Lluís Martin Santos va ser company meu a l’IES Joaquim Bau de Tortosa durant els quatre anys que vaig cursar els meus estudis de batxillerat. És de la meua quinta, com es diu popularment. Va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat Central de Barcelona i ha estat regidor de cultura de l’ajuntament de Tortosa per ERC. Al meu entendre, el millor regidor de cultura des de l’històric Cid i Mulet al període republicà. Més d’un tortosí diu que això tampoc no s’ha d’entendre com un gran mèrit, donada la total mediocritat dels polítics que han regit la cultura tortosina durant la mal anomenada transició. Lluís va revolucionar el camp cultural en molts aspectes i va realitzar una molt bona feina.
Ja des de molt jove era un entusiasta del camp literari. Recordo que va participar en l’obra teatral "Somni d’una nit d’estiu" de Shakespeare el 1984, de la mà d’un professor mític per tots dos, Manel Pérez i Bonfill. Li agradava escriure poesia i ha continuat fent-ho. Va deixar de ser inèdit quan participà en el recull "L’orgull de ser pocs", en una antologia d’autors locals de la mà del poeta Albert Roig. L’any passat el vaig invitar a participar en el recull narratiu "L’Altre Nadal" d’Aeditors del Perelló, ja que considerava que la seva participació ajudaria a donar prestigi al recull.
Vaig col·laborar políticament amb Lluís durant 2 anys, quan em convidà a ser el representant d’ERC al Consell Assessor de Campredó. En tot moment vaig tenir el seu suport, malgrat la incompetència política que regnava a Tortosa sota altres sigles suposadament progressistes. Vaig tirar endavant projectes importants per a Campredó: la diada del patrimoni campredonenc, l’Associació Amics de Francesc Llop, els Grallers de Campredó, un projecte literari, etc. Vaig haver de plegar per la nul·la col·laboració del govern tortosí i per cansament en la vida política. Tot i això, agraeixo el seu suport de tot cor. De fet, em va fer la presentació de la meua primera novel·la, Tomàs Serra (2001), a Campredó, Amposta i Roquetes, quan jo era un total desconegut en el camp de les lletres.
Va per tu, Lluís:
Sovint experimentem que som un miratge/ simple, que el nostre cor, roca perfecta/ no batega per les aparences,/ ens bombardeja el viure,/ la sang circula, lleugera, líquida, gemega./ A l’igual que la visió de tardor dels panorames/ amb línies rogenques irregulars/ sense forma determinada./ A l’igual que les mirades que s’endú el vent/ o el cant serè dels moixonets/ ple de vida i d’esperança en el demà./ O la música celestial dels pagesos/ que esllemenen, que jo no canto/ sóc d’una altra època/. M’amarguen el viure estranys desigs de recança/ – blanc o negre, trist o feliç -,/ tinc por del que em passa./ A l’igual que les fulles dels arbres/ que no són perennes, se sequen i cauen./ A l’igual que les imatges del delta, que el núvol amaga/ i cap mortal s’adona que la foscor és presència/ i no la sé descriure/ sense esma, sense esperit, sense polivalència.
Lluís Martin Santos va ser company meu a l’IES Joaquim Bau de Tortosa durant els quatre anys que vaig cursar els meus estudis de batxillerat. És de la meua quinta, com es diu popularment. Va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat Central de Barcelona i ha estat regidor de cultura de l’ajuntament de Tortosa per ERC. Al meu entendre, el millor regidor de cultura des de l’històric Cid i Mulet al període republicà. Més d’un tortosí diu que això tampoc no s’ha d’entendre com un gran mèrit, donada la total mediocritat dels polítics que han regit la cultura tortosina durant la mal anomenada transició. Lluís va revolucionar el camp cultural en molts aspectes i va realitzar una molt bona feina.
Ja des de molt jove era un entusiasta del camp literari. Recordo que va participar en l’obra teatral "Somni d’una nit d’estiu" de Shakespeare el 1984, de la mà d’un professor mític per tots dos, Manel Pérez i Bonfill. Li agradava escriure poesia i ha continuat fent-ho. Va deixar de ser inèdit quan participà en el recull "L’orgull de ser pocs", en una antologia d’autors locals de la mà del poeta Albert Roig. L’any passat el vaig invitar a participar en el recull narratiu "L’Altre Nadal" d’Aeditors del Perelló, ja que considerava que la seva participació ajudaria a donar prestigi al recull.
Vaig col·laborar políticament amb Lluís durant 2 anys, quan em convidà a ser el representant d’ERC al Consell Assessor de Campredó. En tot moment vaig tenir el seu suport, malgrat la incompetència política que regnava a Tortosa sota altres sigles suposadament progressistes. Vaig tirar endavant projectes importants per a Campredó: la diada del patrimoni campredonenc, l’Associació Amics de Francesc Llop, els Grallers de Campredó, un projecte literari, etc. Vaig haver de plegar per la nul·la col·laboració del govern tortosí i per cansament en la vida política. Tot i això, agraeixo el seu suport de tot cor. De fet, em va fer la presentació de la meua primera novel·la, Tomàs Serra (2001), a Campredó, Amposta i Roquetes, quan jo era un total desconegut en el camp de les lletres.
Va per tu, Lluís:
Sovint experimentem que som un miratge/ simple, que el nostre cor, roca perfecta/ no batega per les aparences,/ ens bombardeja el viure,/ la sang circula, lleugera, líquida, gemega./ A l’igual que la visió de tardor dels panorames/ amb línies rogenques irregulars/ sense forma determinada./ A l’igual que les mirades que s’endú el vent/ o el cant serè dels moixonets/ ple de vida i d’esperança en el demà./ O la música celestial dels pagesos/ que esllemenen, que jo no canto/ sóc d’una altra època/. M’amarguen el viure estranys desigs de recança/ – blanc o negre, trist o feliç -,/ tinc por del que em passa./ A l’igual que les fulles dels arbres/ que no són perennes, se sequen i cauen./ A l’igual que les imatges del delta, que el núvol amaga/ i cap mortal s’adona que la foscor és presència/ i no la sé descriure/ sense esma, sense esperit, sense polivalència.
Va per tu, Lluís:
Sovint experimentem que som un miratge/ simple, que el nostre cor, roca perfecta/ no batega per les aparences,/ ens bombardeja el viure,/ la sang circula, lleugera, líquida, gemega./ A l’igual que la visió de tardor dels panorames/ amb línies rogenques irregulars/ sense forma determinada./ A l’igual que les mirades que s’endú el vent/ o el cant serè dels moixonets/ ple de vida i d’esperança en el demà./ O la música celestial dels pagesos/ que esllemenen, que jo no canto/ sóc d’una altra època/. M’amarguen el viure estranys desigs de recança/ – blanc o negre, trist o feliç -,/ tinc por del que em passa./ A l’igual que les fulles dels arbres/ que no són perennes, se sequen i cauen./ A l’igual que les imatges del delta, que el núvol amaga/ i cap mortal s’adona que la foscor és presència/ i no la sé descriure/ sense esma, sense esperit, sense polivalència.