LLETRES AMPOSTINES
Comunicació presentada al II Congrés de la Diòcesi de Tortosa, celebrat a Amposta el març de 2006.
1. Introducció
Hem volgut centrar aquesta comunicació en el treball literari realitzat específicament a la ciutat d?Amposta. La capital del Montsià no ha gaudit històricament (malgrat algunes il·lustres excepcions) d?un rellevant virtuosisme literari, com sí que ho ha fet en canvi en el camp de la música i d?algunes arts majors com l?escultura. Les lletres ampostines varen tenir un origen força tardà, que hem de datar al tombant del segle XX. La raó d?aquesta tardana aparició per l?interès literari a la ciutat l?hem de buscar en la mateixa idiosincràsia d?una població majoritàriament pagesa i amb un altíssim nivell d?analfabetisme fins ben entrada la passada centúria. Tot i això, cal valorar positivament alguns aspectes literaris ampostins i, de manera especial, l?existència d?algunes patums literàries que han contribuït notablement a engrandir la literatura ebrenca, i a donar-li prestigi dintre de l?heterogeni panorama de la literatura catalana. Aquests creiem, doncs, que són els veritables pilars de les lletres ampostines:
– L?existència de dues grandíssimes personalitats en camps literaris ben diversos: el pedagog Miquel Granell i Forcadell, i el novel·lista Sebastià Juan i Arbó.
– L?excel·lent tasca cultural que es va realitzar des del Casino Instructiu i Recreatiu, el qual va esdevenir una veritable fàbrica literària, que va contribuir a la creació del primer cercle literari de qualitat a la ciutat a la dècada de 1960.
– Els nombrosos estudis sobre temes històrics realitzats pel mestre castellonenc (vinculat laboralment a la ciutat) Francesc Esteve Gálvez als anys 1950 i 1960, i posteriorment per l?exsecretari del Consistori en Roger López i Perales.
– L?activitat polifacètica del dramaturg, guionista i poeta Josep Ferré i Royo ?Pep Soquet?.
– L?activa tasca desenvolupada per diverses entitats i Centres d?Estudi locals: el Museu del Montsià, l?Institut d?Estudis Comarcals del Montsià, i la Biblioteca Sebastià Juan Arbó.
2. Els orígens
L?aparició dels primers periòdics ampostins a principis del segle XX (?El Faro?, ?El Liberal?, i ?El Candil?) varen contribuir notablement a crear un incipient ambient literari a nivell local. Les pàgines d?aquests pioners rotatius solien incloure amb molta freqüència poemes escrits per afeccionats que volien donar fe dels seus dots lírics, entre els quals el més conegut d?aquest període va ser en Joan Sugrañes i Fabregat, que solia signar les seves composicions com a ?Jusufa? (que eren les seves inicials). La creació de les Escoles Nacionals va ser un fet decisiu per a combatre l?analfabetisme. També va propiciar òbviament l?increment de l?interès per les lletres, i el sorgiment de joves afeccionats a l?escriptura. L?històric alcalde conservador Joan Palau i Miralles ha passat a la història com el pare de l?escolarització ampostina, alhora que també en el terreny literari va convertir-se en un important mecenes amb l?organització a la ciutat de diverses edicions dels Jocs Florals durant el seu mandat.
3. Dos grans baluards: Miquel Granell i Sebastià Juan Arbó
Donats aquests pobres antecedents locals, no deixa de ser sorprenent l?erupció durant les primeres dècades del segle passat de dos autèntics cracks literaris en àmbits molt diversos, com varen ser en Miquel Granell i en Sebastià Juan Arbó. Tots dos varen exercir un autèntic mestratge en el seu camp d?actuació, i continuen avui dia sent considerats com els autèntics emblemes de les lletres locals.
3.1 Miquel Granell: tota una institució pedagògica
En Miquel Granell i Forcadell va nàixer el 6 de març de 1865. Ell mateix es definia com a pedagog vocacional. Va disposar de molts càrrecs de rellevància que el varen col·locar en un lloc preeminent de la vida educativa a nivell de l?estat: Director del Col·legi de sordmuts i cecs de Madrid, Catedràtic de metodologia, pedagogia i organització escolar especials del curs normal per a la formació de professors dels no oients, Secretari General de la Junta Directiva del Foment de les Arts, Acadèmic de número de l?Acadèmia de Ciències de Nàpols, Comandador de l?orde civil d?Alfons XII, Cavaller de la Reial i Distingida Orde d?Isabel la Catòlica, etc. La seva aportació al camp de l?educació especial va ser espectacular, amb nombroses investigacions acadèmiques que el varen convertir en una autèntica institució arreu de l?estat. Els títols[1] dels seus estudis són inacabables, els més importants són: ?Historia de la enseñanza de la palabra a los sordomudos de España?, ?Profesiones a las que pueden dedicarse los sordomudos según su estado intelectual i su posición social?, ?Educación y enseñanza del sordomudo y del sordomudociego?, ?Método teórico-pràctico del idioma para la enseñanza del sordomudo?, i ?Método teórico práctico de fonética para la enseñanza del sordomudociego?.
El 1965 va celebrar-se a Amposta l?Any Granell, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Varen organitzar-se una sèrie d?homenatges a la seva persona, que varen incloure diversos actes culturals amb actuacions de les bandes musicals locals i conferències, gràcies a l?impuls que varen donar a l?esdeveniment els homes del Casino Instructiu i Recreatiu. Malgrat que va escriure habitualment en llengua castellana, atès que va residir a Madrid durant els anys de vida laboral, va demostrar tothora una gran estima a Amposta i a Catalunya, i va donar altes mostres de catalanitat. Agafarem com a exemple ben significatiu la següent frase que formava part d?una mena d?autobiografia que va començar a publicar la revista ?Amposta circular de información? i que malauradament no va continuar: En mi país, Cataluña, se tiene un concepto de la vida de relación muy singular y no hay ningún catalán que, antes de lanzarse a la aventura por esos mundos de Dios, no vaya provisto de su propio y peculiar programa.
3.2 El primer gran novel·lista ebrenc: Sebastià Juan Arbó
En Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902 ? Barcelona 1984) és sense discussió el novel·lista ebrenc més emblemàtic i més prolífic de tots els temps. De formació autodidacta, la seva arribada a Barcelona a una edat molt jove amb els manuscrits ?Terres de l?Ebre? i ?L?inútil combat? va ser tot un esdeveniment per a les lletres catalanes, que entre altres va entusiasmar l?editor de Proa, Joan Puig i Ferreter. El reduït i minoritzat món literari català va rebre amb sorpresa aquell jove que procedia de les desconegudes terres del sud. La literatura autòctona s?enriquia amb la notable aportació d?un narrador nat que donava mostres d?una vocació intensa, forjada en les soledats i en els paisatges del delta, i que aspirava al professionalisme. Arbó va trencar fronteres. La seva obra va saber omplir el lector de tota mena de sensacions, el va fer partícip de la història, el va identificar amb un model de vida i de gent, els nostres avantpassats, i amb un paisatge inexplorat. En les seves novel·les es troba sempre en primer pla la figura de l?amo, que es mostra cruel i insolidari, anquilosat en els seus privilegis socials, i que haurà d?influir notablement en la desgràcia permanent dels seus súbdits. El món dels pagesos i dels pescadors, les seves passions i dissorts, el paludisme i les barraques, van trobar el seu espai literari reflectit de forma veritablement sentimental i dramàtica.
Han estat nombrosos els estudis publicats sobre Arbó i la seva obra, tant de la novel·lística com de la biogràfica. No tenim nosaltres òbviament l?espai necessari per aprofundir-hi. En canvi, voldríem incidir en el mestratge que va exercir entre els literats a nivell comarcal, tema aquest que no ha estat gaire estudiat. En els col·lectius culturals ebrencs es va rebre amb entusiasme la seva accelerada aparició en l?entramat literari nacional. El setmanari ?Vida Tortosina?[2] li va dedicar un dels seus típics i espectaculars titulars per tal de reconèixer-li adequadament el seu paper de promesa de la narrativa, quan acabava de publicar la seva primera novel·la: ?Sebastià Juan Arbó, heus ací un nom que honora la nostra comarca?, alhora que introduïa un instructiu article titulat ?Un literat, per fi? [3], que va redactar l?advocat rapitenc catalanista Vicent Garcia i Anguera. Temps seguit, quan encara estava ?L?inútil combat?, la seva primera novel·la, calenta de la impremta, l?aleshores jove periodista Carles Sánchez i Pastor[4] li dedicava un article d?elogi a la revista ?La Zuda? mitjançant el qual el qualificava de triomfador, per haver escrit una obra que considerava: d?argumentació sòlida i punyent o la manera senzilla i cruel ? rimant perfectament amb l?estat anímic del personatge central ? d?orientar-la i d?exposar-la. Posteriorment als anys 1950 i des de Tortosa estant, els membres de l?anomenada Generació del 52[5] s?emmirallaven una i una altra vegada en la figura de l?escriptor ampostí i rapitenc, des de les pàgines de la lloada revista de lletres ?Gèminis?. L?intel·lectual tortosí Manel Pérez Bonfill ja va realitzar un assaig sobre la seva obra el 1958, que va rebre un premi a Vinaròs. En les dues darreres dècades de la seva vida va ser el torn de la publicació ?Amposta, circular de información?, la que difonia adequadament la seva obra, en especial amb els acurats articles de crítica literària que habitualment redactava en Vicent Duatis. També al seu poble natal ha estat objecte de veneració, amb notables reconeixements. De fet, el rapitenc Emili Rosales va ser el coordinador de l?edició de la seva obra catalana completa.
D?altra banda, al mític escriptor del Montsià se li ha criticat abastament el seu ús lingüístic, donada la seva renúncia implícita a utilitzar un vocabulari més nostre que s?encaminés a la dignificació del parlar rural de les Terres de l?Ebre. Ben segur que era una altra època, durant la qual la intenció primordial era el conreu de la variant estàndard, i molts escriptors no van veure la necessitat d?introducció de gaires aspectes dialectals en el món literari. La figura d?Arbó no ha estat exempta tampoc de polèmica, per la seva utilització de la llengua castellana durant la postguerra, que li va suposar una mena d?ostracisme dins del panorama literari català del seu temps. Ell mateix va reconèixer en diverses entrevistes que en una situació cultural i política normalitzada no li hagués calgut canviar de vehicle lingüístic.
L?any 2002 es va celebrar un esplèndid Any Arbó, per tal de commemorar el centenari del seu naixement. Van veure la llum dos interessants obres que inclouen uns detallats apunts biogràfics i excel·lents anàlisis literàries: ?Cent anys d?Arbó? dels ampostins Màrius López i Robert Rallo, i ?Sebastià Juan Arbó?, que va incorporar estudis amb signatures del prestigi de l?Emili Rosales, en Ricard Salvat o la Carme Arnau. Alguns dels guardons de la seva nodrida carrera literària varen ser: Premi Fasterrath (1934) de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola per ?Terres de l?Ebre?; Premi dels novel·listes (1936) de l?Ajuntament de Barcelona per ?Camins de nit?; Premi Nadal (1948) per ?Sobre las piedras grises?; Premi Nacional Miguel de Unamuno per ?Pío Baroja y su tiempo?; Premi Blasco Ibáñez (1966) per ?Entre la tierra y el mar?; i Premi Ciutat de Girona (1974) per ?La Masia?.
[1] Altres títols de la seva producció són: ?Lo que ha sido el ciego, lo que es y lo que puede ser?, ?Prejuicios y errores del sordomudo y medios de educarle?, ?La Enseñanza de los sordomudos en España?, ?La Escritura aplicada a la Enseñanza del sordomudo del ciego y del sordomudo ciego?, ?La exposición caligráfica, pendolística y artes similares?, ?Entidades docentes, asociaciones y patronatos para sordomudos y ciegos y tareas que les están encomendadas?, ?Artes y oficios a que pueden dedicarse los sordomudos y los ciegos?, ?Acción postescolar de los gobiernos, patronatos e instituciones protectoras sobre los sordomudos y los ciegos?, ?Niños anormales y anormalidades principales?, ?La enseñanza de la palabra a los sordomudos?, ?La educación moral de los ciegos?. ?La educación de los sentidos por medio de ejercicios recreativo instructivos, instructivo recreativos y educativo técnicos?, ?Instituciones complementarias de la Escuela?, ?Juicio sobre el último Congreso internacional de sordomudos?, ?Finalidad que se debe perseguir en la enseñanza de sordomudos y ciegos?, ?El porvenir de los ciegos?, ?Procedimientos para mejorar las condiciones de la clase social media?, ?El fomento de las artes como propulsor de la enseñanza popular y como institución docente y bienhechora?, ?De las enseñanzas ortofónica y auricular?, ?Ventajas del oralismo en la enseñanza de los no audientes?, etc.
[2] ?Vida Tortosina?, n.220, 14-XI-1931.
[3] GARCIA I ANGUERA, Vicent: ?Un literat, per fi?, Vida Tortosina, 14-XI-1931: La major part de les persones de la comarca que han fet de l?amor a Catalunya un culte, devien, com ho, sentir-se amb pena i deprimides al contemplar la clapa erma que en el mapa literari de la Catalunya renascuda oferia la comarca de Tortosa. Formaven ja legió els literats catalans, es contaven per milers els llibres escrits en català i sols podíem oferir com aportació comarcal nostra uns pocs llibrets mediocres que no havien pogut arribar a traspassar els límits de la nostra comarca… Avui, sortosament, això s?ha acabat. Tenim un literat d?una gran envergadura que ha demostrat facultats per a la novel·la, per a la poesia i per al drama, i aquest literat és S.J. Arbó. La seva primera novel·la ja l?ha incorporat entre els valors literaris de Catalunya i la seva joventut, el seu nervi i la seva preparació ens permeten esperar d?ell , en un futur no gaire llunyà, l?assoliment d?un dels primers llocs entre els literats catalans. No dubto que la totalitat dels catalanistes de la nostra comarca devien desitjar amb vehemència la revelació d?un literat que aportés al tresor espiritual de Catalunya el nostre matís.
[4] Té 97 anys. És el degà dels periodistes de les Terres de l?Ebre. L?article en qüestió portava com a títol ?Un triomfador?, i va ser publicat a ?La Zuda? (Desembre de 1931).
[5] Els literats tortosins: Manel Pérez Bonfill, Gerard Vergés, Ricard Salvat, Jesús Massip i Zoraida Burgos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!