Emigdi Subirats i Sebastià

Les Falklands islands, les illes Malvines en idioma català, estan situades a uns cinc-cents quilòmetres de la costa argentina. La soberania d’aquest petit arxipèlag roman en mans de la Gran Bretanya, voluntàriament. Recentment la població autòctona ha pogut exercir el seu dret a l’autodeterminació i ha decidit romandre part del Regne Unit, amb només tres vots contraris.  Durant segles ha estat un territori poblat amb persones procedents d’Escòcia,   Irlanda o Gilbraltar, indrets on l’anglès és una parla àmpliament usada, malgrat que tenen llenguatge propi. Formen una mena de colònia on és senzill trobar-te amb banderes de la Jack Union  i tota mena de referències a la corona. És a dir, més papistes que el Papa. 
Quant al procés autodeterminacionista, cal aplaudir el fet que el govern britànic hagi donat mostra de nou que creu   en la lliure determinació dels pobles. El seu comportament davant del futur referèndum d’autoderminació escocès és emblema de la democràcia i se situa a les antípodes del govern espanyol, un govern propi d’una democràcia molt feble i en la qual els dos principals partits polítics de l’unionisme sembla que no hi creuen. La reacció d’Argentina ha estat justament a l’espanyola; és a dir, no acceptació de la voluntat popular i negació total dels drets dels ciutadans de l’illa. 

Els governs espanyol i argentí  no tenen cap interès democràtic en deixar expressar la gent. Les Falklands és un cas paral·lel al de Gilbraltar, on també una àmplia majoria ciutadania vol continuar tenint passaport britànic. Recentment la selecció gilbraltarenya de futbol ha estat acceptada pels organismes internacionals, cosa que ha causat una grandíssima indignació en la corrosiva maquinària espanyolista de sempre. Als mandataris espanyols els importa igual la voluntat gibraltarenya com la catalana, és a dir, un rave. D’igual manera actuarien en el cas de les ciutats geogràficament nordafricanes de Ceuta i Melilla, sota administració colonial espanyola. Els espanyols neguen la seua africanitat i reivindiquen una unitat de destí en l’universal. Democràcia i Espanya són dos conceptes veritablement antònims.