Emigdi Subirats i Sebastià

Manel Ollé és professor de llengua i literatura catalana a l’IES Joaquim Bau de Tortosa. No el vaig tenir com a professor durant el meu període d’estudiant en aquest centre, tot i que el vaig conèixer igualment en el seu paper d’activista cultural i impulsor de la revista estudiantil "Som-hi", la primera en la qual vaig publicar els meus primers articles. Posteriorment vaig tenir contacte amb ell en diverses edicions de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. És un apassionat de la llengua catalana i dels Països Catalans, els viu amb passió i estima. També vaig conèixer la seua faceta com a escriptor amb les obres "L’última vinyeta" i "Macianet el ventallenc", i amb la seua participació als reculls col·lectius "Blanc sobre negre" (d’autors vinculats a l’institut en motiu del 75è aniversari del centre) i "El brogit de l’Ebre". Manel Ollé és tota una institució a l’institut entre l’alumnat de diverses generacions.

  Macianet, el ventallenc, editat per Pagès edicions és un recull de relats que es vertebra a través del Macianet, un noi de les Ventalles (Montsià). L?autèntic protagonista és el paisatge i l?amor per la terra. Tal com diu el company Jesús Tibau: "El llibre esdevé un ampli repertori de contalles, històries i records on apareix tot un món de símbols i de reflexions sobre la natura, la terra i el treball. Un des aspectes més remarcables del llibre és que Ollé acut al rescat d?una gran varietat de paraules en vies d?extinció, gairebé totes relatives al paisatge i al treball: bledanes, camallades, tracalets, herba pedrenca, servera, cafissos, portenca, crestó, talequeta, corrinyar, cadap d?oli, junyir."

Recentment he tornat a tenir contacte amb ell ja que està preparant una nova edició del llibre "Ex libris" del pintor Frederic Mauri, que inclou l’exlibris que va crear per la meua esposa i per a mi. Em va fer tota mena de preguntes i va mostrar admiració per la meua modesta obra literària, la qual cosa va ser tot un afalagament. Anava repetint títols d’articles que jo havia publicat recentment a la premsa comarcal, entre els quals un sobre poemes de Sant Vicent Ferrer durant la seua estada a Morella. També mostrà gran interès i entusiasme pel centenari de Joan Cid i Mulet, sobre el qual havia ìmpartit una conferència l’any 1992.

Manel Ollé és un entranyable home de lletres i una persona extraordinària. Va per tu, Manel:

L’hivern esdevenia cru a cops dur de rosada./ L’hivern blanc de nits del tot gelades,/ romanen sospirs d’amor amagats sota la roba./ Bullen records en un cor necessitat,/ el fet més dur era l’ingrat record/ l’amarga experiència d’un amor,/ deixat sense disciplina al seu encant./ Tornarà la primavera de les flors/ i la rojor encantadora, les roselles,/ la puresa dels camps, la verdor/ i l’innocent cant dels moixonets./ Diré adéu a les nits inacabables de l’hivern,/ a l’absència de l’amor en el meu cor./ El meu cos tornarà a sentir una gran passió/ i un somriure de plaer és descobert./ Trobaré els ponts que han de lligar/ les diverses estacions d’un any ben pròsper,/ d’amables dies i il·lusionades nits/ sense desencants al pas de les hors./ Passarà el temps i vindran uns nous records,/ espurnes de vides molt ben viscudes,/ uns llavis imaginaris joiosos d’afirmar/ el desfici d’amor ara perenne./ I les noces/ per perdurar la flama de la unió en gran foguera,/ mentre la nit esdevenia el millor dietari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!