Emigdi Subirats i Sebastià

Els quefers de la vida el
porten a un període que en Basté descriu com Una lentíssima extinció, atès que
l’autor creu que en Llop més que morir-se, es va anar estingint. Ja en avançada
edat, agafa amistat amb artistes més joves  de la talla d’Emili Rexach
Casanovas, Josep Mestres, Juli Borrell, Antoni Ros etc (la majoria dels seus
amics havien mort, donada la seva edat avançada).Novament ens
aporta  una valoració imprescindible per tal d’ entendre aquests
darrers anys:
En
Llop amb la seva fidelitat a un ideal unívoc i primicer, veu morir tot allò que
el rodejà i ha de lluitar a cada pas per comprendre i per ser comprès. Viurà
noranta set anys i això és una proesa que cansa.

Finalment va veure
reconeguda la seua trajectòria amb el nomenament com a  Soci de Mèrit
per part del Reial Círcol Artístic. Basté es mostra convençut que: No és una distinció de compromís, sinó un acord
de Junta destinat a exaltar allò que l’ enunciat comporta: el mèrit del pintor
distingit. Va aconseguir tornar  a
exposar l’any 1954,  en la que ja era la seva sala habitual, la de la
‘Casa del Libro’. Del 10 al 23 d’Abril  va oferir una nova mostra de
la seva ininterrompuda creació. Nova pel moment
de ser elaborada, però no per l’estil o la temàtica. Ha canviat una mica els
escenaris, però encara el trobem viatjant per la seva Tarragona natal o pels
habituals paratges del Vallès o de la Selva’. Tornem
a trobar banyistes (a la riera) escenes infantils, temes delicadíssims com
l’ermita de Valldeneu, paisatges urbans. Però fidel a a mai no desmentida
preocupació per la llum atmosfèrica, quadres  que amb l’enunciat ja
ens parlen de la intenció de l’autor: Riera de Santa coloma, font d’en
Casellas, Bassa de la
Rivuram Núvols, Núvols de Tempesta’.La immensa majoria d’aquestes teles avui formen
part de col.leccions privades, a les quals no tothom pot accedir. Per això val
la pena citar-ne una de més assequible la que decora la secretaria de la Reial Acadèmia de Ciències
i Arts de Barcelona: es tracta d’un paisatge rural, amb un cel treballat i
quasi creuat per un arc de sant Martí, amb tota aquella barreja de lluminositat
i foscor que tenen tot a la vegada, les tardes de tempesta.

En Francesc Llop i
Marquès  va anar fonent-se, morí el 2 d’agost de 1970, quasi
centenari. La viva definició de la seva persona  seria : Va ser un
personatge intel.ligent i intrigant que va  portar una vida dedicada
a l’art i al conreu de grans amistats i realitzar  una obra extensa i
de qualitat. El 1973 se li va fer un emotiu homenatge pòstum per part del Reial
Círcol Artístic de Barcelona en virtut del centenari del seu naixement.
L’exposició monogràfica amb més de seixanta obres va suposar la millor manera
possible de recordar la personalitat del nostre gran pintor.

Segur
que no es podia concloure aquest resum sobre la vida artística d’en Francesc
Llop, sense unes paraules d’admiració pel  treball que va fer en Joan
Basté, el qual té un enorme valor per als amants de l’art en
general  i per als ciutadans de Campredó en
particular,  que com qualsevol comunitat té necessitat de símbols
propis. Ens ha regalat  un estudi acuradíssim de la personalitat i
obra del campredonenc més universal. Hem d’agrair a aquest polifacètic
escriptor l’elecció del nostre pintor, la qual cosa ens ha permés de
coneixer-lo i d’estudiar-lo millor, i ens ha dotat d’un llibre de coneixement i
lectura obligada per a tots els i les campredonencs/ques.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!