Emigdi Subirats i Sebastià

Pep Guardiola serà el nou entrenador del Barça a partir del 30 de juny. Aquesta notícia em complau moltíssim per raons ben diverses. Primerament, per l’estima que vaig tenir-li quan era jugador blaugrana, com a integrant de l’inoblidable Dream Team que tantes tardes de joia ens va fer passar durant els primers anys de la dècada de 1990. Era el veritable símbol de la pedrera barcelonista, un xaval que s’havia creat  a sí mateix i que va arribar al cim donat el seu talent. També, pel fet que és una persona íntegra i un futbolista culte.  Com comentaven fa uns dies en una popular tertúlia radiofònica: un esportista que llegeix i s’instrueix. Òbviament, això no és garantia d’èxit esportiu, però crec fermament en els seus coneixements futbolístics  per tirar endavant un equip el projecte del qual ha fet aigües durant els dos darrers anys.
Cal reconèixer que aquestes darreres temporades hem tingut tot un cavaller a la banqueta blaugrana, la qual cosa es repetirà. A part de possibles errades tècniques (no crec que sigui l’hora de jutjar-les), Franz Rijkaard ha estat un exemple de responsabilitat i d’educació, i cal agrair-li els èxits aconseguits amb l’equip que han estat nombrosos. Ara ha arribat el moment de passar pàgina amb un entrenador de la casa que aconsegueix el somni daurat de tants esportistes catalans un cop ja s’han retirat de la competició: entrenar el Barça.
És formidable que una persona amb una edat molt jove, 37 anys, hagi assolit un càrrec d’aquesta importància. Com és magnífic igualment que xavals com Cesc Fàbregas pogués debutar amb l’Arsenal a la Premier league britànica quan tenia només 16 anys, o els casos de Messi i Bojan Krkic, que amb 17 ja es vestiren amb el primer equip del Barça.
Si ho passéssim al camp de la política, qui no estaria feliç de veure canvis generacionals en gairebé tots els partits nostrats? Jo veuria amb molt bons ulls que es donés pas a  Víctor Tarradellas per Mas, Uriel Bertran per Carod, Herrera per Saura; quant als partits d’obediència espanyola  em dóna ben igual.
Una de les alternatives per arribar a la banqueta blaugrana era la del portuguès  Joseph Mourinho, precisament un perfil d’entrenador totalment oposat al de Santpedor: antipàtic i arrogant, tot i que bon coneixedor del futbol i amb una carrera acreditada, després d’haver passat pel Chelsea londinenc. Pep Guardiola mereix  la confiança col·lectiva de la família blaugrana. Va ser un home que va defensar els colors durant molts anys amb una gran dignitat, que porta el Barça al cor, que coneix la casa com ben pocs, i que de ben segur sabrà estar a l’alçada del que d’ell s’espera.
Personalment, mantinc encara la confiança amb el president Laporta, tot i que el seu prestigi ha caigut en picat durant les darreres setmanes. El Barça compta amb un potencial enorme que s’ha de saber aplicar damunt del terreny de joc. De moment, el noi de Santpedor encapçalarà un nou i engrescador projecte. Pep Guardiola, que tinguis molta sort!
  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!