Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
L’holandès volador, aquell que va volar per fer un gol increïble en un partit al Vicent Calderon l’any 1974, Johan Cruyff, va ser el meu gran ídol d’infantesa. Ens va marcar de debó a tota una generació de jovenets catalans que jugàvem a futbol sempre amb el número 9 a la nostra camiseta del Barça. Era un moment en què els equips de pobles menuts no comptàvem ni tan sols amb equipatge propi i molts jugàvem amb unes samarretes de tergal (material ja desconegut) del Barça. El vaig admirar moltíssim, admiració que va engrandir-se després de la seua gloriosa etapa com a entrenador als anys 1990.
Tot i això, he d’admetre que ha caigut de la banqueta i ara no és un dels sants del meu santoral particular. El vaig desmitificar quan va destruir el Dream team, per les dèries típiques dels genis. Pitjor no va poder fer-ho!!! Va voler donar aires de grandesa a la família, Angoy i Jordi Cruyff, va fer canvis tan estranys com el de Busquets per Zubizarreta, o els fitxatges de fenòmens com Prosinecki, Korneyev o Escaich!!! Mare de Déu de Solicrú!!! Volia ser campió d’Europa amb jugadors d’ínfima categoria. Tampoc no m’ha agradat el fet que no hagi après a parlar català després de tres dècades i mitja, o que donés suport als camps de golf de la regió murciana, que forçaven el transvasament de l’aigua de l’Ebre. I tampoc el fet que sempre ha de dir la seua quan les coses van malament. Jo sóc del Barça mani qui mani, fidel a un club i a uns colors, i no m’agrada veure certs comportaments unidireccionals.
Tot i això, m’encantaria que acceptés la proposta de la Federació Catalana de futbol de convertir-se en seleccionador nacional català. Reforçaria molt el nom de la selecció i ajudaria a la projecció internacional del futbol català, que compta amb l’oposició frontal com habitualment dels estaments esportius espanyols, sempre tan nefastos per al nostre esport i la nostra cultura. Cruyff pot ser un revulsiu importantíssim. El seu caràcter, les seues genialitats, el seu prestigi… tot plegat pot fer molt bé a la selecció catalana.
A mi les febleses que he notat amb el meu gran mite de joventut m’han servit per a adonar-me que mai no hem de mitificar tant ningú, ja que en la societat en què vivim sempre hi ha molts interessos i la gent se sol regir per aquests. No obstant es tracta d’un jugador-entrenador que és història viva del FC Barcelona i de l’esport mundial. Un dels grans del tot!!! Uns versos de la famosa cançó de la Trinca:
Cruyff, Cruyff
qual vulgar cor de granotes
enlairem les teves potes
i cridem plens de moral
l’any que ve no farem riure
visca Catalunya… riure
visca el Barça i en Montal
Catalanistes desfoguem-nos
que podem gràcies al futbol
cridar ben fort fins escanyar-nos:
Som i serem socis del Barça
tant si es vol com si no es vol,
tant si es vol com si no es vol.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens rao en que els mites no son bons, perque ningu és perfecte … per a defensar-li una mica, pero, suposo que sempre ha de dir la seva perque els periodistes sempre li busquen …?
Jo també vull que sigui entrenador de Catalunya, seria una cosa molt bona. Llastima que no ha apres, aparentment, el català, pero tampoc li ha d’impedir entrenar l’equip – mira el cas del crak que tenim a Anglaterra 🙂