Marià Lleixà és un dels millors poetes ebrencs actuals. Realment tinc passió per la seua poesia. Natural de Mas de Barberans, actualment resideix a Xerta on està casat i té dos fills. Exerceix com a professor de llengua i literatura catalanes a l’IES de Roquetes des de fa uns quants anys.
Vaig conèixer-lo personalment l’any passat a l’Escola Oficial d’Idiomes de Castelló de la Plana, on jo m’havia d’examinar del nivell elemental i avançat de valencià (una altra manera de nomenar la llengua catalana). De seguida vaig veure que era un noi molt amable i amb alts coneixements literaris. Enguany he tingut més contacte amb ell ja que és professor del centre de secundària on he realitzat les probes del CAP de febrer a abril. Em va demanar que escrigués un parell d’articles sobre els centenaris de Joan Cid i Mulet i Artur Bladé i Desumvila per a la revista estudiantil "Lo Basquet" que ell dirigeix. Va ser molt agradable escriure per als estudiants i vaig enquadrar aquesta activitat en l’apropament de les figures d’aquests dos grans escriptors exiliats a les aules.
Ha rebut nombrosos guardons pels seus reculls poètics, i ha participat en reculls col·lectius com "Terres d’aigua", que aplegava els millors poetes ebrencs del moment (Gerard Vergés, Albert Roig, Yànnick Garcia, etc.). Poemes seus també formen part de l’exposició itinerant Poetes ebrencs. Al mes d’abril, el programa Lletres Ebrenques el dedicàrem a la població de Xerta, i vàrem tenir com a convidada l’escriptora Francesca Aliern. Al final del programa, vaig realitzar la lectura d’un parell de poemes de Marià Lleixà, com a homenatge a un excel·lent poeta, que no té una vida pública agitada donat el seu caràcter reservat. Va per tu, Marià:
La paraula envaeix el paisatge nu./ Els mots creen imatges solitàries/ despoblades de tot significat./ Els poemes no disposen de rima assonant/ car són barrats com un xec bancari./ Inútil anotar paraules belles,/ per crear una cosa inexistent./ El romanç curt m’avorreix,/ la novel·la d’amor m’entristeix,/ Tirant ha mort al llit no lluitant./ Carmesina el seu amant enyora./ Abandono la ploma més enllà,/ el paper plora dins del calaix,/ es fon la xocolata a les mans,/ de l’escalfor el cor em crema./ Cerco un emblema, fora els mots./ Estic confós, sóc un laberint./ Escrivint cap il·lusió em renaix/ la clau del meu ensurt no és un poema.
