat els reculls poètics Perfils de la inconsistència i Un brot de febre,
* També la novel·la breu de Lectura Fàcil La mirada ferida, i el recull de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis.
* Ha publicat diverses obres en llibres col·lectius (Salvatges silencis, 2004, i Bellesa ferotge, 2006), en revistes i diaris, i alguns dels seus poemes han estat inclosos a l’antologia Donzelles de l’any 2000.
* Ha obtingut el Premio Letterario Celso Macor de Romans d’Isonzo (Gorizia) del 2013, amb el recull de poemes en llengua italiana Anatomia di un viaggio.
* Ha col·laborat amb diversos poemes a l’exposició de fotografia Interpretazioni, de l’algueresa Silvia Fiori (Roma i l’Alguer, 2013), i ha participat en presentacions i recitals a ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, l’Alguer, Venècia, Nova York i Guadalajara (Mèxic).
* Com a traductora, ha traduït a l’italià alguns dels poemes de La murga de Montserrat Costas.
* Entre els seus referents literaris destaquen autors com Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges i Roberto Bolaño.
* Ha estat guardonada amb: 2000, Premi Ferran Canyameres de Narracions Curtes 2002, Premi Octavio Paz de Poesia2003, Premi de Poesia Joan Duch 2005, Premi de Poesia Joan Duch 2009, Premi 7 Lletres 2013, Premio Letterario Celso Macor

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Constància
Trobar-te sempre.
No poder defer-te de tu.
En els marges del vers,
en el foc de la nit,
en l’amor pels miralls,
en l’odi pels miralls,
en el reflex mortal
de la mirada de Medusa

Els carrers han perdut el nom
Avui els carrers han perdut el nom,
i em són estranys, i m'extravio
en la infinita simplicitat de l'Eixample.
El cambrer del bar de la cantonada
ha mudat el rostre i els acudits dolents,
i la cadira de sempre coixeja
i em rebutja, provocadora.
Avui el món ja no és el món,
els núvols no són els núvols,
i el meu cos va perdent les fronteres.
Avui hi ha un món sense tu,
un cel sense tu, un cos sense tu,
i les paraules ja no saben dir-te.
La soledat
era el peatge
devastador i necessari,
prometedor i necessari,
per tornar a mi.

Trencaclosques
El decorat era harmoniós, perfecte.
Objectes i subjectes, disposats
en un exacte joc de simetries,
componien un precari equilibri
que les hores lentes no trasbalsaven.
El meu espai era prou ample, i es trobava
a recer dels moviments bruscos.
S’anaren escolant dies, presències,
cartes i somnis, lectures i amants,
neguits i alegries, tedis i pors,
però sempre retornava al meu espai,
que m’acollia, cofoi, sense blasmes.
Fins que un capvespre vaig abandonar-lo.
Era negra nit quan vaig penedir-me’n
i vaig començar una recerca estèril.
Ara tot trontolla, i un paviment
tremolós s’esquerda sota els meus passos.
Erro desconcertada, provant d’encabir-me
en noves estructures de perfils confusos.
Però sempre és endebades:
m’he desencaixat, i no puc trobar
aquella posició que em va permetre
albirar a redós de la llunyania
les hores lentes i la crueltat del temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!