Emigdi Subirats i Sebastià

Oleguer Presas va nàixer a Sabadell el 2 de febrer de 1980. És llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seua carrera esportiva a la UDA Gramenet. Després de passar per les files del Barça, va continuar la seua carrera esportiva a l’Ajax d’Amsterdam.

Mai no ha amagat les seues simpaties pels moviments de l’esquerra independentista, amb els quals ha col·laborat en nombroses ocasions. El seu esperit solidari el va portar a ser cridat pel Subcomandante Marcos per jugar un partit benèfic a Chiapas. L’any 2006, va presentar el seu primer llibre Camí d’Ítaca (Ed. Mina), escrit juntament amb el poeta i novel·lista vallesà – amic personal seu – Roc Casagran. Oleguer reflexiona sobre el títol de Lliga que va conquerir el FC Barcelona la temporada anterior. Però també hi barreja la seua visió sobre la lluita antifranquista o la guerra de l’Iraq, que estava en el seu punt àlgid en aquell moment.  El mateix any de la publicació va rebre el premi President Companys pel seu suport a les seleccions esportives catalanes.

Oleguer Presas s’ha fet d’estimar.  Dóna mostres de tenir una gran personalitat i de no arronsar-se davant de res. Vaig llegir atentament l’esmentat llibre Camí d’Ítaca, el qual considero com tota una lliçó quant als missatges que ens dóna i la humanitat que transmet. A part de la seua defensa de la catalanitat, hi ha molts d’aspectes que el dignifiquen com a persona. Voldria fer un esment especial de la part en què explica que, malgrat haver esdevingut un personatge conegut arreu, en cap moment havia volgut canviar d’amics, ja que eren una part essencial de la seua vida. En un dels paràgrafs més emotius del llibre, ens recordava que a l’hora de sortir amb els companys  havia d’anar molt en compte, donat que ell es podia permetre certes coses que els seus amics no podien, i ell no volia ser diferent a ningú! Aquesta és una autèntica mostra d’honestetat i de companyerisme. 

D’altra banda, el seu compromís català és indiscutible. S’ha posicionat sempre a favor de la sobirania nacional catalana, i ha donat suport a tot tipus d’activitats favorables a  la nostra llengua i cultura, i les nostres institucions. Es va posicionar sense embuts pel NO a l’estatut tisorat a la Moncloa (el sinistre pacte Mas-ZP), denunciant les dificultats que l’estat posa constantment al desenvolupament nacional del nostre país.

A Oleguer Presas, l’empresa Kelme li va suprimir el contracte que tenien a causa de la publicació d’un controvertit article en una revista de caire alternatiu, en què criticava que l’activista basc De Juana Chaos, condemnat per qüestions de lluita armada (amb greus delictes de sang) des de feia 18 anys, continués empresonat malgrat haver complert el període obligatori de la seua condemna. La maquinària corrosiva de la brunete mediàtica i dels periòdics del PSOE li va caure a sobre, amb la qual cosa l’esmentada empresa de material esportiu va decidir unilateralment “castigar-lo” per complaure l’espanyolisme. Recentment una sentència judicial ha obligat Kelme a indemnitzar-lo per les pèrdues que li ocasionà. Va demostrar una gran enteresa personal, en afrontar un dels típics problemes que tenen els catalans quan volen exercir com a tals, la qual cosa no és mai del gust de l’Espanya de sempre.
Oleguer Presas és un d’aquells jugadors blaugranes i de la selecció catalana, que sempre tindré en el record. Personalment, li vaig dedicar el meu llibre Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps, atès que l’intel·lectual jesusenc centenari havia estat un gran barcelonista i catalanista.