Emigdi Subirats i Sebastià

Dissabte 24 de maig s’ha de  celebrar  el partit de futbol entre les seleccions nacionals de Catalunya i l’Argentina. Jo havia d’assistir-hi en família, amb els meus xiquets i la meua dona, però un inconvenient familiar de darrera hora ho ha impedit. Els meus fills estaven excitats amb la idea de tornar al Camp Nou i de veure jugar la selecció catalana, donat que el primer partit en què varen anar a l’estadi va ser precisament el que va enfrontar  Catalunya contra Euskadi. A ells, els entusiasma la idea de veure la selecció catalana, perquè són desconeixedors de com funcionen burocràticament aquesta mena d’enfrontaments. La innocència els permet mirar-se’ls amb uns ulls totalment diferents.
Davant dels partits de la nostra selecció, els meus sentiments es mesclen i  les meues sensacions són força difícils d’explicar. D’una banda, m’agrada assistir-hi per donar suport als nostres jugadors i per viure la festa que acompanya habitualment aquesta mena d’esdeveniments. Com a català i com a independentisa, no cal dir que m’emociono quan sento interpretar les notes i la lletra d'”Els Segadors”, també crido d’alegria quan  es marca un gol, i gaudeixo d’allò més escoltant els càntics habituals d’una afecció totalment lliurada al seu equip i als seus colors.
Tot i això, és fàcil d’adonar-se que aquests partits no suposen un avenç considerable en les nostres reivindicacions d’aconseguir el vist-i-plau per competir en competicions internacionals. Són més bé  un caramelet amarg que ens donen per tal de fer-nos callar durant una temporada. El govern espanyol és mestre quant a limitar-nos els nostres moviments i no li tremola el pols a l’hora de pressionar qualsevol organisme internacional per boicotejar impunement la participació de Catalunya en competicions oficials, tal com va quedar comprovat amb la famosa votació de Fresno (Califòrnia), que va suposar l’anul·lació de la incorporació  de la Federació Catalana de Patinatge a la FIRS (Federació internacional de patinatge), que ens hagués permès jugar els mundials d’esports com l’hoquei sobre patins, del qual Catalunya n’és el veritable bressol.
Tornant al partit amistós contra Argentina, una de les potències mundials de l’esport rei, als “albicelestes” se’ls va forçar a signar un contracte per tal que portés les seues màximes estrelles, ja que volien assegurar-se comptar amb la presència de Lionel Messi. Hem de comprovar com és tota una contradicció, donat que qui no podrà comptar amb els seus millors efectius serà la selecció catalana. Molts dels jugadors que defensaran la nostra camiseta competeixen a segona divisió B. La raó: NO OFENDRE ELS ESPANYOLS!!! El seleccionador català, Pere Gratacós, ha preferit no disposar dels jugadors que han estat convocats per Luis Aragonés per formar part de la selecció espanyola en el proper campionat europeu, per no crear un conflicte amb la FEF. És allò de l’amo mana!!! Tampoc no s’ha convocat la nova perla del planter blaugrana, Bojan Krkic, el noi de Linyola, perquè com ha renunciat a jugar amb la “rojigualda” aquest mateix europeu a causa del cansament psicològic personal, s’ho podrien prendre malament. Podria haver una reacció abraonada de la Federació espanyola de futbol, o incentivar els xiulits al jove futbolista en la propera temporada als estadis espanyols, com els que ja va rebre la setmana passada a La Condomina de Múrcia, on va combinar-se anticatalanisme i transvasisme d’aigua. Varen fer valer l’eslògan: “Agua para todos, Ni aigua per als catalans!!! Hem d’anar tan en compte els catalans amb les reaccions dels espanyols!!! Ens han de donar permís per moure’ns, i no hem de fer cap pas en fals que ens castigaran.
Aquesta mena de partits amistosos serveixen per demostrar-nos que som ben poca cosa, i que el nostre país no està precisament normalitzat. Jo seria partidari francament de no organitzar-los. La lluita important és la que ens ha d’obir les portes de les competicions internacionals dels diferents esports, i no ens hauríem de conformar amb jugar partits de motxilla i entrepà.
Tot i això, espero que tots aquells que hi assisteixin gaudeixin d’un inoblidable espectacle esportiu, del joc del nostre equip, i que animin de valent. Mentrestant, romandrem  a l’espera que es faci justícia esportiva, per tal que Catalunya pugui competir internacionalment tal com ho fan altres seleccions sense estat, que són membres igualment de la Unió Europea com és el cas d’Escòcia, País de Gal·les, Irlanda del Nord o les Illes Feroe. Passa que Espanya li agrada exercir de “madrastra” de tots els nostres àmbits de funcionament, i esdevé una presó també en el camp esportiu.