Emigdi Subirats i Sebastià

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME

A LES TERRES DE L?EBRE

El 
desenvolupament del moviment catalanista a les nostres comarques no
sembla que hagi estat un tema que hagi interessat gaire als estudiosos de la
història local. Ben segur que ha influït el fet que en molts períodes de la
nostra història contemporània ha estat una ideologia tabú i fins i tot força
perseguida pels sectors oligàrquics i religiosos dominants a la ciutat.
Únicament coneixem l?existència d?algun opuscle com ?El nacionalisme en el pensament d?en Francesc Mestre i Noé?, del
Dr. Ramon Miravall i Dolç i la M. Antònia Parés, així com un capítol d?un
estudi sobre la Guerra Civil realitzat per l?historiador barceloní Xavier
Pujadas[1], que encara que no és
gaire extens quant a l?anàlisi catalanista posa els punts damunt les is quant a
les diferents personalitats, organitzacions i partits catalanistes que varen
tenir un paper més actiu i responsabilitats de govern a Tortosa durant els darrers
anys de la dècada dels trenta. Tots dos però basen la seva anàlisi solament en
un període determinat de l?activitat nacionalista.

Aquesta manca d?antecedents ens fa sentir un xic
agosarats a l?hora de fer el nostre veredicte particular sobre aquest tema. Tot
i això creiem que és imprescindible donar una visió d?alguns dels diferents
missatges i testimonis catalanistes que hem pogut recollir, per tal de situar
els ideals d?en Joan Cid i Mulet dins del context històric de la ciutat on ell
visqué. Basarem la nostra anàlisi, la qual aturarem quan ens topem amb la
dràstica barrera de 1936, únicament en les persones que han aportat quelcom
substancial al catalanisme des d?un punt de vista exclusivament cultural i
lingüístic, sense entrar a valorar la tasca de catalanització política que en
més o menys grau hagin pogut portar a terme els diferents partits i persones
que han governat el municipi de Tortosa al llarg de la història.

El nacionalisme català modern va tenir l?origen a
meitat del segle XIX, com a conseqüència de l?expansió de les idees romàntiques
i l?avanç impagable de la revolució industrial que va alterar completament el
paper atribuït a les diferents classes socials i les portà a un canvi radical
de comportament i de mentalitat, facilitant d?aquesta manera el desenvolupament
de la Renaixença i accelerant les incipients demandes d?autonomia política. És
indubtable que l?antiga concepció d?estat, de nació, de república o d?imperi
anterior a l?esclat romàntic arreu de l?Europa del XIX, i de les idees
revolucionàries sorgides de la Revolució Francesa de 1789 que apostaven per la
?liberté, igualité, fraternité?, no té res a veure amb la nova visió de les
realitats nacionals que el romanticisme obrí de bat a bat[2].  En Valentí Almirall (ponent nacionalista en
majúscules) assegura que el catalanisme va beure de la font d?idees
liberalistes que portaren els soldats i polítics napoleònics que varen envair
l?Estat Espanyol a principis del segle XIX (els quals forçaren un alçament
popular contra el domini foraster que conduí a l?anomenada Guerra de la
Independència), i que varen provocar un clima de constant revolta ciutadana
durant gairebé tota la centúria en contra de les estructures immobilistes de
l?estat.

Aleshores a qualsevol mostra de catalanitat ? entenent-la
a la vegada com a fidelitat lingüística i 
d?arrelament territorial – anterior a les reivindicacions nacionalistes
citades li hem de treure qualsevol lectura política que pugui portar a
conclusions històriques errònies, com seria situar els orígens de les
reivindicacions nacionals catalanes a l?època d?expansió medieval de la corona
catalano-aragonesa o al període renaixentista.

Hem inclòs en el nostre estudi uns apartats
dedicats al renaixement literari de les comarques de la Terra Alta, la Ribera
d?Ebre, el Matarranya i el Maestrat, perquè tots els autors d?aquests
territoris veïns que varen fer ús habitual de la llengua catalana tingueren una
estreta vinculació  amb Tortosa i amb els
literats catalanistes locals. Alguns d?ells varen realitzar els seus estudis a
la ciutat, altres hi visqueren per raons professionals, mentre que fins i tot
quan l?abandonaven solien continuar col·laborant en la redacció de les diverses
revistes tortosines i editant moltes de les seves obres en impremtes de la ciutat.

 Del Renaixement a la llarga
Decadència

A despit dels conceptes que acabem d?exposar,
creiem interessant donar fe de les mostres de catalanitat que han donat alguns
membres destacats de la ciutadania tortosina des d?antany, per la qual cosa ens
n?haurem d?anar molt enrera en el temps donat que creiem que per tal de
conèixer les arrels del tortosinisme ben entès i arrelat plenament a la
realitat catalana cal llegir i entendre l?obra del cavaller medieval Cristòfol Despuig, qui ha estat segons
la majoria de crítics literaris l?autor més important de tot el Renaixement
català.

Ja hem vist com a partir del segle XIX,
probablement amb el fort arrelament del carlisme a Tortosa[3] (el moviment
contrarevolucionari espanyol per excel·lència, que defensava a capa i espasa
l?estat absolutista i confessional) i també durant el franquisme, es va voler
dotar el sentiment tortosinista d?un sentit espanyolista anticatalà que es va
apartar de la racionalitat i que ha tingut un paper destacat en la decadència
de la ciutat i en la pèrdua progressiva del seu dinamisme cultural i econòmic,
al mateix temps que incitava un particularisme fals i viciós a l?alçada del
blaverisme valencià o del cantonalisme alacantí que no té res a veure amb els
idearis d?en Despuig i de tots aquells primers ciutadans que a partir de l?Edat
Mitjana parlaren de Tortosa i de la seva vegueria com a pàtria xicoteta pròpia.

 Los Col·loquis de la insigne ciutat de
Tortosa és l?obra més renaixentista escrita en la nostra llengua. Ens
exposa una llarga i entretinguda xerrada que mantenen  un cavaller valencià i dos de tortosins per
mig de la qual al mateix temps recorden amb vehemència les dates i gestes més
joioses de la història catalana i debaten la situació present de la Catalunya
de l?època renaixentista. El contingut amè de la conversa i les aportacions
espontànies i eloqüents dels protagonistes enriqueixen uns diàlegs que
aprofundeixen el debat sobre qüestions polítiques, identitàries, lingüístiques
i religioses que encara són de plena vigència. Elogien els reis i els nobles
catalans, defensen aferrissadament la unitat de la llengua catalana amb
arguments de veritable actualitat, i condemnen l?incipient procés de
castellanització. Precisament des del mateix pròleg l?autor ens deixa ben clars
els seus interessos:

No
he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la
catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a il·lustrar i
defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball.

La unió dinàstica dels territoris de les antigues
Corones d?Aragó i de Castella va donar com a resultat una clara supremacia
castellana, donada la seva superior demografia i el paper jugat per la
monarquia tostemps favorable als interessos econòmics castellans. La nova
situació política va provocar que part de la noblesa autòctona endegués un
accelerat procés de castellanització per evidents motius econòmics i de domini
polític, sense oblidar l?enlluernament per les virtuts de la llengua castellana
que estava vivint el seu segle d?or literàriament i que gaudia doncs del màxim
prestigi arreu d?Europa.

Despuig posa en veu dels protagonistes unes
antològiques frases en defensa i lloança de la llengua catalana, que mereixen
especial interès donat que foren escrites en un moment en què s?accentuaven les
diferències dialectals dels diferents territoris i es començava a perdre la
consciència lingüística unitària amb l?aparició del secessionisme sobretot al
Regne de València. Davant d?aquest complicat panorama lingüístic, el fet que
Despuig escrigui reiteradament en favor de la unitat de la llengua catalana té
una importància cabdal, atès que valora sense embuts el tema del valencià que
no qualifica de llengua valenciana (com feien alguns importants humanistes com
Antoni Canals) sinó de catalana, i més si un personatge valencià, don Pedro (ja
amb nom castellanitzat), afirma sense por: ?els
valencians d?ací de Catalunya som eixits?.

Despuig s?alarma per la pèrdua de pes i de
popularitat de la llengua catalana i demostra alhora un evident respecte per
l?espanyola: ?no dic que la castellana no
siga gentil llenga?. Critica la potenciació que es fa des de Castella del
concepte unitari d?Espanya. Ens sembla important matisar que per a referir-se a
Catalunya ja usa el terme nació, mentre que usa pàtria per parlar de Tortosa.
Són força curioses les crítiques contundents que fa als historiadors castellans
que feien demagògia anticatalana, que ens fa pensar en què pensaria el noble
cavaller de bona part de la premsa i la intel·lectualitat capitalina d?avui
dia.

Seguint en el camp literari, tot i que tampoc no
pretenem veure cap mena d?al·lusió o de motivació política en la seva obra[4] , un nou i evident exemple
tortosí d?estima i de fidelitat a la llengua pròpia la trobem en una altra de
les grans figures de la nostra literatura: en Francesc Vicent Garcia ?Rector
de Vallfogona?. Fou el millor poeta català del període del Barroc i autor
d?una vasta obra publicada sota el nom de ?L?Harmonia
del Parnàs? en la qual inclou la seva emblemàtica poesia ?A l?expressiva senzillesa de la llengua
catalana?, que ha estat usada i analitzada en tota mena d?antologies com a
mostra d?un model poètic propi:

Gaste,
qui de les flors de poesia/ Toies vol consagrar als ulls que adora,/ Del ric
aljòfar que plorà l?Aurora/ Quan li convinga dir que es fa de dia;/ Si d?abril
parla, pinte l?alegria/ Ab què desplega ses catifes flora,/ O a Filomena,
mentres cantant plora,/ De ram en ram, la llengua que tenia;/ A qui es diu
Isabel, diga-li Isbella,/ Sol i esteles als ulls, als llavis grana,/ Llocs
comuns de les muses de Castella,/ Que jo, perquè sàpiga Tecla, o Joana,/ Que
estic perdut per tot quant veig en ella,/ Prou tinc de la llanesa catalana.

A partir d?aquí haurem de fer un salt quantitatiu
en el temps atès que durant els segles XVIII i la primera meitat del XIX, tant
a les nostres terres com arreu dels territoris de parla catalana varen haver-hi
ben escassos exemples de catalanitat militant quant a l?ús escrit de la
llengua. La desnaturalització de la vida cultural catalana va estar potenciada
pels decrets reials de 1717 que vingueren a ésser la plasmació d?una cruel
revenja per part del rei Felip V de Borbó contra els ciutadans dels territoris
de la Corona d?Aragó que li foren hostils durant la Guerra de Successió
(1705-1714).

Els Decrets de Nova Planta, que varen suposar el
primer intent de genocidi de la nostra llengua i cultura,  varen prohibir l?ús social del català en tots
els àmbits. Concretament a Tortosa, caiguda en mans de l?exèrcit borbònic l?any
1709, s?ordenà que en la referida ziudad
cesse desde luego el govierno, práctica y estilos que ha havido, y se
establezcan y observen las leies y estilos y govierno político que en las
ziudades, villas y lugares de estos Reynos de Castilla.

Tot i això l?idioma propi, el català, que gairebé
desaparegué de la llengua escrita, continuarà sent el vehicle d?expressió del
poble pla i es veurà reflectit en una literatura popular via oral que prendrà
forma molt variada: poesia, cançó, teatre, rondalles, versos, romanços,
nadales, corrandes, goigs, etc.

Les comarques de l?Ebre, del Matarranya i del
Maestrat no foren una excepció, sinó que visqueren intensament la difusió d?un
folklore autòcton molt ric i variat. Ens serveix com a exemple en Fra Roc Albert Faci, natural del petit
poble de La Codonyera (Matarranya), viatger empedernit que va passar algunes
llargues temporades al poble de Xerta, que va convertir-se en el nostre primer
folklorista. Va escriure trenta-cinc llibres de temàtica religiosa, el més
conegut dels quals probablement és: ?Aragón,
Reyno de Christo y dote María Ssma?. Ens trobem amb un veritable llegendari
marià de totes les nostres viles i pobles que recull igual formes escrites que
orals. En descriure les imatges i els santuaris esmenta fonts escrites que
sovint són en llengua catalana[5]:

En
lo añ 1460, se cremà lo retaule è tot, è tovalles, è quant yavia del retaule no
y resta sino la cara de la Verge Maria, y del Jesus, qual veu aquí. Que del
retaula no y resta pus, que tot fò carbò.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!