Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Albert Txapi Ferrer (Barcelona, 1970) va ser durant moltes temporades un esplèndid lateral blaugrana. Ja he parlat en anteriors ocasions que m’encanta la forma de jugar dels laterals que tenen instint ofensiu, que s’encaminen com una moto d’una porteria a l’altra. Ja vàrem dedicar dos apunts a laterals d’aquest estil com Julio Alberto i Sergi Barjuan. Del Txapi Ferrer recordo molt especialment un gol que va marcar a l’enderrocat camp de Sarrià contra el RCD Espanyol. Suposava el 0-4 i era el penúltim partit de la temporada. Als blanquiblaus els entrenava l’inefable Javier Clemente, carregat d’odi antiblaugrana per una qüestió de ressentiment laboral, que havia assegurat que perdríem la lliga en aquell estadi. La lliçó per al tècnic ressentit va ser tremenda, ja que fins i tot un defensa com Ferrer els clavava un gol extraordinari, retrat de l’enorme força física que tenia.
L’Albert Ferrer va acabar la seua carrera futbolística al Chelsea, equip anglès que no estimem gaire a casa nostra, després d’haver format part del gloriós Dream Team, el nom de tots els jugadors del qual recordem amb tanta simpatia. Era un jugador emblemàtic i resolutiu, amb el qual confiàvem plenament. Durant els darrers anys l’hem pogut veure en nombroses ocasions com a comentarista de molts partits de futbol del Barça. Va ser un producte de la pedrera made in Cruyff, un d’aquells xavals de la Masia que va guanyar-se un nom arreu d’Europa tal com està passant avui dia quan el Barça s’ha convertit en la gran fàbrica futbolística mundial. L’any 1997, durant l’etapa de Bobby Robson a la banqueta en què caigué en l’ostracisme, es va comentar que podia agafar el camí de messeta endins per jugar a la casa més estranya de les que es fan i es desfan. Sortosament, no va ser així. Mai no m’agrada que jugadors catalans vesteixen determinada samarreta tan aliena a casa nostra. En canvi, els desitjo tota la sort del món quan fitxen per qualsevol altre equip.
Aquests versos van per tu, estimat Txapi:
Nascut amb l’anhel esportiu,
sabedor del propi talent,
aguerrit jugador de can Barça.
Et veiem a dalt i a baix,
amb l’anhel d’un nen que somriu,
conscient que es tarda de futbol.
I gaudim, veient com corre
en tot moment eixe lateral
tan nostre, que estima els colors.
És el nostre xaval de la casa,
aquell que porta sang blau i grana,
i que enlaira senyeres a tots els vents.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Emigdi ens has d’explicar com s’ha acabat, si és que s’ha acabat, la història aquella amb el tarat fill de puta de l’aspanyolot. Mira que va fer el ridícul, com a espanyol que és no pot actuar d’altra manera el molt fill de puta. Com et vaig dir hauries de plantejar-te la moderació de comentaris que seria la millor manera de treure’t de damunt a porcs espanyols com aquest.