Emigdi Subirats i Sebastià

Eduard Sánchez és natural de Sant Carles de la Ràpita, En fa bandera del fet que era nebot del novel·lista per excel·lència de les nostres terres, Sebastià Juan Arbó. Dóna mostres de conèixer abastament totes les novel·les d’Arbó en els diversos articles que va publicant a la premsa comarcal. Fa uns 15 anys ens va enviar un extensíssim article per publicar a la revista "Soldevila" de Campredó que tiràvem endavant la nostra colla d’amics. Ell no ha parat de donar difusió a l’obra arboniana, que va tenir el punt àlgid el 2002, any del centenari del seu naixement en què s’edità la seua obra completa.

He tingut només dos contactes amb Eduard Sánchez, tot i que tots dos han estat molt emotius per mi. El primer va ser en el marc de la IV Fira del llibre i de l’autor ebrencs que es realitzà el primer cap de setmana de juny a Móra d’Ebre. Per sorpresa meua, mentre estava parlant amb el company de Miravet Josep M. Sáez, se m’apropà un home que em cridà amb el meu nom. Em digué que era seguidor dels meus articles a MesEbre, que havia llegit a consciència tot el meu cicle d’articles de reivindicació de la literatura algueresa, per la qual cosa m’havia comprat un llibre antic del poeta Pasqual Scanu, publicat a Tarragona el 1971. Va ser un regal que recordaré tota la vida, ja que Scanu és un dels meus mites culturals, autor d’un elegant poema dedicat a Tortosa i gran estudiós del dialecte alguerès.

No queda tot aquí. Eduard també assistí a l’emotiu acte d’homenatge a Cid i Mulet i Bladé que es celebrà a l’Ateneu barcelonès el passat 27 de juny, durant el qual vaig donar una conferència. Va ser tot un acte de gentilesa que li agraeixo de tot cor. També em va fer obsequi d’una carta d’Arbó que parlava sobre Bladé, la qual havia conservat durant molts d’anys.

Aquestes mostres d’apreci ciutadà i d’interès per la modesta tasca literària que estic portant a terme són molt reconfortants. Eduard Sánchez demostra tenir passió per les lletres amb el seu record constant de la figura d’Arbó. Va per tu, Eduard:

Quan el roig regna a la serra,/ el vespre es fon/ amb pressa s’esvaeix/ al temps de primavera/ i a intervals/ hi ha gent que torna/ a la llar./ Sobre el poble s’expandeix/ un color gens obscur/ de plany i enyor./ Des de la balconada/ observo/ l’il·limitat silenci/ que calla i escolta./ Les nostres malalties/ es fonen, s’ajunten/ amb alegries i penes/ i com enduts/ hi restem/ misteriosament.