Emigdi Subirats i Sebastià

L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra  ha tornat a mostrar la seua part més fosca, si és que en té alguna de més clara quant esmenta la catalanitat. Ha tornat a omplir-se la boca amb qualificatius de nazis per englobar el nacionalisme català i els impulsors de la catalanitat, amb especial cura per insultar la figura del president Mas. És evident que ho ha fet a consciència i que no ha estat una sortida de to. És la seua creença, que ja feia pública quan era president d’Extremadura. L’actual govern extremeny del pepé, democràticament elegit, l’ha aplaudit i li ha donat tot el seu suport. El PSOE no l’ha desautoritzat en absolut, i el PSC ha callat de nou. Són ben lliures evidentment d’actuar com els plagui, de preservar els seus interessos de partit. Després vindran lliçons de democràcia, però, demandes de respecte, demandes que els polítics catalans demanin perdó i s’agenollin quan hagin ferit la sensibilitat espanyola. En aquest aspecte sí que faran pinya, i els del PSC també demanaran als polítics catalans que es penedeixin d’haver-se expressat de manera tan infame, d’haver provocat l’amo espanyol. Tot i això, el PSC no és culpable d’actituds com les d’Ibarra, Guerra, Bono, Vàzquez o Chacon. El model de funcionament polític imperant durant els darrers 35 anys promou l’existència de totpoderosos polítics que estan per damunt del bé i del mal, omnipresents tothora, i sense cartilla de jubilació; i permet molt especialment que des d’Espanya es pugui prendre les mesures que vulguin contra la catalanitat i l’autogovern i encara es donin tota mena de lliçons d’educació i de savoir fairepolític. 
L’acusació de nazi al president Mas és molt greu. Tira amb bala contra el catalanisme polític i les aspiracions de molta part del poble català. El govern espanyol s’hi sent còmode amb aquests insults, i la premsa espanyolista els promou lliurement. El pepé, partit hereu del franquisme, règim soci del nazisme, no és un partit nazi ni molt menys. No hi ha cap ideologia política que es pugui apropar-se a la barbàrie nazi. L’espanyolisme recalcitrant els porta a una radicalit anticatalana i no els deixa ni raonar. Ibarra i els qui actuen com ell,  a part d’anticatalans com a nacionalistes espanyols, són uns alfabets extrems. 
Recentment, he tingut el goig de tenir cura de l’edició del llibre Contes negres vora el Danubi (A Contravent), de Roc Llop i Convalia. (Miravet 1908-Vichy on Seine 1996). Es tracta d’uns contes basats en l’experiència de l’autor que va sofrir la llopada en pròpia carn al camp de concentració de Mauthausen-Gusen. A part de ser una molt bona aportació a la literatura catalana, són unes narracions didàctiques que retraren l’horror nazi. En les presentacions acostumo a dedicar el llibre a l’Alícia Sánchez Camatxo ja que també té el costum de comparar el catalanisme polític amb el nazisme. Ara també el dedicaré a l’il·lustre polític extremeny, exemple d’analfabetisme total. De fet, encara que els llegissin no entendrien res. Continuarien pensant que als xiquets castellanoparlants se’ls tracta a les escoles catalanes com si estiguessin a Gusen. 

Són l’espill de la mentalitat espanyola de sempre, són fills i filles de la gran Espanya.