Emigdi Subirats i Sebastià

ESCENA SEGONA

Els presoners i Ventura, porta esquerra primer terme

– Ventura: – Bon dia.

 

– Ros (als altres): – El nou company

 

– Pigat (cercant-lo): – Bon dia, company. Amb tot el que siguem d’utilitat, disposa.

 

– Ventura: – Mercès, res necessito. En mal hora em donaren valentia!

 

– Curro (a part): – Aquest no és de la nostra fornada.

– Pigat (a part): – Ja L’hi farem. (a Ventura) Bon minyó sembles trist. És que no et plau aquest xalet? Ja te’n farem un altre de millor, doncs, ha ha ha.

 

– Ventura (sec): – No estic pas per bromes, sabeu? Mala negada! Ací no hi he vingut per caprici.

 

– Curro (riu): – Míra-te’l, tampoc nosaltres. No crec pas que sigui divertit el fer proveïment d’ombra.

 

– Pigat: – Per què hi vingueres, doncs?

 

– Ventura: – Per res

 

– Corneta: – No ho crec pas. Nosaltres, al nostre entendre, som els millors minyons que es coneixen i, no obstant, veus, també estiuegem.

 

– Ros: – Vaja, home, no estiguis trist que és una malaltia poc agradable. Fuma, té fuma, i entremig de la boirina de la fum llença ton mal humor.

 

– Ventura no vull fumar. Deixeu-me sol. La solitud podrà potser deixondir ma pesant tristesa. (s’asseu al pedrís) Mala negada! Jo no hagués tingut mai forces!

 

– Corneta (conyeta): – Moltes en tens?

 

– Ventura: – No m’obliguis a mostràr-te les. Ja que he començat em fora fàcil continuar.

 

– Pigat: – Tan valent ets?

 

– Ventura: – Per ma desgràcia, una mica massa.

 

– Ros: – Caldrà que ens ho diguis per veure si ens convé t’ajuda.

–

– Ventura: – Deixeu-me.

 

– Pigat: No siguis brètol. Al presidi no hi ha convenen enemics, saps? Després venen les tornes.

 

– Ventura (sec): – Deixeu-me ha dit, Vull solitud i em cansa vostra parla (pausa) Per paraules, he fet un crim, ja en tinc la paga.

 

– Pigat: – I això t’espanta? Nosaltres hi ha som fets? Oi, tu, Curro? Ja hem perdut el compte dels que per nosaltres resen des del cel. I ja ho veus, ni en fem cas.

 

– Ventura: – Doncs jo sí, perquè amb un crim tot sol he desfet ma vida.

 

– Corneta: – Noi, tens prous escrúpols per ésser un presidiari (recalcant)

 

– Ventura (amb horror): Oh no calleu!

 

– Curro: – No et plau el nom?

 

– Ventura: – Calleu per Déu! M’espanta recordar-ho.

 

– Pigat: – Doncs ja no et sentiràs altra paraula. En sortir d’ací, et veuràs menyspreat per la gent que abans et deia amic.

 

– Ventura: – No, no pot ser.

 

– Curro: – Ai noi, que ets jove! Es veu.

 

– Ventura: – No, no pot ser. Jo vaig matar en justa defensa. Jo vaig fer el crim perquè m’hi obligaren. No en tinc cap culpa.

 

– Pigat: – Però t’han condemnat. Faràs vida de presó i la societat, el poble, aquesta gran obra que se’n diu humanitat, no penarà altra cosa ni veurà res més en tu, que un presidiari. Si la coneixerem nosaltres la Societat!

 

– Ventura: – No us puc creure. No. Mon crim no fou un crim repugnant, fou obligat. De no haver matat jo, haguera estat jo la víctima. La societat se¡n farà càrrec. Jo no em vaig apostar al caminal i , pistola en mà, reclamar la vida o els diners. Mon crim té altres circumstàncies. Si bé he matat, sóc innocent. No tinc delit.

 

– Curro: – Romanços. Jo també sóc aquí perquè abans que em tombessin els civils, els hi vaig fer besar la terra.

– Ventura: – Però vosaltres és vostra vida. Us exposeu amb perill. Mateu sense compassió, rebeu sense consciència. Jo, no. He matar i n’estic penedit.

 

– Pigat: – De res et valdrà. Innocent o no, has fet un crim i la justícia serà severa. Prou t’exclamaràs, però en va. Et condemnaran a uns anys de descans i tu veuràs en ésser lliure com tos pensaments seran uns altres.

 

– Ventura: – Us enganyeu. Dintre mon cor mai hi ha hagut un alè de vilesa. La sang que a toll vaig fer vessar m’ha perseguit i atemorit. Com un fantasma em signa horroritzant-me (pausa) No em dol per mi, encara, l’haver-me aposta. Jo tinc una mare i ella per a ells sóc el seu únic consol. Sense mi no es podrà valdre. L’ànima em fuig com la pols i el cor sagna tristor. (Seriós) És per això que em veieu tan melangiós. Mai m’hi havia trobat, la presó em fa basarda. M’horroritza com l’espetec del tren i el brogit de la tempesta.

 

– Pigat: – Ja t’hi faràs. És de segur que fins i tot t’enyoraràs  tota aquesta solitud de la presó.

 

– Ros: Et passarà el que a mi. Lluny d’ella, em dóna remembrança; prop, no faig més que piular desigs de llibertat.

 

– Ventura: És que vosaltres ja hi sou fets. No puc jo, com vosaltres, ni pensar ni creure. Vosaltres li heu agafat estima a la presó d’aital manera que sense ella no podríeu viure. En ella hi reposeu dels fatics de vostra vida atzarosa i aventurera. A ses parets mugrents i mil·lenàries els hi conten vostres perills i desenganys, hi reflectiu el mirall de vostre pensament; hi sou com si fos a casa vostra ja que ella és l’única que us aixopluga. Per vosaltres el mot de presidiari és un guardó, un grau envejós en el llibre de vostra història, i la mancança de la seva quietud és un enyorament per vosaltres, quan, pels cims de la carena, o al pla de les carreteres, guaiteu amb ulls de llop la víctima per caure-li a sobre amb força de llampec.

 

– Curro: – Gairebé l’has encertada. Sentim l’enyorança d’ambdues vides que si bé són diferent estan agermanades l’una amb l’altra. De no haver-hi la presó, hi hauria menys presidiari i de no haver-hi presidiaris, sobraria la presó.

 

– Ventura: – Molt cert. Mes jamai de la vida havia passat per mon cervell el mot de presidiari. Fins i tot quan vaig embrutar mes mans amb la sang de mon enemic ni em vaig pensar que ma falta, comesa en ús d’un perfecte dret de defensa, hagués d’ésser soterrada dintre d’aquestes parets.

 

– Curro (a part , a Ros): – Aquest mol faríem nostre, què et sembla?

 

– Ros (a part): – No ens convé per ara!

 

– Ventura: Si vosaltres poguéssiu comprendre la lluita que barrina dintre mon cor, em tindríeu llàstima. (enardint-se)

Tal vegada no haveu tingut ningú que us esperés al retorn del treball per afalagar-vos amb ses carícies, amiant així les penalitats del cansament i l’agre dels esforços efectuats. Més a més, potser tampoc no hagueu comprès què és tenir mare, una mare que et necessiti i per un caprici del atzar es vegi privada del vostre sosteniment i de vostre amor.

Fills de la serra, no coneixeu mes que el salvatgisme i la ferotgia del llop, per vosaltres la paraula amor us es desconeguda. Si a mi la sang vessada en fretura, a vosaltres us enjogassa com una joguina en mans d’un infantó. A mi, el nom de presidiari m’atordeix, m’aclapara, a vosaltres us dóna plaer i feréstega disbauxa (pausa)

La llar, una llar honrada, per vosaltres no existeix. A l’ombra d’una roca  heu barrinat les més horribles fetxories. I quan el braç enlaire a punt de donar el darrer cop a vostra víctima, un tendre infant ha esclatat amb plor asfixiant, la seva queixa us ha enardit encara més i, en canvi,  penedits esmenar vostra vilesa, heu descarregat la vostra ràbia i la vostra inhumanitat  a sobre del pobre infantó, que cometé el pecat de plorar en veure’s privat per un fet criminal, dels sers que més aimava. És per això que la presó és per vosaltres tan volguda.

 

– Pigat: – Quasi, quasi, dels ulls m’has fet vessar les llàgrimes. És estrany i té gràcia, que jo, que jamai he sentit les pessigolles de la compassió, ara, en sentir tes paraules no em pugui contenir.

 

– Corneta: – A mi, em passa el mateix.

 

– Curro: – I a mi també!

 

– Ventura: – Ho comprenc. El mal sempre s’avergonyeix quan li bescantes les seves maldats. En el cor dels homes, per un designi de Déu, hi ha dos arrels: L’un del bé i l’altre del mal. Aquest darrer és de més fàcil creixença perquè és més agradable per a la mateixa i al caprici. Més, ai, una vegada envolt dintre les seves xarxes, que n’és de difícil sortir-ne! Que n’és de costós esmenar la sendera! Amics, ja em plau dir-vos amics, esmeneu vostra tendència; en ésser lliures deixeu aquesta vida i treballeu fort, que el treball, quan és honrat, dignifica l’home

 

(toquen les onze)

 

–      Pigat: – L’hora de visita. El vigilant s’apropa. Res conegui.

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!