Emigdi Subirats i Sebastià

 

I

I sonen crits de sana revolta arreu,
el vent de ponent bufa antics encants,
les esperances s’espargeixen arreu
d’un menut univers amb empenta.
Es tallen les vivències enverinades
amb l’olor de pastissets plens de mató.
Els sons de les granotes i de les cabres,
uns rius amb un cabal com els d’abans,
l’espai infinit d’una mar de pescadors,
una brillantor esparverada
per un llamp dosificat,
és el domini d’un regne més humà. 

II

Sota el crit innat de llibertat,
amb joves  que mai no se’ls callarà,

s’aplega en un bell moment ciutadà
un riu de gent amb senyera i estel
roig, per una terra  verda
i una aigua amb tot el cabal natural.
Respiren els capvespres incandescents
pels aires invisibles dels nostres temps
unes onades fresques d’olors ben tendres.
Amb l’anhel d’independència ben present,
d’aquest país nostre allargat que és expoliat,
es rebel·la i esdevé essència llibertària.

III

Recloure un jove lliure és delicte greu,
mentre lladres infames romanen 
entre suaus llençols i mantes de cotó,
i serventes  els preparen l’esmorzar suculent. 
Uns silencis innats de tants desitjos
uns llums inacabables de tant d’anhel,
una flama imperiosa d’un altre estiu
quan les cardines enlluernen tot el cel.
Recloure un jove lliure  és delicte greu,
car li tallen les ales universitàries, 
car volen tallar el pensar
que ens fa lliures i sans els ciutadans.

IV

Penso i mentrestant oblido,
sento el brunzit d’uns negres tords,
veig imatges enaltidores de poemes
que inspiren antigues sensacions,
i xalets luxosos enmig de terres verges
propietat d’aquells que són tan opulents,
nous forats negres de la història,
feta especulació que creix i creix.
En nom dels arts més exitosos
de la filosofia de viure a ritme de cartera
de les fàbriques d’argent en forma de bitllets.
Un jove d’ideals s’enutja i entristeix.

V
M’encamino per indrets contraris totalment.
com els crancs enrere envers no-res.
Felip Puig, emblema de la condemna,
ens revelem, nosa els fem!
Les senyeres estelades s’enlairen ben alt
els cors es fan ben forts. 
L’Andreu roman tostemps al nostre cor
i cridarem ben fort i sense aturada.
Terra i llibertat, Andreu i solidaritat!
Uns matolls de romaní encara vessen
una olor a puresa que inspira poesia
en les belles imatges d’aquest matí. 

PD. la foto és del bloc de La Marfanta