Emigdi Subirats i Sebastià

El procés d’independència és la mostra de la força d’un poble. La majoria de la societat catalana va uns passos endavant respecte a les formacions polítiques, la qual cosa garanteix totalment la viabilitat del procés que ens ha de portar a l’estat propi. Mai no se m’ocorreria parlar en nom de la societat catalana, sinó d’una part considerable i àmpliament majoritària d’aquesta. Justament de parlar del poble català en el seu conjunt se n’encarreguen les formacions que volen impedir que el poble decideixi, que aposten perquè un altre poble decideixi de part nostra. I ho fan obviant resultats electorals, obviant l’independentisme sociològic que s’està vivint arreu del país. No goso fer com l’Enric Millo o la Sánchez Camatxo (Mrs. espia…) que parlen de la voluntat dels catalans d’acord amb el seu sentit ideològic, una voluntat que a ells tant els hi fa ja que no accepten allò que ells no pensen.
Els partits poden tornar a fer les seues habituals rebaixes i replantejaments ideològics, els quals no serveixen per a absolutament res en aquest moment històric. Tanmateix, la majoria dels catalans i de les catalanes ho tenen molt més clar que ells.

Agafarem com a exemple el meu poble, Campredó, a la comarca del Baix Ebre. A la imatge podeu veure un conjunt de campredonencs i de campredonenques que van participar a la manifestació independentista de l’11 de setembre de 2012, a partir de la qual hi ha un abans i un després en l’estructura política catalana. Com no podia ser d’altra manera, el poble va parlar al carrer com posteriorment va tornar a parlar a les urnes, majoritàriament a favor de les forces que aposten per alliberar-se d’Espanya. Per primer cop es va organitzar un autobús per assistir a una manifestació clarament independentista, de ruptura definitiva amb Espanya. I al nostre poble, com a tants d’altres, es parla  d’independentisme arreu: a la porta del col·legi i a la perruqueria, al camp de futbol i al bar, les dones grans que van a missa i els joves que seuen a la plaça. A les darreres eleccions catalanes, la força guanyadora va ser  ERC, la segona força CiU, mentre que la CUP va rebre un important suport i una mica menys SI. 
Molta gent sí que ha dit prou. Ja no es creu ni estatuts ni res que provingui de ponent quant a estructura política. L’autonomisme ja està difunt perquè no hi creu absolutament ningú, ni aquí ni allà. Justament des de l’espanyolisme militar acusen els i les sobiranistes de causar frustració a la ciutadania, convençuts ells que bona part d’aquesta ciutadania vol un camí molt diferent al que ells imposen.  
I un senyal inequívoc de com avança a passos agegantats el sobiranisme és el reposicionament d’alguns polítics de pes com Nadal i altres pesos pesants socialistes. Han vist per on va la força del poble, malgrat agenollaments polítics. Mai abans cap país havia tingut tant de suport en el procés independentista. Ni lituans, ni eslovacs, ni eslovens, ni letons havien mostrat tan clarament el seu anhel independentista com la majoria de la societat catalana està fent. 
Un nou estat d’Europa està naixent, part de la nació catalana molt aviat serà independent, malgrat comportaments indecents d’alguns polítics que justament es convertiran a la catalanitat el dia després de la victòria.