Emigdi Subirats i Sebastià

Goooooool! En Rivaldo acaba de classificar-nos per a la Champions League amb un gol de tisora, que porta el nom del país d’en Pinochet, quin gran home! memorable, bé vals els mil milions que el seu contracte indica. He saltat d’alegria com un xiquet. No tot han de ser penes. Una onada humana ha envaït l’estadi. M’emociono tostemps en veure gent contenta que estima uns colors fins a límits insospitats. El Nàstic ha guanyat a Samora i l’any que ve jugarà a la categoria d’argent desp´res de vint-i-dos anys, contra l’equip d’en Gil que haurà de xupar infern novament. El futbol ‘ha alegrat la nit, curiosament, en una temporada de desenganys i humiliacions, com l’altre dia a la final contra el Balaguer, i el fet que el CD Tortosa jugarà a regional.

Aquest paràgraf el vaig incloure a la meua segona novel·la, Vora l’Iber (Amposta, 2002), publicada en un moment d’extrema agitació a les Terres de l’Ebre amb el perill imminent de l’aplicació del sinistre Pla Hidrològic estatal d’aquell del bigoti que tanta temor ens feia (el record del qual li ha donat 25 diputats al PSOE d’aquí…). Correspon a un capítol en què un dels protagonistes, en Lluís, reflexiona sobre tot allò negatiu que li ha anat passant durant els darrers temps i, de sobte, Rivaldo li altera l’organisme i el fa vibrar… Va ser un gol formidable contra el València, que ens treia de l’infern de la UEFA i ens tornava a posar al mapa futbolístic europeu.
Rivaldo era un jugador esplèndid, amb gran talent, capaç de fer jugades espectaculars. Va arribar a can Barça en època Van Gaal (un altre que també feia i fa molta temor…). Es van guanyar campionats de lliga, però no s’aconseguia connectar amb la gent. L’ombra dels germans De Boer i d’altres aventurers holandesos gens estimats era força allargada. I és una llàstima, ja que tenia qualitats per ser un autèntic ídol i per donar uns resultats extraordinaris.
El final de la seua carrera a casa nostra tampoc no va ser tan bo com era de desitjar. Era època convulsa que, sortosament, va veure una compensació amb els històrics triomfs ja en ple segle XXI amb Franz Rijkaard i Pepe Guardiola a la banqueta, dos entrenadors antítesis d’aquell holandès de ferro que és Van Gaal, el qual sembla que darrerament s’ha afeccionat a la tasca d’escriptor… i polemista.
Havia jugat al Deportivo de la Corunya del pepero Lendoiro (a aquest no el persegueixen per la seua militància política…), on va agafar fama. Mai no va arribar a ser un jugador estrella de la canarinya. I es va confirmar com a estrella mundial al Barça, com tants d’altres jugadors brasilers que es transformen vestint la samarreta blau i grana i ens fan passar notables tardes de joia…
Va per tu, Rivaldo, per aquell gol de xilena del maig de 2002 que encara ens apassiona quan hi pensem:

S’enlaira el cor i abraço
sensacions polides, nostàlgies
sanes del dia a dia
que hui és  tarda de futbol!
I és així, com s’escampa arreu
d’una terra eixuta i brava
l’ideal primer, la glòria del gol,
l’èxtasi d’un moment
on tot combina i esdevé plaer.
Sí, ací vaig tocar el cel,
un esport rei d’ànimes
i cossos enlairats a les alçades
per la glòria del meu peu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!