3
LA DOCTRINA
Tots els diumenges havíem d?assistir puntuals a missa. Don Joaquín passava
llista a la mateixa església. Pobre de qui fallava, perquè s?havia d?inventar
una bona excusa per tal de no passar per la cultura del regle dilluns o el dia
següent que s?atrevís a tornar per l?escola. Durant els mesos de primavera,
quan s?apropava la festivitat de l?Ascensió, i quatre setmanes més tard el
corpus, havíem d?intensificar a contrapèl la nostra cooperació amb la
parròquia. Les xiquetes, com era de menester, havien de contribuir a la neteja
i ornament del temple, mentre que als xiquets se?ns encarregava fer d?escolans
i instruir-nos en les tasques d?alleugerar la feina del capellà. No de bades
pertanyíem a la generació que tenia com a himne de formació espiritual les
conegudes estrofes que resaven així:
Tres
jueves hay en el año
Que
relucen más que el sol.
Jueves
santo, Corpus Christie
Y
el día de la Ascensión
Després de la litúrgia ens havíem de quedar a la sagristia perquè doña
Josefina, la cosina del rector (els capellans sempre tenien una dona a cas amb
algun que altre parentiu), ens ensenyava la doctrina cristiana i la recta
formació de l?home contemporani. Molta gent comentava amb ironia el fet que hi
hagués una dona a la rectoria. La iaia, que era comprensiva amb tothom i no li
complaïa que malparlessin dels servidors de l?església, totstemps assegurava
que si els deixessin casar aquestes coses no passarien. Al cap i a la fi eren
humans de carn i ossos.
–
No
cal ser tan malpensat, ni és bonic blasfemar sobre el bon nom de ningú. De
capellans n?hi ha de bons i de dolents. Hi ha de tot com a casa Xispes. Dels
homes ja se sap, és normal que vulguin estar amb una dona íntimament.
No era una estona molt desagradable ni que odiéssim particularment. En
qualsevol absència de doña Josefina, com coneixíem perfectament la sagristia,
aprofitàvem l?ocasió per fer un traguet del bon vi que allí es guardava, encara
que més d?una vegada vàrem ser descoberts i rebérem el consegüent càstig físic
i moral. Per complir la penitència física Mossèn Massip ens posava agenollats
amb els braços en creu i una pila de llibres al damunt que et podien estirar
qualsevol múscul; per la penitència moral ens duplicaven o triplicaven el
nombre de vegades que havíem de resar el rosari. No era estrany, doncs, que si
podies triar preferies sempre aguantar els llibres per pesats que fossin.
Tornant al fil de la doctrina, havíem de memoritzar moltes llegendes i
paràgrafs emblemàtics de la Bíblia, com el Gènesis 1.1: Al principio cuando Dios creó el universo,
la tierra no tenía forma y estaba desolada. El violento océano que lo cubría
todo estaba a oscuras. El poder de dios se movía sobre las aguas. Entonces Dios
dijo: Hágase la luz y la luz apareció.
Saber-nos la vida i miracles d?un munt de personatges (Moisés, Abraham,
Noé, Jeremies, Isaies, Samuel, David, etc.). La que més em meravellava era la
d?en Job, perquè pobre home va sofrir les de Caïm i encara conservava intacta
la fe. La geografia de Terra Santa (sus
regiones más importantes eran Judea, Samaria, Galilea y Palestina, las regaba
el río Jordán y el mar Rojo) i
de manera fonamental conèixer el missatge del catecisme que ens apropava el
misteri de la Santíssima Trinitat (eren tres i eren un).
La bona senyora va tenir la lloable idea d?apropar-nos la figura de Maria
per mig de cultes que ens fossin de fàcil enteniment. Aquest any havia
introduït en el temari que ens preparava per rebre el tercer sagrament diversos
cultes que feien referència a la devoció a la mare de Déu en dos de les vetustes
ermites que hi havia al poble. La llegenda de la Verge de Solicrú, que recollia
uns goigs antiquíssims, ens feia cinc cèntims del fet que un pastor es va
adonar que un dels bous del ramat que pasturava donava voltes al costat d?una
pedra, va gosar aixecar-la i va trobar la figura de la mare de tots amb
l?infant als braços. L?altra història narrava el fet dels mariners que
navegaven riu amunt fins a Tortosa, i que en passar per davant de l?ermita de
Font de Quinto tiraven salves al cel en honor de la Verge del Bon viatge, per
agrair-li que havien tornat a casa sans i estalvis. La iaia va posar cullerada
i m?ensenyà uns versos antics que havia escrit un poeta del Montsià i recitaven
els nostres avantpassats quan passaven amb els vaporets riu amunt o riu avall,
com a viva mostra de devoció marinera:
L?escopeta carregada
tinc a popa preparada
Que en Font de Quinto arribar
Amb una pregària als llavis
Seguint els costums dels avis
De genoll vull disparar.
Iaios meus quan hi passàveu
De saludar no oblidàveu
A la mare del Ver déu,
Tal com fèieu vull fer ara
I amb l?escopeta a la cara
Saludar-la com se deu.
Una de les tradicions més arrelades al poble consistia a esforçar-se a
estudiar per ser el primer de la fila el dia de la primera comunió, que donava
als xavals la categoria de seure al
primer banc al costat de les autoritats. Aquesta fita era un orgull que, en
principi, únicament podien assolir aquells que sabien de valent de lletra. Però
la teoria i la praxis solen estar barallades. Aquest esdeveniment, suposadament
religiós, l?únic que feia era jutjar la pròpia capacitat i marcava si series un
home de futur o no. Era un acte més d?hipocresia on els vailets quedàvem
dividits entre llestos i rucs. Per a tal distintiu, també era important la
família de la qual provenies, i si aquesta havia fet durant l?any prou regals
al rector. Perdó, havien fet els mèrits
suficients per ostentar tan preciosa distinció. Enguany jo era el candidat
principal a gaudir d?aquest desitjat privilegi, tot i que hi havia un parell de
companys que també eren prou bons com a estudiants: mon cosí Joan el ?cabasser?
i en Josepet ?el blanc?, a qui li deien
així perquè tenia el color de la pell més pàl·lid que una paret que ha estat
acabada d?emblanquinar.
Doña Josefina començava preguntant los diez
mandamientos de la ley de Dios, los sacramentos de la Santa Madre Iglesia, el
padre nuestro, el ave maría, el credo i el yo confieso. Immediatament
després feia preguntes de l?Antic Testament, demanava la recitació de les
llegendes de les verges locals, i acabàvem resant el rosari en veu alta.
Els pocs dies que assistia a escola teníem
sessió d?història sagrada. Mossèn Massip ens exaltava la mística vida de bona
part del santoral. Aprofitava qualsevol ocasió per condemnar els jueus i
recordar-nos per mil·lèsima vegada que varen ser ells qui havien mort a la creu
el nostre Senyor i havien de pagar durament pels seus actes. Acabava totes les
classes recordant-nos la història d?Adam i Eva i el seu pecat original. Tots
els humans érem fruit del pecat, algun dia o altre ens les hauríem de veure
davant un ésser suprem castigador que tenia les tenebres preparades per
hostatjar-nos. Mentre que seguint amb un curset de misogínia accelerada
pronunciava la seua cèlebre frase sobre
primera dama de la terra, que ja ens avorria:
–
Eva, la concubina del diablo.
La iaia em preguntava què ens havia explicat el capellà. A mi m?agradava
exagerar els seus comentaris i criticar-lo amb contundència. Ella, en canvi, no
veia amb bons ulls que un xiquet tan jove se sentís tan apartat del
cristianisme. No podia ser bo, m?apropava massa a la forma de pensar del meu
pare i li feia veritable por. Tot i que comprenia que el tarannà agressiu del
capellà provocava la meua irritació.
–
No
siguis així. Va hi haver un temps que a Campredó es feien fins i tot
enterraments pel civil. Famílies que no volien entrar a la casa de déu ni amb
un difunt, i li treien fins i tot el dret al perdó.
La setmana abans del dia de la primera comunió s?havia de realitzar la
cèlebre elecció. Tothom estava ansiós de saber qui era l?afortunat d?aquesta
lleva. Doña Josefina va idear per a mi, a consciència, unes preguntes més
complicades del normal. Tot i els dubtes, vaig saber contestar-les totes, la
qual cosa la va deixar fora de joc. Per a sorpresa meua, no es va sentir prou
satisfeta i va decidir unilateralment que el número 1 de la promoció catòlica,
apostòlica i romana, i símbol de tota una comunitat, no havia de ser ni jo, ni
els meus amics el ?cabasser? ni el ?blanc?, sinó el més ruc de tots, en
Miquelet ?el beato?.
L?escàndol estava servit. Es va córrer la veu com un llamp per totes les
llars campredonenques, encara que tot el món, a aquestes alçades estava curat
de mal d?espant. Al meu iaio, malgrat que no era gens d?església, li hauria fet
il·lusió aquesta distinció tan tradicional, a més, la trampa era tan evident
que ens deixava en ridícul a tot el
nostre llinatge. Se?n va anar directe al bar a explicar-li a en Josep. Plegats
varen realitzar una visita a la parròquia per tal de manifestar les nostres
queixes més enèrgiques als responsables de la fosca trama, Mossèn Massip i doña
Josefina. Era la primera vegada en molts d?anys que semblava que el iaio Andreu
no es deixaria trepitjar i es revoltaria conta una estafa moral. Mai no l?havia
vist tan alterat i enfadat. Val a dir, però, que també d?aquesta situació en
varen sortir ben escaldats.
El rector es va netejar amb calma les ulleres, va treure?s el tabac de la
butxaca, el polsà i va esperar uns segons abans d?expressar-se. Va alçar la
mirada i va reposar els seus ulls damunt del iaio. Els reconegué que esperava
la seua visita i va començar a enraonar amb un posat més que seriós. No es va
estar amb històries. Els va exposar que em Miquelet s?ho mereixia. Era un noi
exemplar. La seua família col·laborava fidelment amb la conservació del temple,
fent una contribució de 50 rals setmanals. Participaven activament en les
processos de corpus i divendres sant. A més, jo no tenia uns orígens prou
clars. Per acabar-ho d?adobar, els meus pares eren només casats pel civil. Es
va enviar amb caixes destemplades.
–
En
Maset és fruit del pecat, fill de roig, d?aquells que van xalar tant matant
capellans i cremant esglésies. No heu de tenir l?honor de representar la nostra
santa parròquia, amb la qual vosaltres no hi col·laboreu gens ni mica. Ni us
importa gens, gens, gens. Encara teniu la gosadia de venir a queixar-vos i
parlar-me dels vostres drets!
En Josep volia polemitzar, però el iaio el va persuadir per no fer-ho. Van
decidir tornar cap a casa i acotxar el cap de nou. En aquesta època encara no
s?havien escrit els versos tan certs del poeta de Xàtiva, que denunciaven el
fet que s?estava fent callar molt homes plens de raó. Humiliat i moralment
enfonsat va arribar a casa el pobre vell. No tenia ni tan sols ganes d?explicar-nos
què havia passat a cal rector. No va sopar res de l?angoixa que l?inundava
entranyes endins. En Josep va ser llest. Va provar d?aixecar-nos la moral a
tots. Ens va contar diversos acudits que ens varen treure el riure bastant
forçadament, per acabar amb una d?aquelles narracions que tant m?apassionaven.
–
Joan
Bel, Josep Jalón, Felip Siscar, Marià Ebri, Antoni Montrós i els germans
Vericat varen formar un grup de bandits coneguts com els Glebes, que varen fer
anar de cul tota la policia. Quan es pronunciava el seu nom, s?embrutaven els
calçotets todas sus señorías. El
malson va durar una eternitat, sense que hi hagués cap èxit per part de la
policia. Imagineu-vos l?any 1827, un període marcat pel regnat d?un curt de
gambals que es posà dalt la corona el nom de Fernando VII. Totes les serres
estaven dominades per grups de malfactors, lladregots de sang i fetge que feien
tenir el culet apretat als grans propietaris i als polls revivats, burgesos de
diner fàcil. Residien a Roquetes i a Jesús. De dia feien vida de pagès mentre
que de nit, noi, per allí on passaven no tornava a créixer l?herba. Es
desplaçaven amb rapidesa, en un contorn molt ample, fins i tot arribaren a La
Cava. Aquí al poble actuaren només una vegada. A la partida de Sant Onofre
varen violar una rica, de nom Josefa Cid i la seva neboda, i després les varen
degollar. Irrompien amb força per les partides del Favaret, la Font de la
Gràcia, Fullola i robaven a l?ample El 22 de gener de 1828 varen capturar-los,
mitjançant un desplegament policial de tota la província com mai no s?havia
vist. El 23, acompanyats pels Congregants dels Dolors i vuit frares, els varen
portar a la forca perquè tinguessin una mort cristiana.
Al dia següent, el poble va ser tot un clam en
aparèixer escampats pels carrers uns fulls amb uns versos que feien referència
al frau, acusant la cosina del rector, i al·ludint als motius foscos, o millor
dit massa clars, que l?havien empaitat a prendre tan dràstica i injusta,
decisió. Els versos eren força explícits:
Quin pecat tan espantós
Ha passat a la parròquia,
Li donen els mèrits al gos,
A aquell que no li toca.
Pel mèrit cal besar
El cul al capellà.
No val la pena estudiar
La doctrina del mal.
Que n?és de llest en Miquelet!
Sap tant com un ase ganós.
Potser a la mestra li ha fet l?ullet
O l?ha premiat per mandrós.
Es menja si es té diner,
Si te?l compres vas al cel,
A
la comunió pots ser el primer
Si dones al capellà mel.
Estudia els manaments
I prepara el pollastret
Que doña Josefina pretén
Cuinar-lo per diví decret.
Les referències a la compra del cel no havien
estat fetes gratuïtament. Feien al·lusió a unamena de bula que pagaven algunes
famílies campredonenques, les quals estaven convençudes que si feien una
generosa contribució per alguna obra religiosa, els serviria per anar posant
tabots a la seua casa de l?altre món. Aprofitant-se de la incultura popular
regnant, i posant a Déu per testimoni, feien una sucosa recaptació els
impulsors de la cristiandat.
Aquella mateixa nit vàrem rebre la mai agradable
visita de l?alcalde Domènech i el seu gendre, que sempre anaven com Sant roc i
el gos. L?alcalde a l?ombra va arremetre amb serioses amenaces per acabar
empentant contra la paret del rebedor el pobre vell Andreu, que no en sabia
res, dels versos. Mentre la iaia esclatava amb uns plors que posaven la carn de
gallina.
–
Lágrimas de
cocodrilo. Esta mierda de versos son una verdadera declaración de guerra. Una
blasfemia que está llena de injurias contra gente muy devota. Lo vais a pagar
muy caro.
En aquesta societat, la seua, eren els únics
encarregats de marcar la justícia. Qui era ell, un miserable vell
estraperlista, que podia donar gràcies que encara no l?havien denunciat, per
posar en dubte la integritat moral de tota una senyora d?església com era doña
Josefina? A més, el seu nét gairebé no assistia al col·legi i feia la feina
d?escombriaire. Va continuar un Palomares intimidador, amb el se típic to
carregat de menyspreu:
–
No pretenderéis
que un chico así, un vulgar basurero, sea el ejemplo representativo de todo un
pueblo y de la parroquia. ¡Por el amor de dios que nos está mirando! Coño, si
se nos reirían por todos los sitios.
El dia de l?Ascensió del Senyor, que se celebrava
el segons dijous del mes de maig, era el més important de l?any. Totes les
famílies que tenien un fill en edat de prendre la comunió havien estat criant
pollastres o conills durant mesos per tal de poder convidar els familiars i
amics més propers, en la que seria potser l?única festa grossa que celebrarien
durant molt de temps. Aquells que més podien fins i tot criaven un tossino. El
dia del mandongo era festa grossa, amb un bé de Déu de baldanes d?arròs amb
greix, de ceba o de carn, llonganisses, i les cuixes durades amb sal que
s?assecaven a les golfes.
El temple havia estat adornat amb flors variades. Els jardins
s?havien quedat despoblats. Aquest any per gentilesa del senyor alcalde
s?havien emblanquinat, per donar-li més excel·lència a l?acte, ja que els
convenia més que mai. Era un edifici de
complexió senzilla. Només l?antiga campana i el calze i la pat4na d?argent
tenien una mica de valor. A l?interior hi havia una imatge clàssica de la Mare
de déu de la cinta i de Sant Joan Baptista, patró del poble.
La façana la pintaren d?un color blau molt clar,
que pretenia significar la puresa. Posaren en lletres majúscules el nom de todos los patriotas caídos por Dios y por España, sota el símbol falangista.
Els van retre un emotiu homenatge amb la lectura del seu nom en veu alta. Al
final tots els assistents, braç dret enlaire, varen entonar el Cara el Sol.
El rector, com tots els anys, havia preparat la
missa cuidant el més mínim detall, així com els seus improperis particulars.
Sabia que aquell dia tindria l?església més plena del que era habitual. El
discurs tothora anava dedicat a aquells homes que només pensaven en treballar,
no assistien als serveis religiosos assíduament ni tampoc contribuïen en les
despeses de la parròquia. Va glorificar les excel·lències d?en Miquelet i el
virtuosisme de la seua família i va
carregar contra les blasfèmies que s?havien dit al bar Antoni, lloc de
corrupció on es reunien els defensors del perdedor Front Popular, on els homes
jugaven a les cartes, empenyoraven la setmanada i s?emborratxaven, per després
difamar els homes de bé. No cal dir que se?n va endur més d?un de comentari
punyent aquella fèmina que vestia una faldilla per dalt del genoll i la que no
dissimulava suficientment el seu desig pel sexe masculí.
Les dones havien estat molt ocupades els dies
previs cosint els vestits que havien de lluir les xiquetes. Les famílies que
havien venut l?oli a bon preu podien fins i tot estrenar alguna peça aquell
dia, i lluir-la a l?església, que era el lloc on totes les dones anaven quan
portaven un vestit nou.
Els homes també feien acte de presència aquell dia
i romanien callats, com a mostra de respecte a la tradició i també perquè no se
sabien de memòria la litúrgia cristiana. Molts pocs homes participaven en els
cants i només les dones, sobretot les més velles, feien el gall, i se?n sentien
orgulloses. Mon iaio sempre afirmava amb un to sarcàstic:
–
No hi
ha any que no plogui per l?Ascensió, gràcies al cant desafinat de les beates.
És l?acte millor que fan en tot l?any. Amb l?aigua es rega la terra i això sí
que és un necessari regal diví.
En Miquelet va tenir l?honor de llegir les dues
lectures de la missa. Tothom estava expectant. Va quequejar durant tota la
lectura. Als altres xiquets de la comunió ens havien col·locat unes cadires al
voltant de l?altar. Tota l?estona ens pegàvem copets de colze en senyal de
confort, mentre anàvem repetint a torns i en veu baixa el famós poema que feia
esment a la seua elecció com a primer de la llista, que tant havia irritat els
poders fàctics, i ell ens podia llegir els llavis. El toc final va fer un
esclafit de riure que em va sortir de l?ànima quan el meu amic el ?guerxo? em
digué a l?orella:
–
Saps
quina és la cançó de l?enfadós? Tu li has tocat un ou i jo li he tocat els dos.
A costura ja li havíem fet una de molt grossa el
dia abans mentre don Joaquín ens estava preguntant la lliçó. Quan va arribar el
torn d?en Miquelet, va pronunciar amb veu impositiva: – Domènech, don Miguel. Veamos, me sabrá decir usted… ¿Dónde murió doña
Isabel la Católica?
Nosaltres que l?apuntàvem al darrera, enlloc de
dir-li: ?Medina del Campo, Castillo de la Mota?, li diguérem ?En medio del campo, bailando la jota?.
Uns segons després les orelles li feien palmes.
A casa no vàrem celebrar cap gran festa de
comunió. La iaia va cuinar un conill amb la salseta deliciosa que només ella
sabia elaborar. En Josep, la tia Pepeta, els iaios i jo vàrem tenir un discret
dinar i ens escalfàrem amb el caliu que soltava el braser com un diumenge
qualsevol. No puc dir que fou el dia més feliç de la meua vida tal com el
capellà ens havia ordenat que fos. L?única emoció del dia va ser quan en Josep
va treure?s un antic rellotge de butxaca i me?l va donar com a regal del meu
darrer aniversari, digué, ja que volia deixar clar que no era capo regal per un
motiu religiós. Era un rellotge molt especial que havia pertangut al seu avi,
com ell l?anomenava, que li havia donat quan tenia la meua edat. Volia que el
conservés i el portés sempre amb mi.
Allò que va aconseguir el rector, i podia
sentir-se satisfet, és que al poble s?hagi parlat d?aquell dia i del frau d?en
Miquelet per sempre més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!