EL JUEU SAVI
Des de la naixença lluïa una mena d’etiqueta de predestinació a l’esquena, que li augurava una trajectòria farcida de tuactes força transcendents en la seua existència. El nom d’un monarca que havia deixat petjada allargada li donava un veritable aire de distinció, tant per les conquestes sonades com per les pèrdues estrepitoses amb llurs tràgiques conseqüències derivades. Havia sigut el setzè de la terra promesa, el Regne d’Israel, d’acord amb la cronologia bíblica. Feia just una onzena de centúries havia entrat a sang i foc a Samaria, un territori limítrof amb altres de connotació sagrada com Judea i Galilea. Allí habitaven les tribus dels germans Efraïm i Manasès que havien jurat un estricte vassallatge als despietats i sanguinaris comandaments assiris, que deixaven desolació per allà on passaven. Tot amb tot, poc després va haver de sotmetre’s als designis del totpoderós rei Tiglat-Pilèser III, al qual va haver de fer obsequi d’una cinquantena llarga de peces d’argent com a tribut pecuniari i mostra de submissió obligatòria.
Era un nom que el presentava altament en societat, car li aportava expectatives i ambicions supremes. Menahem Carcassona (מנחם בן יעקב בן סרוק) provenia d’un llinatge antic de forners i comerciants de blat que havien anat mantenint una situació bastant acomodada.
El seu pare, de nom Jacob, era una persona molt acreditada a la vila per la seua fructuosa activitat comercial, els seus sorprenents dots de treball i la seua eficaç implicació en l’incipient govern del call, que li havia permès entaular una relació fructífera amb els principals mandataris catalans de la vila, fruit de la conquesta costosa de Bernat de Cabrera, així com amb algunes altes personalitats del regne estretament lligades al rei Pere el Ceremoniós. Era un home robust, amb personalitat colèrica que lluitava per mostrar-se convincent, tot i que a voltes tirava pel dret i imposava els seus criteris. Havia heretat dels avantpassats el forn dels jueus, un establiment bàsic per al correcte funcionament de l’aljama que proporcionava una font d’ingressos molt significativa tant per a la família com per al conjunt de la col·lectivitat de creença compartida.
No cal dir que la feina amb què Menahem es guanyava el nodriment l’exercia al negoci consanguini. Amb forma acampanada, l’anomenat forn tabun disposava d’una obertura al fons per tal d’encendre i alimentar el foc. De bracet amb els seus dos germans grans, el primogènit Azariah i el menut Jafeh, s’encarregaven de buscar els materials combustibles, des d’excrements secs d’animals terrestres i d’aus a rames o ornaments agrests dels arbres. Era el mitjà de subsistència familiar que, a la vegada, els havia donat un bon estatus ciutadà.
El moment més especial de l’any al forn arribava durant la celebració de la Péssah, la Pasqua jueva. Era llavors quan elaboraven la Matsà, un pa àzim fet amb farina i aigua, sense llevat no fermentat, que remembrava la desventurada fugida en què no va haver-hi el temps suficient per a fer-ne la fermentació. Mentre seguien aquesta vetusta tradició de raïl bíblica, rebien la visita inexcusable de bona part del veïnat que l’adquiria i el degustava.
Entre els estatuts que Déu va manar al poble hebreu abans d’arribar a la Terra Promesa, hi havia la Mitsvà. Té lloc quan es commemora la festa dels pans àzims, just set jorns a partir del 15 de Nissan, el primer mes del calendari del poble que havia elegit Déu, fins a arribar a la fi de la festa de Péssah, en què també s’havia de menjar un corder i herbes amargues. Durant aquests dies es treballava de valent, atès que el local estava molt concorregut i necessitaven l’ajut de fills de veïns per poder abastir la clientela. Tothom que hi passava tenia alguna proposta a fer, llavors s’entaulaven xerrades intenses sobre fets comercials futurs que els asseguraria el benestar familiar durant una llarga temporada. També hi havia retrobades entre persones que feia temps que no es relacionaven, i tenien el goig de compartir quatre paraules d’estima i de remembrança. El punt central arribava amb la pregària conjunta en què s’agraïa al Creador pel pa i per tots els aliments que els permetien sobreviure.
Menahem era tot un ver punt d’atracció entre els clients i els altres visitants. Es posava a exposar àgilment alguns coneixements inaudits. Quan encara era un minyó, ja va sorprendre tothom amb la seua lectura fluïda de l’hagadà. Es posava a fer un acte d’atenta memorització de rondalles sobre fets humanitaris que incorporaven versos de caire folklòric i de fàcil comprensió. També feia cinc cèntims a aquells que no sabien desxifrar un text sobre algunes llegendes de personatges i episodis bíblics que causaven gran admiració. Posava èmfasi en els aspectes biogràfics d’herois de connotació sagrada. A l’encop, li encantaven les explicacions sobre ciències naturals, la gran riquesa de la humanitat.
– És primavera, és la primera lluna del primer mes del cicle que compta els anys des de la Creació del Món. Venim de l’esclavitud egípcia, amb el salt de l’Àngel per les cases nostrades, i el salt del Mar Roig que ens va fer passar a ser un poble amb una llei ben clara i definida, per a traspassar el Jordà i accedir a la Terra Promesa.
Els seus bons quefers en l’àmbit de les lletres van portar-lo a endegar les seues pròpies produccions escrites, que eren admirades per la gent lletrada. Un xaval que sabia compondre epigrames de submissió de l’home a Déu demostrava un potencial gens comú per aquelles contrades.
Ets fet de fang, home servil,/ la teua sang no és un bon vi./ El teu pecat té llarga raïl,/ no ets de bon rang, no ets diví,
Fora del call, les cases més dignificades, sovint amb una terrassa espaiosa, eren d’ascendència catalana. L’Alguer era la viva imatge d’una vila florent, Els Jueus algueresos conformaven la segona més rica i important comunitat jueva de Sardenya, desprès de la de Càller. Disposaven de sinagoga i cementiri, gaudiren d’àmplies llibertats i contribuïren decisivament al desenvolupament econòmic i cultural de la ciutat. L’edificació central era la Torre del Portal o dels jueus construïda al port a expenses de les comunitats de l’Alguer i de Càller el 1360. Per la seva importància per a la Corona d’Aragó, els jueus algueresos gaudiren d’immunitat davant de distintes disposicions antijudaiques.
En aquest període de pau social vigent s’impulsava l’ensenyament escolar com al mecanisme ideal per a fomentar els marcs culturals, lletrats i artístics. Els nous capitosts catalans, intolerants seguit seguit amb els idòlatres, varen deixar fer als membres de les col·lectivitats jueves. Les ments pensants van considerar que l’obertura d’una escola formativa havia de ser un pas decisiu envers l’excel·lència dels servidors de la ciutadania, en posar a l’abast d’uns pocs elegits les coneixences extretes de diversos llibres de destacades civilitzacions orientals, que transmetien tota mena de coneixements lúcids. El llatí era la parla encesa del profeta cristià que havia de fer circular la saviesa deslliuradora per tots els indrets del planeta, calia atansar-la tant als ciutadans creients com als descreguts; l’hebreu només el missatge del cel.
Aquesta casa del saber, oberta a joves d’heterogènia creença, li aportaria a Menahem ensenyances inabastables fins al moment. Es trobava en un període de nodrida formació intel·lectual, car sentia curiositat abismal per tot tipus de coneixements. Treia pit pel fet d’haver realitzat la primera inscripció escrita sobre marbre blanc quan tenia poc més de vint anys, la qual remembrava l’acabament de les obres de la torre esmentada, que havien estat fonament de riquesa.
Com sentia una fascinació atípica pels elements naturals i la seua estreta relació amb la concepció religiosa del món, va agafar una proclivitat inusitada per la lexicografia, per la confecció de diccionaris, repertoris lèxics i glossaris amb la finalitat d’aclarir el sentit de les paraules obscures dels textos. L’atreia el fet d’esbrinar el significat exacte de les expressions i de les consignes, de les dites populars i de les mítiques frases de fe, per fer-ne una adequada descripció consegüent.
Des de ben minyó s’havia descobert com un petit molt llest, que prometia fer alguna cosa glamurosa durant la seua existència. De rostre esblanqueït i pigat, amb nas aguilenc, tenia els ulls grossos i verds com les maragdes, protegits per unes celles gruixudes. Els llavis eren molsuts i vermells com una rosella. Duia els cabells llargs i amb certa ondulació. La seva dialèctica brillant l’havia fet mereixedor d’un palès lideratge vilatà des de la flor de la jovenesa.
Les primeres lletres les va aprendre en llatí, l’idioma vehicular de l’escola també per als minyons d’altres minories ètniques i religioses. Un excels domini lingüístic i les sapiències ascètiques li havien de llaurar un futur replet de folgança. De ben petit va donar preferència als estudis de poesia respecte als de càlcul, alhora que va fer-se un àvid lector que sabia desxifrar certs manuscrits històrics. La lectura era una porta oberta a tot tipus de sapiències deseixides. No en va saber de lletra era el passaport que permetia pujar en l’escala social.
Ja en edat d’alteracions físiques, li va esclatar la motivació per a atansar-se a les ciències de la natura que estudien els aspectes físics sense control humà del món, tot i que ben sovint entren en contraposició amb els processos divins. Jahvé, creador omnipresent, marcava les passes d’estudis humanitzats de fenòmens de difícil o impossible explicació. Amb els avenços apressats de la física i de la metafísica esclafien les seves quatre rames ben heterogènies: la geometria, l’aritmètica, la música i, per damunt de tot, l’astronomia.
El paper dels astres li causava tota mena de curiositats. La seva era la visió d’un afeccionat que al·lucinava amb el moviment de les corbes dels estels variables, amb l’aparició ocasional d’asteroides de talles diverses i de cometes, amb la immensitat de la creació que feia sentir l’ésser humà com una peça insignificant de l’espai infinit. El llenguatge dels astres entrava en comunicació amb el pas humà pel planeta, ja que el llenguatge sempre és la clau de tot plegat.
Els ufanosos espais naturals li desbordaven la retina, fet que li aportava una fervorosa fascinació pel camp i per la immensitat verda del vessant ecològic de la vida. Els remeis medicinals reviscolaven amb la profusió botànica, amb el seguit d’herbes oloroses que sanaven els cossos i alimentaven les ments, a la recerca incessant d’algunes solucions plausibles.
Amb tot, en el primer centre d’estudi on va fer cap havia patit la disciplina entesa com a càstig corporal duríssim i incontrolable. La violència era l’eina de combat contra els joves aprenents quan no seguien els mandats vigents o no aprenien al ritme que el mestre creia convenient. Aquests esclats de fúria insostenible li varen causar un impacte majúscul, i varen fer-lo recloure en sí mateix, com si un segell de timidesa l’anés ocupant internament.
El seu pare entrava en contradiccions ferotges. Apostava pels càstigs físics, com a continuació de les reprimendes escolars. Es mostrava inflexible en el procés educatiu i recorria a violències inexplicables. Al mateix temps, l’havia introduït en un cercle intel·lecte obert al saber, amb persones que professaven creences diverses. Del nord d’Àfrica arribaven ensenyaments àrabs, amb mestres com els ajamís i mustâ’ribs que li havien fet entendre la fecunditat del coneixement amb aportacions llibresques que aplegaven el saber de cultures polièdriques. El jove havia confraternitzat amb ells, mentre desenvolupava ensems un esperit replet d’indulgència i de transigència, que res tenia a veure amb els costums que rebia a l’escola i, a voltes, a la llar familiar. Amb una veu imponent deixava anar missatges cèlebres, només propis d’una ment clarament privilegiada.
– Estima tota la creació en el seu conjunt i en els seus elements, cada fulla, cada raig, els animals i els humans. Sabeu que els arbres parlen? Bé, llavors, ho fan. Parlen entre ells, i us parlaran, si els escolteu, i entrareu en el seu habitat de puresa i olors profundament aromàtiques. El primer Savi que va reconèixer Jahveh, no tenia llibres. La natura l’ensenyava i ell ajudava la natura.
El seu aprenentatge primordial raïa en la còpia de manuscrits d’experts, una tasca només apta per a un nucli escàs de privilegiats. Com a copista incipient va atansar-se a doctrines diverses, baix la supervisió ubiqua d’un professor primmirat que ho analitzava tot amb minuciositat. La seua tenacitat en la formació va superar tots els confins territorials en un tres i no-res. Menahem va descobrir-se com a poliglot amb uns molts bons dots per a les anàlisis lingüístiques. El català anava agafant el seu lloc en terra sarda, mentre que el llatí vulgaritzat ja perdia pistonada en una societat amb ètnies polièdriques que s’anava catalanitzant.
El jueu savi va difondre arreu El cant de Les Dotze Paraules de Mossè, que les famílies alguereses recitaven durant els ritus pasquals cristians, viu testimoni de la pervivència d’Ekhad mi iodea, un cant de Péssakh que ressonava a cada torre majestuosa algueresa.
Dignament diuré les dotze paraules que Mossè digué. Què vol diure dotze? Los dotze apòstols.Què vol diure onze? Les onze mil vèrgines. Què vol diure deu? Los deu manaments de la llei de Déu. Què vol diure nou? Los nou cors d’àngels. Què vol diure vuit? Les vuit misses cantades. Què vol diure set? Los set dons de l’Esperit Sant. Què vol diure sis? Los sis ciris cremants. Què vol diure cinc? Los cinc llibres de Mossè. Què vol diure quatre? Los quatre evangelistes: Marc, Mateu, Lluc i Joan. Què vol diure tres? Los tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob. Què vol diure dos? Les dues taules de la Llei. i l’u és Déu, i del món és Rei.
A partir del mestratge de Menahem d’ara fa set segles, tot bon alguerès es fa el senyal de la creu mentre repeteix:
Déu és babbu, Déu és fill, Déu és l’Esperit Sant, Amen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!