Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Aquests dies tots els mitjans de comunicació escrits estan omplint pàgines i més pàgines que fan referència a l’eterna problemàtica de l’aigua. Sóc antitransvasista sense embuts, d’aquells que ara les “prestigioses” tertúlies radiofòniques ridiculitzen dia sí dia també (RAC1- Catalunya Ràdio, etc., les espanyoles ni les escolto…). És a dir, d’aquests “progressistes” de la nova cultura de l’aigua, als quals se’ns acusa que volem que la societat torni a l’època del paleolític inferior. Val a dir, a favor dels senyors paleolítics que en aquesta època Bono encara no presidia cap parlament. Com no em vull indignar més, prefereixo posar-li avui una mica de sucre al cafè i donar-li salsa a tot plegat.
El Conseller de mediambient, Francesc Baltasar, va fer públic en una entrevista a can Bassas que, malgrat que era agnòstic, quan va visitar el monestir de Montserrat en motiu de l’enterrament de l’abat Cassià Maria Just, va pensar en invocar la Moreneta davant de la sequera crònica que atravessa el país, per si la Reina del Cel (dels catalans sempre en sereu princesa…sigueu pels bons pilar de fortalesa…) podia fer alguna cosa al respecte. Com des de llavors els esdeveniments s’han precipitat, i de quina manera, li aconsellaria a l’honorable Conseller (redundància de paraules) una altra invocació si la creu convenient. Es tracta de fer les rogatives a la Mare de Déu de l’Aldea, ja que els fidels de la terra de l’Ebre a principis del segle XX, quan no queia líquid del cel, sortien en processó cridant: “Mare de Déu de l’Aldea, AIGUA”. L’escriptor tortosinista Ramon Vergés Paulí (el del ni catalans ni valencians, tortosins), fidel debot d’una rival, la Mare de Déu de la Cinta, ho recull de la següent manera al seu llibre Espurnes de la Llar (1936). Tractant-se de l’inefable Vergés Paulí, no he pogut fer altra cosa que conservar la grafia original: “Recordeuvos de les romeries que van a buscá á la Mare de Deu de l’Aldea, quan los camps están resechs, ¿Qué crideu allavons? – Aigua, Mare de Deu de l’Aldea! Aigua pura i en mesura! Aigua aldeana, que la terra la demana! Aigua per a el blat que estigui ben granat! Agua os pedimos para los campos que estan baldíos”.
L’Honorable Francesc Baltasar també es pot convèncer de la necessitat d’invocar aquesta Verge llegint l’erudit Ramon O’Callaghan (tradicionalista com ell mateix) que als seus Anales de Tortosa ens conta que la fama de la Verge de l’Aldea venia per “los beneficios de la lluvia obtenidos en extraordinarias sequías. La antigüedad de las peregrinaciones al Santuario de Nuestra Señora de la Aldea, y el feliz éxito de ellas, han mantenido muy viva esta devoción en el pueblo de Tortosa. Según las notas del archivo capitular, en el mes de abril del año 1602 ya se fue a la Aldea en procesion de rogativa para obtener la lluvia”.
Conta la tradició que quan es presentava un any de sequera, algunes famílies encapçalades pels Procuradors de la Pagesia de Tortosa anaven a buscar la Mare de Déu de l’Aldea i ho feien amb romeria: gent de l’Aldea, del Lligallo, de Font de Quinto, Campredó, Santa Càndida i Tortosa. Amb fe ferma s’hi sumaven aquestes famílies al punt de partida al lloc de l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, voltada de camps d’arròs i aiguamolls, allí s’iniciaven les primeres rogatives. En aquesta ermita s’hi trobava una imatge molt diminuta de la Verge i estava protegida amb un enreixat. Una vegada feta la primera estació continuava la comitiva fins la següent ermita, passant per Campredó i Soldevila. L’ermita en qüestió es diu l’Ardiaca, allí concloïen les rogatives a la recerca de la pluja esperada. El culte a la mare de Déu de l’Aldea neix d’un home que en temps de sequera va ser il.luminat per la seua fe i va clavar un pal sec a terra i del mateix va créixer una olivera, en la qual de seguit li aparegué la Verge sobre les seues rames, per tal motiu la gent de l’entorn li feia rogatives perquè propiciés a la terra la pluja quan aquesta mancava. Jo de moment he escrit la meua rogativa:
Mare de Déu de l’Aldea,
fes-te sentir ben aviat,
fes que els àngels s’orinin,
dintre del riu Llobregat.
I que eixa aigua celestial,
duri tota una eternitat,
que reguin la nostra terra,
i embriagui els de la Generalitat.
Que els rius siguin manantials,
que arribin sempre a la mar,
aigua per al president Montilla,
aigua, aigua per al conseller Baltasar!
Que l’aigua és la força de la vida
i ens deixin un cop d’empipar,
a qui creiem en ideals
per ells, no gaire importants!
I aigua per a Catalunya,
nostre país benaurat,
que ara té set i… plora,
sense aigua, ni llibertat.
Ja té la solució l’Honorable Conseller que no ens farà una visita demà com tenia previst!!! Que clavi un pal sec a terra i faci una rogativa, que l’aigua del cel vindrà d’immediat. De moment cantem tots junts, honorable Conseller: Mare de Déu de l’Aldea, aigua! Aigua pura i en mesura! Aigua aldeana, que la terra la demana!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bon pst Emigdi, sobre tot per la referència a l’inefable Ramon Vergés, i la magnífica rogativa final!
Ara, si no bé lo conseller, deu ser que l’han avisat que en lloc d’aigua li plouria sal, del cel…
:DD