Emigdi Subirats i Sebastià

  
FC Barcelona 5 – 0 Real Madrid

El 8 de gener de 1994 es va disputar un d’aquells partits que els afeccionats culés mai no podrem oblidar. Era festa gran i el Camp Nou estava ple a vessar. El diari Sport havia preparat un d’aquells mítics murals que donava ambient i color a la grada. Hi havia ganes de futbol, de guanyar i de convèncer: de fer història. Ens visitava l’etern enemic, el de la casa Blanca, que venia en hores baixes dirigits per un entrenador sense pena ni glòria: Benito Floro. Havia entrenat l’Albacete i no podia descobrir les amèriques, més bé era un cavaller errant d’aquells que surten al Quixot (el caballero de la triste figura), ja que parlem de la Manxa, la pàtria xicoteta de Bono (no recordava, de pàtria només n’hi ha una per a ell, xicoteta o gran: ESPAÑA). Feia uns anys que no es menjaven un rosco en cap competició, i molts més que no guanyaven al Camp Nou. Al seu davant tenien el Barça del Dream Team, un equip de somni que provocava insomni als merengues d’arreu del món, sobretot al seu president Ramon Mendoza (que va passar a millor vida a causa d’una sobredosi de viagra per terres del Carib). Va ser tot un festival! El primer gol va arribar, com no podia ser d’altra manera, dels peus de Romario, un brasiler al qual no li calia entrenar gaire per tornar bojos tots els defenses rivals. Va ser un gol d’antologia, d’aquells que sempre tenim a la memòria, qualificat per l’argentí Valdano com a de dibuixos animats. Alkorta, un defensa basc d’altura que defensava els colors madrilenys, encara busca la pilota ara, en un regateig d’aquells esplèndids que el deixà davant de Buyo. Romario encara va tenir temps per fer-ne dos més i sumar un hat-trick gloriós (sonaren 5 campanades allà la porta del Sol, cinc cops plorà La cibeles, Madrid estava de dol). Koeman, l’heroi de Wembley, i l’asturià Ivan Iglesias posaren el colofó a un partit rodó. A l’alegria de la jornada, s’afegia la simbologia del número 5, en record del 0-5 que infringiren als blancs la gloriosa temporada 1973-74, quan “Madrid estava de dol i en Flandes se ha puesto el sol). Encara conservo una camiseta que diu “Del 0-5 al 5-0”. Els barcelonistes sempre hem viscut de records esplèndids que tapen una mica els fracassos no menys històrics, forma part de la nostra idiosincràsia.
He d’admetre que em poso molt nerviós quan juguem contra el Madrid al Camp Nou, per la qual cosa  no vaig veure el partit per la televisió. Anys abans, solíem anar amb la colla d’amics de Campredó a veure tots aquests partits de rivalitat a l’estadi (era l’època de Gari Lineker), però a partir dels 1990 gairebé no puc veure un minut de joc contra l’etern rival, al qual li tinc veritable animadversió. Vaig anar amb la meua nòvia, actual esposa, a la pizzeria Jordi d’Amposta, i no em vaig assabentar del resultat fins després del partit. M’ho vaig perdre, i ella encara no m’ho ha perdonat! Bé, he tingut ocasió de veure els gols i el partit, que dirigia Urízar Azpitarte (el de la trepitjada d’Stoichkov), en multitud d’ocasions. Conservo també el video a casa que ens facilità el diari Sport, i l’he pogut veure amb els meus xiquets, que em pregunten tothora qui són aquells jugadors, dels quals només queda en actiu precisament Romario, al meu entendre el millor jugador que ha defensat els colors del Barça. I quins jugadors! Els mítics: Zubizarreta, Ferrer, Nadal, Koeman, Sergi, Guardiola, Amor, Goikoetxea, Stoichkov (Laudrup),  Bakero (Ivan), Romario.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!