Emigdi Subirats i Sebastià

ESCENA TERCERA

Els protagonistes i Vigilant, dreta

–      Vigilant:  (A Curro i altres que s’hauran assegut a terra): – Que tenim mandra avui, oi? S’hi esta molt bé estirats al sol fent vida de ministre, vaja, vaja, Què no heu sentit la campana? Apa al ranxo i amb ordre, que sembleu borregos quan pasturen. Tu Ventura, quedat. Et demanen.

(Els altres se’n van pel passadís del fons)

–      Ventura: – A mi?

–      Vigilant: – És un del poble. Tot seguit som ací (se’n va dreta)

–      Ventura (intrigat): – Qui pot ser? Un mal pressentiment m’inunda.

ESCENA QUARTA

Ventura, Vigilant i Roc, dreta

– Vigilant (tot sortint): – Ací em teniu. Jo sóc prop, no intenteu burlar la justícia us guaitaré. La vostra responsabilitat us sentenciaria (se’n va al fons).

– Ventura (neguitós): – Roc,  quin motiu et porta per aquests paratges de tristesa?

– Roc: – Prompte el sabràs Ventura, mes voldria tingueres calma, serenitat, conformació.

– Ventura: Conformació? Què passa? Digues prompte. Una ànsia mortal em martiritza.

– Roc (no gosant dir-ho): – Jo voldria, saps, que tinguessis resignació. No és greu, saps, però he cregut prudent el venir a dir-t’ho.

– Ventura: – Prompte, per Déu. Obri la boca que mon cor ja no pot més.

– Roc: – Ahir, saps, quan va passar l’incident entre en Xim i tu, tot seguit, se n’assabentà tot el poble.

– Ventura (ansiós): – I què? Digues.

– Roc: – Tinguis calma. Es recollí en Xim manat pel senyor jutge. Jo, per casualitat encertava passar per allí.

– Ventura (neguitós): – I què digueren de mi?

– Roc: – En Badó i els altres, encara  no refets de l’ensurt, no encertaven a dir paraula. Els prengué declaracions el senyor jutge. Badó i Jan semblava que havien perdut la llengua. Fou Toni qui, sortint en ta defensa, explicà que no tota la culpa era teva. Donà`explicacions de com havia succeït. Que en Xim et provocà i que son desig era arronsar-te la pell.

– Ventura: – Oh, mercès

– Roc: – Espera, encara. Ja era fosc, el senyor agutzil i jo ens traslladàrem amb tota la reserva necessària a donar a ta mare la notícia.

– Ventura (amb sobresalt): – A ma mare?

– Roc: – Per Déu, no et posis així, Ventura. Aquest matí s’ha fet l’enterrament d’en Xim. Tot el poble ha palesat el seu sentiment. –encara les campanes de l’església llençaven a l’espai els seus xiscles de tristesa, quan un terrible trastorn ha vingut a commoure més encara aquells tristos moments. La notícia, amic, voldria que estiguessis preparat.

– Ventura; – Digues, per Déu, acaba amb mon martiri.

– Roc: – Doncs, ta mare havia mort quan les campanes tocaven encara per a en Xim.

– Ventura (esgarrifat i amb crists desesperats):  Cóm? Ma mare morta, morta! Oh Déu no  pot ser. Morta. Digues que no és cert. Ma mare morta!

– Roc: – Calma’t,  per Jesucrist.

– Ventura: – Morta, morta ella, i jo, aquí empresonat, cobrint ma testa el pes d’un crim d’un doble crim! Oh no, justícia. Obriu-vos cel i terra i enfonseu mon cos en la negror de l’infern! No, no. Jo dec sortir, dec traspassar aquestes parets mil·lenàries per donar-li a ma mare ma darrera abraçada. Dec, amb mos llavis escalfar els seus, enfredolits per la mort. (anant-se’n) Anem, amic, a pressa.

– Vigilant (sortint): – En compte, sou presidiari!

– Ventura: – Quan es mor qui més s’estima, no hi ha prou parets que siguin suficientment fortes per entrebancar petjades com  les meves (enèrgic). Pas, vull pas, la mare meva és morta i em necessita! Potser li tornaré la vida. Pas, enrere, pas. Ma mare és morta. Pas! Pas!

(D’una empenta tomba el vigilant i surt com un llampec per la dreta seguit d’en Roc, mentre a poc a poc cau el teló). 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!