Emigdi Subirats i Sebastià

LA GUERRA CIVIL DE 1936-39 A CAMPREDÓ (BAIX EBRE)

L’aixecament militar que tingué lloc al nord d’Àfrica el 18 de juliol del 1936, capitanejat pel General Francisco Franco Bahamontes, malauradament  ha estat el fet més decisiu de tot el segle XX per a Catalunya, donades les tràgiques conseqüències que en derivà, quant a l’intent de genocidi cultural del país, amb l’abolició de totes les institucions catalanes tant polítiques com culturals (La Generalitat, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans etc), així com la repressió cruenta i sistemàtica contra els perdedors. Des de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931, havia hagut una delicadíssima conflictivitat social que feia preveure un conflicte armat. Els representants de l’anomenada caverna i els republicanistes s’acusaven  mútuament de pistolerisme, a causa dels diversos actes violents que enterbolien sistemàticament la convivència ciutadana. La fortíssima personalitat dels dos polítics dominants a casa nostra, en Joaquim Bau al costat tradicionalista, i en Marcel.lí Domingo a l’esquerrà estatalista, varen arribar a crear un dualisme irreconciliable en la societat. Val a dir, que el panorama polític a les Terres de l’Ebre era substancialment diferent al de la resta de Catalunya, on els partits dominants eren la "Lliga Regionalista" que presidia en Francesc Cambó, i "Esquerra Republicana" dels Presidents Francesc Macià i Lluís Companys.

Els desnonaments al camp, la destitució de l’Ajuntament (amb el nomenament d’una gestora-alcalde presidida per en Rafel Alemany, del partit Radical governant a Madrid, que arraconava fins i tot tradicionalistes i la Lliga), l’empobriment de la població, l’anticatalanisme de sectors importants de l’església tortosina, la dura repressió contra les persones i grups que participaren en els fets d’octubre del 1934, i les dramàtiques vagues del textil i la construcció dels primers mesos del 1936, varen adobar el terreny per als greus esdeveniments que es produïren durant l’estiu i la tardor d’aquest mateix any, quan esclatà una de les revoltes anticlericals més sagnants i ferotges. La ciutadania, en canvi, volia donar mostres de plena normalitat, amb la celebració fins i tot de festes falleres i esportives durant el mes de març. Per aquelles dates, també va ocórrer un esdeveniment important, quan es va intentar establir un servei marítim ràpid (de vuit hores) entre Tortosa i Barcelona, amb un vaixell de vuitanta tones que va xocar en els baixos rocosos de Campredó.

Tornant als aspectes polítics, ja hem comentat anteriorment, que les eleccions del febrer del 1936 varen donar una victòria contundent al Front d’Esquerres. Com a exemple, a la demarcació tarragonina, el poeta Ventura Gassol (ERC) va obtenir 91.683 vots, mentre que en Marcel.lí Domingo arribava als 92.470. En canvi, el tradicionalista tortosí Joaquim Bau i la seva candidatura varen ser els grans derrotats amb només 67.888. A Campredó, segons ens informa l’edició de "Lluita" del 16 de febrer, la tònica electoral va ser fins i tot més favorable a les esquerres, els candidats dels quals varen superar els tres-cents vots, mentre que en Bau no arribava als noranta.

En moltes poblacions de les Terres de l’Ebre, es començà una cruenta persecució del clergat i la destrucció dels seus bèns. És important comprendre la psicologia que els guiava, l’home republicà es considerava ateu, descregut i enemic de l’església catòlica, així doncs, podem considerar l’anticlericalisme com a un element important en l’aixecament popular de juliol a les nostres comarques. El bisbat tortosí s’havia erigit en un focus hostil al triomf del Front d’Esquerres, alhora que es mesclà massa sovint amb els conspiradors antirepublicans. Aquest factor portaria conseqüències veritablement tràgiques amb una sagnant revolta contra la sotana, i amb el foc com a imatge destructora  que destruïa les esglésies de Tortosa, la nit del divendres 31 de juliol de 1936. També a Godall i a Xerta, es produïren la crema d’imatges de verges i sants, i resta de béns materials de l’església. A Campredó, en Lluís Climent en el seu llibre "Rojos en Tarragona" (un dels típics reculls parcials dels esdeveniments elaborat pels guanyadors), també esmenta la crema del temple parroquial.

L’arxiver de la catedral de Tortosa, Manuel García Sancho, en el seu llibre "Sacerdotes Diocesanos fieles hasta el Martirio",  ens fa cinc cèntims de tots els assassinats de clergues en els primers mesos de guerra, entre ells el rector de la parròquia de la Petja, la qual incloïa la partida de  Campredó, Mossèn Frederic Casanova i Carles.  Va nàixer el 1879, fou ordenat sacerdot el 1903, va ser capellà de la parròquia de Sant Blai a Tortosa durant un any, per passar a ser vicari de Campredó fins al juliol del 1936. Va residir a Campredó fins a l’agost, protegit pel Comitè Local, però donades les freqüents incursions dels milicians d’Amposta es va haver de retirar a una caseta de camp propietat del seu amic Ramon Aubalat, que s’encarregà de la seva alimentació. Malgrat que conservà moltes amistats, va sentir por i va voler marxar agafant la carretera general de Barcelona en ple dia. Al Lligallo Antich de Camarles va ser delatat, empresonat i conduït al col.legi Sant Lluís de Tortosa, on va estar empresonat durant quinze dies. Va ser afusellat el 28 d’agost, a "Els Ametllers" i enterrat en una fosa comuna al cementiri de Sant Llàtzer.

Xavier Pujadas fa esment dels terribles "paseos nocturnos" de la mort, que dirigia un personatge molt discutit, en Joan Vilàs Comí, conegut com "Xaparro", membre del comitè de Front Popular del PSU: Aquests assassinats es caracteritzaren per ésser comexos generalment de nit i per grups reduïts de persones que executaran les famílies al peu de les carreteres properes a la ciutat o d’altres indrets apartats del casc urbà: Costa de Soldevila, Camí de l’Hostal, Sant Onofre, Camí d’en Ramon.

La majoria d’informacions que hem pogut recopilar de la situació que es va viure a Campredó durant el conflicte bèl.lic, provenen de la premsa esquerrana, concretament de "Lluita", l’òrgan del PSUC i la UGT, donat que aquest partit es constituí al poble l’agost del 1936, tal com ens informa el periòdic "El Treball". A Campredó ja existien altres forces esquerranes com els marcel.linistes del Partit Republicà Radical Socialista, l’ERC que dirigia Germà Machí, el sindicat Unió de Rabassaires (amb seu al carrer Gandia), així com també estava implantada els anarquistes de la CNT, que impulsà la col.lectivització de Campredó durant els primers mesos de la guerra.

El moviment social esquerrà va viure uns mesos organitzatius intensíssims. Varen posar en funcionament l’organització que va aplegar els entranyables Peoners, xiquets entre sis i deu anys, que es dedicaren a recaptar fons per als companys que estaven lluitant al front, també per a les necessitats de la guerra, amb l’abastiment de camions amb menjar. El Comitè d’Enllaç entre la CNT i la UGT, dirigit per Josep Mulet Arrufat i Vicent Querol Salom de la UGT, i Joan Barberá Colomé i Pere Lluís Mayor de la CNT, s’encarregà de dirigir aquestes activitats, després del suport popular que varen rebre amb l’afiliació massiva al sindicat socialista.

Una onada de càntics revolucionaris varen omplir els nostres camps. Amb el cant es creïa que es podia canviar el món, amb els seus missatges d’igualtat i de solidaritat, en els quals s’exaltaven les virtuts soviètiques i es condemnava el feixisme. Especialment popular i colpidora era la "No passareu", del poeta Apel.les Mestres, que curiosament va morir el mateix 18 de juliol: No passareu/ i si passeu, serà damunt d’un clap de cendres;/ les nostres vides les prendreu,/ nostre esperit no l’heu de prendre./ Més no serà! Per més que feu/ no passareu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!