Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Companys de lletres (12): Joan Vicent Sanz
Fa uns cinc anys un amic comú, Pere Garcia (mestre de primària, músic, dolçainer, fill de la Val d’Uixó, resident a Vinaròs, nacionalment de la terra) ens va posar en contacte a Joan Vicent Sanz i a mi. J.V. Sanz és redactor de la revista "Mainhardt" d’Alcalà de Xivert, la qual està a punt de complir els vint anys. Es publica quatre voltes l’any i no és gaire puntual ja que els seus redactors depenen exclusivament del voluntarisme. És, sens dubte, una revista de qualitat i es nota la immensa feina que hi ha al darrera. Els redactors incorporen un diariet d’un home de principis de segle XX d’Alcalà, Eliseu Cucala, que és un veritable retrat d’un temps. A la vegada, van publicant les revistes històrics de l’Alcalà de fa cent anys (La Campana, etc.). Tot un material d’arxiu sensacional. Mainhardt (portaveu de l’associació d’amics de Mainhardt, ciutat alemanya agermanada amb Alcalà) compta també amb nombrosos col·laboradors del camp de l’art i la literatura, que li ajuden a donar el toc de qualitat al costat de la feina compromesa dels seus redactors.
Les meues aportacions durant aquests cinc anys s’han basat bàsicament en cròniques de literatura ebrenca, per tal de crear ponts d’unió entre l’Ebre i el Maestrat, lluita aquesta essencial en la meua vida pública. He anat difonent els meus mites literaris: Joan Cid i Mulet, Joaquim Garcia Girona, Josep Felip Vergez, Desideri Lombarte, i joves autors com Joan Elies Adell i el malaurat Manel Garcia Grau. Em sento molt satisfet de la meua vinculació amb Mainhardt i de contribuir a crear una publicació de qualitat a la bonica població gaspatxera, famosa pel seu campanar i pel seu magnífic castell de Xivert. L’any passar vaig portar un nou col·laborar, l’amic Rafel Duran d’Amposta. El meu darrer article fa referència al mític Joan Lluís Vives, després de descobrir un apetita biografia seua que escrigué el literat vinarossenc Francesc Almela Vives (president als anys 1950 de la Taula de lletres valenciana).
Joan Vicent Sanz és professor d’història a un institut d’Alcalà, després d’estar vinculat durant molts d’anys a centres de la comarca del Montsià. Va ser convidat del programa radiofònic Lletres Ebrenques, en el qual va fer una defensa acèrrima de la llengua catalana i de la seva implantació en tots els àmbits socials. La seua lluita és contra el ciment (epidèmia valenciana actual) i en defensa de les emissions de TV3 a tot el territori. És un alcalatenc, doncs, que veu com li cimenten i li espanyolitzen la terra, aliè totalment al regne del PP: Zaplanes, Rites i Fransiscos camps de golfs.
Malgrat que portem anys enviant-nos mails i ens hem parlat molts cops per telèfon, encara no ens hem conegut. Tot i això mostren el nostre respecte mutu per la modesta feina literària que portem a terme des dels nostres respectius pobles. Va per tu, Joan Vicent:
I davant de mi es presenta la natura,/ immensa i preciosa,/ esplendorosa i sàvia,/ coneixedora del seu poder, reina de totes les coses/ i misteri esplendorós del que som./ Ningú la domina/ només el destí la controla,/ res no es pot fer/ en un to inexplicable d’estranyesa profunda./ Hem d’esbrinar què la mou,/ què la va formar tants segles enrera/ i encara predomina i canvia, altera/ la fesomia, creix, s’intercala/ desapareix i renaix./ Com un motor incontrolat/ o un ésser vivent sense control/ pren possessió de nosaltres/ i regna.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitacions a Joan Vicent per la publicació del seu darrer llibre dedicat al seu poble, i a Emigdi per treure’l de l’anonimat. Joan és un pencaire i es mereix un reconeixemnt. Salut