Emigdi Subirats i Sebastià

L’epicentre de la política catalana del segle XXI és l’independentisme. Després de dècades de menyspreu, d’acomodament, d’acceptació de les regles del joc espanyoles i, fins i tot, de criminització antiindependentista, bona part dels polítics que s’havien aferrat a l’autonomisme han fet el salt, expressió típicament catalana. La via autonomista ja no té cap futur, la va liquidar el famós pacte de la Moncloa que deixava en no-res la reforma estatutària. També hi ha col·laborat l’esclafament econòmic de la Generalitat, que ha portat a un carreró sense cap eixida. Avui dia es parla d’independentisme arreu, des del mercat a la perruqueria, des de la sala de professors d’un institut a la parada de l’autobús.I també se’n parla a les institucions.
La teranyina independentista no té aturador. Han volgut maquillar els resultats electorals, però els comptes no els surten. L’unionisme ha perdut un diputat! Han volgut collar els partits que havien estat a l’anomenada centralitat política, però tampoc no se’n surten. CDC ha fet el pas i no té possible marxa enrere, cas que vulgui mantenir el seu predomini en política catalana. Anys i panys de voler reformar Espanya, de voler ser claus en política espanyola, de pactar-ho absolutament tot amb el pepé, no han servit més que per agenollar-se i perdre el temps, i portem pressa. 
Diferent és el cas d’UDC, ja que compta amb un líder perenne, malgrat corrupcions perpètues, que continua fent aposta espanyola. L’usaran com un kleenex quan ho creguin convenient, des de la política espanyola, però com aquell esclau fidel segueix i segueix. De fet, Duran té l’epicentre econòmic per allí dins a la messeta, i aquesta és la veritable clau del seu posicionament.
El PSC ha reaccionat molt millor del que em pensava. Les seues bases en molts indrets de Catalunya han reaccionat contra les directrius del psoe i contra els dirigents regionals. Cal aplaudir la valentia que han demostrat molts militants i alguns càrrecs electes. Es troben entre l’Espanya i la paret, la llosa psoe és molt gran i no els deixa caminar. A gust amb tota aquella fauna no s’hi poden trobar, almenys aquells que tenen esperit catalanista. Algun exemplar com la Chacon (¡Viva el Rei, Viva Espanya!) ha demostrat que les sigles catalanes són no-res per ella, passa que el seu ego pujat i la seua ambició infame no tindrà recompensa. Allà ni l’han volgut ni la volen ni  la voldran!
El panorama polític català ha fet un tomb considerable. ERC s’ha erigit en el partit majoritari  de l’independentisme, aquell que té opcions a ser el majoritari al país, gràcies a un lideratge fort com mai i a una bona implantació territorial. CDC s’ha rebel·lat, cosa que mai no pensàvem que passaria. La trencada amb UDC probablement serà inevitable, i l’obertura de noves aliances immediata. El PSC també sha de divorciar totalment del psoe per recuperar credibilitat en política. Sense les lloses PSOE i Duran, el camí cap a l’estat propi estarà molt aplanat.
Una independència que té el suport de la majoria ciutadana. Mai abans havia sortit tanta gent favorable a la independència en cap altre país sense estat del món. Ni Eslovàquia, ni Lituània, ni Estònia, ni Eslovènia, ni Macedònia, països que s’han alliberat en els darrers 25 anys, tenien una ciutadania tan convençuda de la necessitat de l’alliberament nacional. Un entramat institucional que avança a bon pas, amb declaracions per l’estat propi a molts ajuntaments i ens supracomarcals, amb l’Assemblea de municipis per la independència, amb l’Assemblea Nacional Catalana, amb Òmnium cultural, amb cadascuna de les associacions que creuen en la llibertat de la nació catalana, encara que només poguem aspirar a part d’aquesta actualment.

Ens n’anem, aquest cop sí! I tinc els meus dubtes que sigui el més apropiat esperar  a fer un referèndum, que Espanya impedirà per tots els mitjans. Pressa hi ha.