Emigdi Subirats i Sebastià

CiU ha estat la coalició capdavantera de la política catalana dels darrers 35 anys. S’ha beneficiat altament de la identificació del seu líder històric, Jordi Pujol, amb el país català; a la vegada que l’ha ajudat el fet que l’altre partit, totpoderós en altres institucions, el PSC-PSOE, quedava retratat com a sucursalista i botifler, imatge que alguns dels seus importants líders han col·laborat a crear abastament. CiU ha anat teixint  una teranyina mitjançant la qual anava controlant totes les capes de la societat i els poders fàctics. Comptaven amb un electorat fidel i gens exigent ni crític; uns militants obedients i una premsa institucional i institucionalitzada al seu servei. Durant la campanya electoral per l’aprovació del darrer estatut d’autonomia, la premsa de partit i les tertúlies radiofòniques no van donar opció al NO, vna ridiculitzar qualsevol argumentació que no refermés el  pacte d’Artur Mas amb Zapatero que, justament, liquidava les possibilitats de l’autonomisme. 
En canvi, en els dos darrers anys moltes coses han canviat, sobretot a partir de les multitudinàries manifestacions independentistes organitzades per Òmnium cultural i l’Assemblea nacional catalana. Ha canviat la truita i tothom gosa amb CiU ja!  Ja no són l’aliat de qualsevol govern espanyol i han de comprovar com les gasten des d’Espanya, amb un ofegament econòmic sense precedents.  Els socis eterns els han declarat la guerra. No paguen allò que deuen a la Generalitat. Denuncien alts dirigents convergents, en absolut amb la intencionalitat de fer net i acabar amb els corruptes, sinó per donar la imatge  d’una Catalunya ben corrupta. Ara CiU sofreix l’assetjament dels seus exsocis de tants d’anys, que pretenen fer el retrat que tota la seua herència és negativa.
Una coalició que tants cops s’havia situat per damunt del bé i del mal, que exercia el control absolut sobre tot el país, ara es veu assetjada per tot arreu pel pas endavant que ha volgut fer el president Mas.
La deslleialtat de les forces espanyolistes  és fragant i demostra el fracàs de l’estil pujolià que havia de regenererar Espanya, la qual és incanviable. 
Unió, és a dir Duran, es desmarca de la voluntat de la majoria de catalans, segueix el seu insistent odi contra ERC i aposta per la sociovergència i els pactes amb Espanya, enterrant tota possibilitat de l’estat propi. Les tisores afilades dintre CDC van exactament pel mateix camí.
Tot i això, bona part de la ciutadania camina per altres senders. S’ha soterrat un estil  que ha deixat la política catalana agenollada durant dècades. És molta la gent que creu en la ruptura amb Espanya i que no es conformarà amb pactes innocus. Hi ha polítics i periodistes obsessionats a anar contra el pacte amb ERC i a favor de la unitat d’Espanya, però hi ha una majoria social que no permetrà cap agenollament i no es creurà cap pacte amb una Espanya que sempre ens ha escanyat i ens escanya.
Aquest cop no hi ha marxa enrere. No crec que el president Mas renunciï a un projecte que ell ha endegat, malgrat els Recoders que li volen fer el llit i l’eclipsi permanent en què viu les seues formació i coalició.