El text de la conferència que vaig impartir al Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta, dijous 11 de març, sobre el fet modernista i les lletres a la comarca del Montsià.
LA VIDA POPULAR EN EL MODERNISME LITERARI ESCRIT VORA L’EBRE
La comarca del Montsià no va ser reconeguda com a tal fins a la instauració fins l’any 1936, en el mar de l’Estatut de Núria, que va permetre la impulsió d’una nova distribució comarcal de Catalunya. La societat civil de principis del segle XX es trobava fortament polititzada. La qüestió de l’ús de la llengua, per tant, no va poder quedar separada mai de les omnipresents i aferrissades lluites polítiques i d’interessos econòmics. Tot i això, el català va ser conreat, amb diferent grau i interès, per persones de tarannà ben divers i rotatius d’ideals contraposats: regionalistes, lerrouxistes, marcel·linistes i catalanistes, encara que només aquests darrers li varen voler donar un sentit reivindicatiu.
No podem passar per alt l’aparició d’una mena de corrent anticatalanista, lligat al moviment polític conservador que dirigia el totpoderós alcalde ampostí Joan Palau, que va encarregar-se de difondre missatges localistes tot denunciant un suposat oblit a què eren sotmesos per part de les institucions catalanes. El seu discurs s’apropava al que difonien els literats i polítics tortosinistes dretans, en el sentit que qüestionaven obertament l’autoritat catalana i l’ús del català estàndard, al mateix temps que enlairaven sense embuts la idea de l’Espanya gran.
El paper polític que desenvolupava la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va servir com a aïna de queixa permanent per part dels sectors més conservadors i espanyolistes. Analitzarem com a exemple, la campanya que va realitzar-se des del periòdic palauista El Eco de la Comarca, contra els primers intents d’instauració d’una veritable autonomia catalana:
No mereció nuestros entusiasmos la creación de la Mancomunidad de Cataluña, por entender que no podía llenar las aspiraciones de Cataluña, y no nos hemos equivocado en nuestro juicio. En efecto, la aspiración de Cataluña tiende a la reconstitución de la personalidad de nuestra región, desgarrada por la división arbitraria y unitarista de la misma en cuatro provincias, y esto no se ha conseguido, puesto que subsiste la personalidad de éstas, de suerte que la Mancomunidad, primer paso, así decirlo del regionalismo tiene su base en un estado de derecho creado por el centralismo en las provincias. No es la Mancomunidad Catalana la personificación de Cataluña, es la alianza la federación de las cuatro provincias catalanas dependiendo la subsistencia de la misma de la voluntad de estas, una que todas conservan su voluntad de acción para separarse de la Mancomunidad cuando lo tengan por conveniente.
El desenvolupament literari va concentrar-se en les poblacions més grans: Amposta, la Ràpita, Ulldecona i Alcanar. Un bon nombre de revistes d’aquestes poblacions van jugar un paper primordial en la difusió i normalització de la nostra llengua. A més, Joan Torné i Balagué i Sebastià Juan Arbó van fer els seus primers passos literaris en aquestes publicacions.
EL SENTIT IDEOLÒGIC DE LA PREMSA:
Gairebé tots els rotatius que varen publicar-se a les poblacions del Montsià durant les quatre primeres dècades del segle XX mostraven un anhel evident d’orientació ideològica. Hi havia periòdics de dreta monàrquica i d’altres de republicans d’esquerra, amb els lectors respectius força radicalitzats. Hem d’analitzar per separat l’aparició de la publicació pionera quant a ideals catalanistes, El Faro, que va sortir els primers anys del segle lligat al moviment de la Solidaritat Catalana, respecte a la resta de rotatius que varen aparèixer posteriorment durant la tercera i la quarta dècada, ja que aquests varen afrontar l’ús lingüístic del català d’una manera força distinta, a causa dels diversos condicionaments polítics i a la millora en el coneixement de la nostra llengua.
EL REPUBLICANISME CATALANISTA: El setmanari El Faro.
El setmanari El Faro es definia com a periòdic quinzenal republicà. Va sortir a la llum el 20 de Juny de 1904, en un moment d’enormes turbulències polítiques, d’inestabilitat social i de posada en entredit de la institució monàrquica. La seu de la redacció era al número 20 del carrer de Sant Josep d’Amposta, alhora que la subscripció trimestral costava 1 pesseta. En el primer número, els seus redactors ja ens fan cinc cèntims dels ideals que els havien de guiar durant molt de temps , i que el varen convertir en l’aposta periodística més ferma del republicanisme catalanista sota l’ombra del Montsià:
Som, los més, un grupet de joves entusiastes que, ajudats per los bons consells dels vells anem a propagar i defensar los nostres ideals democràtics, en la seguretat de que tots plegats, guiats per el Faro envers la llibertat i la justícia, farem per a conquistar-les tot lo que les nostres forces permetin, que allí on no arribin nostres escassos coneixements, hi aplegui nostra voluntat i condició per la idea que tractem de propagar i defensar.
Es va caracteritzar des d’un principi per ser una publicació bilingüe, cosa que no li va impedir realitzar un esforç catalanitzador considerable. Igualment va endinsar-se en una campanya permanent a favor de la Solidaritat Catalana i envers l’aconseguiment de l’autonomia definitiva per al Principat. El manifest a favor del citat moviment, que anava signat pels més importants polítics catalans del moment, es va publicar el 21 de març de 1907, acompanyat d’una instructiva declaració de principis:
El Faro, periòdic Republicà Democràtic, sempre català, disposat a contribuir en alguna cosa al renaixement del nostre gloriós poble, presta son convençut i entusiasta recolzament al reivindicador moviment de Solidaritat Catalana.
Va declarar-se obertament antilerrouxista i va entrar en clara confrontació amb els altres rotatius existents a la vila, primer El Liberal i després El Eco de la comarca, que difonien el corrent conservador i que feien un enfocament totalment oposat de l’anomenat problema català, una qüestió candent i sense solucionar. Des de la seua redacció, es va intentar potenciar la idea de catalanisme popular, alhora que es negava taxativament l’associació que lligava el clericalisme amb la catalanitat :
Els nostres ciutadans estaven ja prou capacitats per a comprendre que la mateixa manera que els elements neutres i conservadors se creien autoritzats, tot i manifestant-se partidaris d’un catalanisme intangible per a tractar les Qüestions religioses palpitants amb so criteri clerical i les qüestions socials amb son criteri burgès i les qüestions polítiques amb son criteri monàrquic, nosaltres, els catalanistes demòcrates, podíem també tractar totes les manifestacions de la vida pública considerant-les, com és natural, amb el nostre criteri liberal, democràtic i republicà.
La defensa de l’idioma català i la seua consideració com a llenguatge de cultura havia d’esdevenir una part fonamental de la idiosincràsia del periòdic, que va incloure seccions literàries que van permetre la col·laboració de bons poetes barcelonins com Ferran Samarra i Joan Viladot i Puig, i de comarcals com en David, així com també es publicaren diversos quadres escènics que ajudaren a donar una imatge de normalitat en el conreu global de la llengua. També va dedicar especial atenció a donar a conèixer les obres de les màximes figures de la literatura catalana del moment: Guimerà, Iglésias, Pitarra, Verdaguer, etc., amb un clar intent de demostrar la qualitat que estava assolint la literatura catalana arreu del país. Els periodistes Joan d’Avinyó i J. Lluhí Risech van destacar pels seus articles ideològics, amb els quals defensava l’ús del català tothora, si no es volia amagar la pròpia identitat.
Mereix bé de la pàtria qui no disfressa la seva personalitat, la de la seva raça, ni per a escriure. Lo llenguatge és la vera encarnació dels pobles. Ditxosos los que el tenen ben seu i no han de recórrer a enmanllevar-lo, Pobres dels que tenint-lo hermós i ric lo desprecien per considerar-lo poc fi i molt ordinari, sens mirar que en escopir a l’aire s’escopís a la cara. Són tan pobres d’esperit , com los homes que no atrevint-se a dir catalanistes – si són catalans- o republicans, s’entusiasmen de cor en veure ensenyes o representació d’aitals idees.
DESVETLLAMENT PERIODÍSTIC TERRITORIAL
Durant les tres primeres dècades del segle XX, varen veure la llum a la comarca del Montsià fins a un total de 15 publicacions, algunes de les quals però de durada efímera i d’escàs interès informatiu. Encara que a diferent nivells, algunes contribuïren a crear una oferta periodística interessant, alhora que mostraren tot un ventall quant al format i a la manera de tractar temes crucials per al desenvolupament de la comarca (com la construcció dels Canals del riu Ebre), en un moment determinant per al creixement econòmic i el canvi de fesomia dels camps deltaics. També va ser diversa la consideració que varen tenir envers l’ús de la llengua catalana. Un total de set d’aquests rotatius i revistes poden ser considerats com a eines al servei de la recuperació lingüística de la nostra llengua. El següent gràfic mostra les quatre poblacions en què varen publicar-se periòdics i el seu any d’aparició.
Amposta
El Faro (1904), El Liberal 1904), El Candil (1906), El Eco de la Comarca (1915), El Combate (1916), La Actualidad (1924), Amposta (1926), Montsià (1930), El Explotado (1932) i Avant (1934).
Sant Carles de la Ràpita (actual La Ràpita)
La Ràpita (1909) i La Veu del Montsià (1918).
Alcanar
Terra Nostra (1927)
Ulldecona
La Voz de Ulldecona (1915) i El Ideal (1933)
Quant a les dos publicacions de l’antiga vila de Sant Carles de la Ràpita varen emmarcar-se dintre del marc regionalista d’influència conservadora. La pionera, Ràpita, va nàixer el 1909, fundada per un periodista que havia de crear escola, Joan Torné i Balagué. Nou anys després va aparèixer La Veu del Montsià, dirigida per l’advocat catalanista Vicent Garcia i Anguera.
A Amposta, a part de El Faro, es publicaren tres rotatius més que varen donar prioritat a la llengua catalana: Amposta, Montsià i Avant. Dona la casualitat però, que la gran figura de les lletres comarcals, en Sebastià Juan Arbó, va endegar la seua extensa participació periodística en un rotatiu de signe dretà, El Eco de la Comarca, que no va distingir-se precisament pels seus ideals catalanistes.
Finalment, a Alcanar va aparèixer Terra Nostra (1928), probablement la publicació montsianenca de més qualitat i de més tractament cultural. Es tractava d’una publicació quinzenal, la subscripció a la qual costava 5 pessetes a l’any o 1’50 al trimestre. La redacció estava situada al número 5 del carrer Mestre Pedrell. Disposava d’una secció agrícola i d’una de comercial. Els seus redactors varen prendre consciència de la necessitat de potenciació i de la difusió de la literatura comarcal, alhora que donaren veu a una sèrie de personatges d’alt nivell intel·lectual com el poeta i canonge Josep Matamoros, fill de la localitat i d’ideologia molt conservadora. Altres destacats col·laboradors varen ser: A Valls Giménez, Alfons Maseras, Josep de Galga, M. Gibert Miret. La poeta canareva Fina Mar, que va col·laborar activament amb La Zuda i altres revistes tortosines, va publicar en les seues pàgines la seua primera poesia en català, A la Verge del Remei.
Curiosament, durant el període republicà en què va aprovar-se la llei de protecció de la llengua catalana, els pobles de l’actual comarca del Montsià varen quedar-se sense publicacions de referència en la nostra llengua. Els catalanistes d’aquestes poblacions hagueren d’usar forçosament els mitjans de comunicació tortosins com Vida Tortosina o Ara per tal d’informar de les seues activitats i inquietuds. Agafarem com a exemple el següent paràgraf redactat per un ciutadà d’Amposta, en el qual mostra la preocupació existent per la desaparició d’entranyables publicacions locals.
Amposta contemplà com una flora de joves, fills seus, enlairava la bandera de la cultura i del patriotisme amb aquella magnífica revista germana nostra que es digué Montsià. Però ella morí, com morí Terra Nostra i aquella joventut s’escampà i es dissolgué sense que fins avui hagi cristal·litzat amb cap obra aquella llavor que els d’Alcanar han sabut mantenir viva.
DIVERSOS LITERATS:
Joan Torné i Balagué (La Ràpita 1890- Barcelona 1979), conegut literàriament amb el pseudònim de Lluís del Montsià, va ser un històric periodista i un molt destacat poeta. Fou el fundador de la revista Ràpita el 1909 i dels Fulls històrics rapitencs, alhora que va col•laborar en nombrosos periòdics catalanistes i revistes culturals d’arreu de les Terres de l’Ebre: La Zuda, Germanor, La Santa Cinta, La Veu de Tortosa, Ara, Vida Tortosina, etc. Va ser un acèrrim seguidor del catalanisme polític d’arrel conservadora (amb disputes contínues amb els corrents esquerrans), així com del conreu actiu de la llengua catalana. Tanmateix, la defensa de la catalanitat esdevingué una de les seues raons literàries més profundes, ja que va dedicar infinitat de pàgines a la dignificació de la personalitat catalana i va teoritzar sobre el futur nacional de Catalunya, en la qual les comarques ebrenques havien de tenir un lloc primordial:
Saben quant m’interessa el passat, present i pervindre de Catalunya, i en particular de la comarca nostra, i crec que s’ha de treballar intensa i activament darrera per a que cadascú des de la seva comarca respectiva vol enlairant-la faci gran i esplendorosa Catalunya.
Va rebre diversos guardons en els Jocs Florals de Tortosa celebrats als anys 1920, alhora que va demostrar ser un gran teòric de la poesia europea en nombrosos articles didàctics en els quals mostrava les seues excel·lències literàries. Bona part de la seua nombrosa obra poètica va ser publicada a títol pòstum el 1988 amb el títol de Recull de poesia, amb pròleg de Sebastià Juan Arbó, que no amagava la seua admiració per la qualitat poètica del cantor rapitenc, autor de l’himne del seu poble natal:
Joan Torné no és solament el poeta de la nostra terra, que és al meu judici i per la meva inclinació, el seu títol millor; és també l’investigador infatigable i lúcid de la història del nostre poble, el defensor acèrrim dels seus interessos; en una paraula, l’enamorat de la nostra terra, perquè tot això vol dir només amor, i ja se sap que dir poeta és dir enamorat en el sentit més pur i més noble de la paraula.
També hem de destacar el cercle literari d’Arbó. L’enorme dimensió literària que ha assolit la figura d’Arbó, al qual se’l considera com l’escriptor ebrenc per excel·lència, ha escombrat en bona manera el treball més modest dels altres literats montsianencs. D’entre aquests, cal destacar el periodista de la Ràpita Vicent Garcia i Anguera (fundador del periòdic La Veu del Montsià), el farmacèutic ampostí Lluís Ferré i Tíber Barberà, un destacat poeta que publicà els seus primers reculls poètics a la històrica revista D’ací i d’allà que dirigia en Carles Soldevila.
El Primer Gran Novel•lista Ebrenc: Sebastià Juan Arbó
Sebastià Juan Arbó (La Ràpita 1902 – Barcelona 1984) és un dels novel·listes ebrencs més prolífics de tots els temps. De formació autodidacta, la seua arribada a Barcelona a l’edat de 20 anys amb els manuscrits Terres de l’Ebre i L’inútil combat, va ser tot un esdeveniment per a la literatura catalana que va entusiasmar l’editor de Proa, Joan Puig i Ferreter. La trilogia d’obres que completa amb Tino Costa (1947) ha entrat dins la categoria de clàssics catalans.
El reduït i minoritzat món literari autòcton va rebre amb sorpresa aquell jove que venia de les analfabetes terres del sud. Les lletres catalanes s’havien d’enriquir amb la notable aportació d’un narrador nat que donava mostres d’una vocació intensa, forjada en les soledats i en els paisatges del delta, i que aspirava al professionalisme. Arbó va trencar fronteres i va possibilitar que les nostres comarques trobessin el seu lloc en el camp de la literatura.
La seua obra ompli el lector de tota mena de sensacions, el fa partícip de la història, l’identifica amb un model de vida i de gent, els nostres avantpassats, i amb un paisatge inexplorat, li fa creure les situacions més dramàtiques, alhora que humanitza el mateix lector, impressionat pels episodis descrits. El món dels pagesos i pescadors, les seues passions i problemes, les seues dissorts, el paludisme i les barraques, van trobar el seu espai literari reflectit de forma sentimental i dramàtica. En les seues novel·les també hi ha sempre la figura de l’amo, que es mostra cruel i insolidari, anquilosat en els seus privilegis socials, i que influirà notablement en la desgràcia permanent dels seus súbdits. El crític i novel·lista Rafel Tasis el 1935 ja definia a la perfecció l’estil arbonià de joventut:
Sebastià Juan Arbó té una visió agra i deprimida del món i dels homes. Si el personatge gairebé únic de la seva primera novel•la acusava una filiació russa, pel seu fatalisme i per la tortura constant de la seva vida, en Terres de l’Ebre podríem dir que tots els personatges duen aquesta empremta desesperada de l’ànima russa. Els patrons d’Arbó tendeixen molt sovint més a suggerir que a narrar. L’autor ha de buscar, per a la seva prosa, el punt d’ambigüitat necessari que li permeti d’anar dibuixant tot aquest teixit de forces inescrutables que en el seu món narratiu configuren els destins humans, dins d’uns límits que li vénen marcats per uns criteris elementals de versemblança. Un plantejament d’aquesta mena només pot ser resolt a través d’una subjectivització del punt de vista narratiu.
Als ambients literaris i intel•lectuals de les Terres de l’Ebre, va rebre’s amb entusiasme la seua accelerada aparició dintre del moviment literari català. El setmanari Vida Tortosina va dedicar-li un dels seus titulars característics per tal de reconèixer-li adequadament el seu paper de narrador de primera fila: Sebastià Juan Arbó, heus ací un nom que honora la nostra comarca, alhora que introduïa un instructiu article titulat Un literat, per fi, que donava mostra dels anhels que els guiaven. El següent i extens paràgraf, que va redactar l’advocat rapitenc Vicent Garcia, n’és testimoni:
La major part de les persones de la comarca que han fet de l’amor a Catalunya un culte, devien, com ho, sentir-se amb pena i deprimides al contemplar la clapa erma que en el mapa literari de la Catalunya renascuda oferia la comarca de Tortosa. Formaven ja legió els literats catalans, es contaven per milers els llibres escrits en català i sols podíem oferir com aportació comarcal nostra uns pocs llibrets mediocres que no havien pogut arribar a traspassar els límits de la nostra comarca… Avui, sortosament, això s’ha acabat. Tenim un literat d’una gran envergadura que ha demostrat facultats per a la novel·la, per a la poesia i per al drama, i aquest literat és SJ Arbó. La seva primera novel·la ja l’ha incorporat entre els valors literaris de Catalunya i la seva joventut, el seu nervi i la seva preparació ens permeten esperar d’ell , en un futur no gaire llunyà, l’assoliment d’un dels primers llocs entre els literats catalans. No dubto que la totalitat dels catalanistes de la nostra comarca devien desitjar amb vehemència la revelació d’un literat que aportés al tresor espiritual de Catalunya el nostre matís.
Novel·les anteriors a 1936
A L’Inútil combat (1931) es crea un personatge de gran força que esdevé el fil conductor de la narració, emmarcat en la novel·la de tradició russa, que Arbó coneixia a la perfecció. El protagonista sap el que és sentir-se humiliat, en un medi de gran duresa per als qui pertanyen com ell als marginats de la societat. La crueltat se li presenta sobtadament, amb la mort del seu germà menut, l’única persona bondadosa dels qui l’envoltaven. Voldrà fugir, tècnica típica dels personatges arbonians, escapar-se del seu univers familiar, sense sospitar que per a ell, un marginal i humiliat de la societat, no hi havia eixida possible. Visitarà diversos països, fins arribar a Rússia, però el fatalisme l’ha d’acompanyar en tot moment per la seva condició d’ésser maleït. El crític Sergi Beser destaca el paper pioner en els corrents literaris europeus que va assolir el narrador rapìtenc en publicar aquesta novel·la:
Sebastià Juan Arbó s’anticipa, amb L’inútil combat, als corrents literaris del moment, car correspon al tipus de novel·la que predominarà a Europa a la dècada dels quaranta. Cal situar aquesta primera obra d’Arbó al costat i com digna companya de La Nauseé de Sartre (1938) i L’Étranger de Camús (1942), les dues obres que caracteritzen el que s’ha vingut a denominar “novel·la existencialista”… A L’inútil combat apareixien la majoria de conceptes –en realitat elements vitals–, a l’entorn dels quals gravita la caracterització de l’existencialisme, tant literari com filosòfic: l’absurd o manca de sentit de la vida i de les coses, el “sentiment tràgic”, la situació límit, el compromís, l’aïllament o soledat de l’individu, el sentiment d’étrangeté, la nostàlgia de la puresa.
A Terres de l’Ebre (1932) fa cinc cèntims de la lluita per sobreviure de tres generacions de famílies de pagesos que supera els límits del ruralisme del segle passat, amb una acurada tècnica narrativa i la introducció de la lluita existencial. Representa l’esforç de l’home a la recerca del sentit de l’existència, en la qual sempre fracassa. Crea l’anomenat mite de l’Ebre, on abunda una gran descripció del paisatge que tot sovint s’erigeix en protagonista i la pobresa en què els seus habitants estan abocats. La crítica Carme Arnau ens fa una anàlisi exhaustiva de l’estil de l’autor, enquadrant-lo dintre de l’existencialisme:
Arbó transforma les experiències personals i les narracions escoltades d’infant en ficció […] Així hi haurà la presència d’una fatalitat inexorable que sembla menar els personatges directament a llur perdició, mentre que la crueltat presidirà les relacions humanes, una crueltat que desembocarà, sovint, en fets tràgics. […] La filiació dels personatges, en canvi, és dostoievskiana, ja que es tracta d’homes que es complauen a autoanalitzar-se de manera exhaustiva, conflictius i malaltissos, voregen la follia i en més d’un cas hi arriben a caure. Aquests personatges, rosegats pel fet de sentir-se humiliats, són marginats i no arriben mai a integrar-se en la societat. […] Per representar la situació angoixosa de l’home en el món, un món en el qual el personatge se sent estrany, estranger, recorre Arbó a una imatge simbòlica molt emprada per l’autor rus: la del presoner; així el seus personatges se senten presoners metafísics a voltes, i són presoners reals en altres casos.
Amb Camins de nit es recrea amb el món de la ribera de l’Ebre, centrat a l’entorn dels amors de Mercè i Marçal , que han de lluitar amb la gent que els envolta i amb un passat, que en forma de fatalitat, sembla impedir-los llurs amors. És una novel•la ampostina, en la qual abandona un xic la vida al camp. La novel•la s’estructura en tres camps diferents: La baralla, la foresta i el Marçal. L’autor desenvolupa la part més feréstega de la vida, la lluita per les passions que no poden veure realitzades.
Hores en blanc és probablement l’obra més amarga d’Arbó. Se centra únicament en el món interior del seu personatge, que té una actitud escèptica i pessimista, que se situa fora del món, perquè cap de les injustícia que hi observa no el mouen a intervenir-hi. Aquesta novel•la ha sofert diverses alteracions i ha estat publicada en noms diferents: Notícies d’un estudiant que va morir boig i L’Hora negra.
Novel·les de postguerra
Amb Tino Costa (1947), la seua millor obra, l’autor mostra una gran maduresa narrativa, descriu en tercera persona l’ambient realista de l’Ebre, desenvolupa magistralment la idea de l’heroi existencial, estrany al lloc on viu, arrossegat per la fatalitat que veu davant seu tothora però mai no arriba a entendre. Els protagonistes ja no són tan humils. Tino Costa fins i tot gaudeix de temps lliure, pot llegir i esculpir, mentre va esdevenint un artista sensible. Tot i això, està marcat per la seua condició de segregat de la societat (el seu pare va morir abans de poder-se casar amb Maria Àgueda). Va creant-se un personatge estrany i tenebrós, que va dissenyant la seua pròpia destrucció, a l’estil dels herois de la tragèdia grega. Tino Costa medita constantment amb un profund pessimisme sobre les realitats cabdals de la societat rural: la humiliació, la injustícia, la crueltat més colpidora. Tino Costa passa de ser un ésser sensible i delicat, a esdevenir un assassí, perquè un destí ple de tenebres li faran matar Sileta, una noia bondadosa que li ha professat el seu amor.
Entre la terra i el mar, La tempestat i La Masia, formen una nova trilogia basada en un escenari comú, la Ràpita i les riberes del Delta, unes vides i uns mateixos personatges. Arbó escriu uns relats costumistes, dels usos socials i de l’ambient de l’època, en els quals descriu minuciosament els treballs del camp, els homes que el conreen, les festes que s’hi celebren i els conflictes que s’hi plantegen, en una aventura de l’autor que el porta cap a la recerca antropològica i l’estudi del folklorisme.
Narracions del Delta és l’únic llibre d’Arbó format per contes o relats breus, on tenen cabuda situacions típiques de la comarca, i on la brutalitat és omnipresent i va molt lligada als contacte amb la natura, amb la duresa que imposa la vida rural i que sembla que contagiï la relació entre les persones.
La Masia és la seua darrera novel·la en català. Canvia l’estructura tradicional de les seues novel·les, començant la narració amb el retorn a la Ràpita, de Monxe, el protagonista, després de sis anys absent. També un dstí fatal caurà sobre la vida d’uns homes abocats cap a la destrucció. Tot i això aquesta fatalitat es veu envoltada d’unes connotacions que fan que la concepcio de la vida que es deriva d’aquesta novel·la difereixi substancialment de les altres. Es combinen fets individuals i col·lectius. L’argument de la novel·la se centra en l’amor enfrontat dels dos germans per una mateixa dona, Montserrat, aquestes tensions tindran gran repercussió en el context del seu poble.
BIOGRAFIES
Les seues quatre biografies: Cervantes, Verdaguer el poeta el sacerdot i el món, Òscar Wilde i Pio Baroja y su tiempo, suposen uns excel·lents i monumentals treballs biogràfics, que aprofundeixen en les vides d’uns literats que ell admirà profundament.
L’OBRA DRAMÀTICA
La seua obra dramàtica ha caigut en el pou de l’oblit, malgrat que són importants per a l’estudi de l’obra d’Arbó, el qual estava dotat de grans qualitats per al a dramatúrgia, ja que amb el seu ull crític sap escenificar el dramatisme vivents de tots els ésser, condemnats a un món difícil on regnen les enveges i les traïcions. Va publicar Nàusica, la ciutat Maleïda i Despertar, totes tres abans de la guerra.
Controvèrsies lingüístiques
A Arbó se li ha criticat el seu ús lingüístic, amb la renúncia a utilitzar un vocabulari més nostre que col·laborés en la dignificació del parlar pagès i pescador. Era una altra època, on la intenció primordial era conrear la llengua catalana estàndard, i molts escriptors no van veure la necessitat d’introducció dels dialectes en el món literari. La personalitat d’Arbó no ha estat absenta tampoc de polèmica, per la seva utilització de la llengua castellana a partir dels anys cinquanta, que li suposà una mena d’ostracisme dins del panorama literari català. Han estat diversos els crítics literaris però, que han assegurat que en una situació cultural i política normalitzada, no li hagués calgut canviar de vehicle lingüístic.
A tall de conclusió
Una lectura detallada de la narrativa, el teatre i la poesia d’Arbó dóna la possibilitat d’entendre la seua grandesa com a home i escriptor, també d’adonar-se del seu esforç o incansable per explorar els límits de la condició humana a través d’un estil ple de grans qualitats narratives. Malgrat el pessimisme que envolta els seus protagonistes, la seva obra no està exempta de didacticisme. Mostra la crueltat de la vida per a aquells que no troben cap mena d’eixida del pou on les forces del destí els ha abocat. L’home va nàixer a la vora del mar, va respirar l’aire de la Mediterrània. L’escriptor va guanyar el prestigiós premi Nadal amb Sobre las piedras grises, també va escriure una obra mestra en castellà Martin de Caretas. Va morir lluny del poble, a la gran ciutat. Qualsevol lector aprendrà de la vida amb la lectura atenta de Narracions del delta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!