Emigdi Subirats i Sebastià

 

Artur Bladé i Font és l’únic fill d’Artur Bladé i Desumvila, l’il·lustre escriptor ebrenc del qual celebrem enguany el centenari del seu naixement. El 1939 va haver de fugir de Catalunya amb la seua mare. Va haver de creuar el Coll d’Ares sota circumstàncies dramàtiques per fer cap a la terra catalana del nord i d’allí a Montpeller, on s’hostatjà en una residència per a intel·lectuals on conegué homes de la talla de Francesc Pujols o Antoni Rovira i Virgili. Al setembre de 1942 va emprendre la ruta incógnita que l’havia de portar cap al port de Veracruz amb el vell vaixell portuguès, Nyassa. A Mèxic va cursar els primers estudis al Col·legi Madrid i després a l’Institut Joan Lluís Vives. La seua mare es guanyava bé la vida com a ginecòloga, amb la qual cosa el jove Artur va poder cursar estudis universitaris als Estats Units, país en el qual residí fins i tot després de la tornada dels seus pares a Catalunya.

Actualment és un dels impulsors d’aquest lluït centenari del naixement del seu pare. Col·labora amb aquesta lloable tasca de lluitar contra l’oblit, tal com havia demanat l’il·lustre literat benissanetà, al costat dels dos motors del centenari com són Núria Grau i Albert Pujol.

Artur Bladé i Font va entrar en contacte amb mi via mail per tal d’agrair-me els meus articles de difusió de l’obra del seu pare. Posteriorment ens coneguérem a la seua casa de Benifallet i s’interessà pels meus estudis sobre Joan Cid i Mulet, amb qui compartí viatge cap a ruta desconeguda. El vaig convidar a inaugurar la 1 Fira literària Joan Cid i Mulet que se celebrà a Jesús al febrer d’enguany. Hem continuat la nostra relació via mail. Li vaig realitzar una entrevista que ha de sortir publicada al butlletí d’Amics de l’Ebre. També vàrem coincidir en l’emotiu acte d’homenatge als dos grans escriptors ebrencs de l’exili que se celebrà a l’Ateneu barcelonès el 27 de juny. Artur Bladé es mostrà molt interessant en el bon funcionament del curs Literatura ebrenca de l’exili que vaig coordinar la primera setmana de juliol.

Té un accent molt peculiar. Se li nota més la influència del francès en el seu parlar, que la del mexicà. No deixa de ser una curiositat ja que abandonà l’estat francès el 1942.

Se sent molt satisfet del desenvolupament del centenari, de la publicació de l’obra completa i de l’esplèndida exposició que està donant voltes per la geografia ebrenca i catalana. M’ha agradat molt poder bastir una bona amistat amb ell. Va per tu, Artur:

Segur que aquest matí lluïen els núvols/ i no he gosat mirar enlaire./ El dia sencer que miro rostres/ i roques i les branques dels arbres,/ i les portes per on ixen les cares/ i s’amaguen, s’esvaeixen./ De ben prop contemplava,/ no em llevava del terra./ Ara, en canvi, s’ha fet fosc,/ i ja no veig la nuvolada./ Potser demà no me’n recordi./ Una altra vesprada/ vaig mirar enlaire, i enllà a l’horitzó/ com amagada/ hi havia una xiqueta ben garbada./ Anava tota nua, i vaig contemplar/ el seu cos galant que m’excitava,/ i feia renàixer dins meu/ l’adolescència ja oblidada./ Llàstima que el temps no acompanyava.