….. hem vist com funciona la compra-venda d’alcaldes
Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Una altra corrupció legal made in Spain ha estat la potenciació de les diputacions com a veritable contrapoder anti-Generalitat, anti govern autonòmic català. Hi ha hagut una institució, amb càrrecs electes no votats directament, carregada de diners, i un govern català sempre amb la caixa pendent dels altres. Una caixa central que s’ompli en bona part des de Catalunya i de la qual no es té dret a parlar, un altra corrupció ben legalitzada i institucionalitzada. El problema rau també en el fet que a alguns partits els ha interessat molt aquesta desnaturalització de la Generalitat. El PSC-PSOE dominava la diputació més important del país durant anys i panys, i els municipis més poblats del Principat, amb la qual cosa ja li anava bé restar poder polític al govern català. Són tàctiques suïcides dels partits, ja que la Generalitat és l’expressió de l’autogovern mani qui mani, encara que estiguem en contra de les polítiques a portar a terme. També CiU va entrar en el complot, en dominar les diputacions de les altres demarcacions. Van aconseguir posar-hi al capdavant potentats amb carnet de partit que s’hi han estat dècades. Amb aquesta tàctica legal, amb corresponsabilitat dels partits del seny i de la centralitat política, autonomenats així, han aconseguit debilitar financerament la Generalitat i potenciar fins al màxim el clientelisme, d’alcaldes que anaven a suplicar a l’amo de la diputació, polític poderós, a l’ombra del poder. Tanmateix, va ser dur el fet que per corrupció política es passés pàgina del franquisme, com si hagués estat una dictablana. Els franquistes es van convertir tot d’una en demòcrates de tota la vida. Samaranchs i Fragues van ocupar màxims llocs de poder, mentre els polítics de dalt que havien lluitat contra el franquisme els defensaven i els encobrien. Van formar una classe social que es passaria a dir polítics. Els nous polítics, ja no clandestins, tenien molt més en comú amb la gent de la classe política ex-franquista que amb els antics militants anti-franquistes. Molts alts càrrecs no havien canviat de tarannà, els nostres pobles van inundar-se d’alcaldes i regidors dèspotes, d’arrel franquista, que s’autoproclamaren els amos dels pobles. En podríem fer esment d’un munt tant de la riba baixa de l’Ebre com de la resta de la nació catalana. L’immobilisme, el clientelisme, la mediocritat i el despotisme ha estat la seua tarja d’identitat. A cop de telèfon de la tarda del dia electoral es van fent un munt de vots clientelistes, de clients-votants que paguen la seua factura als favors de quatre anys. Aquesta és una corrupció moral, anti-ètica. De fet, aquest tipus de polítics estan molt més prop dels polítics corruptes que de les persones que tenen anhel en canviar aquest sistema.
Corrupció financera és horripilant, la corrupció ètica també. Les corrupcions il·legals fan fàstic, però les legals han conduït el país a l’atzucac actual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!