Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El bloc informatiu per excel·lència de les Terres de l’Ebre, La Marfanta (www.lamarfanta.blogspot.com), ens informava fa uns dies del fet que el periodista Jordi Trilla, fill de Benifallet (Baix Ebre), ha estat nomenat nou cap de premsa d’ERC, per tal de coordinar les difícils relacions entre el partit i els mitjans de comunicació (tan parcials al nostre país, la majoria dels quals gairebé semblen periòdics de partit). Jordi Trilla va ser company de classe durant els quatre anys de batxillerat i COU a l’institut Joaquim Bau de Tortosa, que encara porta el nom d’un exministre i exmembre del Consejo del reino del règim feixista. El seu nomenament em va portar d’immediat diverses idees en ment, apart d’alegrar-me’n personalment que un ebrenc vagi fent una interessant carrera periodística des de Barcelona estant.
I vaig recordar precisament un acte de presentació l’any 2002 de la meua novel·la Tomàs Serra, al Casal de l’Hort de Cruells de Roquetes, durant el qual el presentador de l’acte, Sisco Ollé (actual regidor de cultura de Roquetes), va fer esment que alguns companys d’institut formàvem una mena de generació literària, ja que sortosament havíem aconseguit publicar a una edat molt jove, la qual cosa era ben remarcable a les nostres terres. Entre els companys de curs que ens havíem dedicat al món de les lletres estava l’esmentat Jordi Trilla (aleshores director del Canal 21, emissora ebrenca, i del setmanari L’Occidental), Lluís Martin Santos (poeta i exregidor de cultura de Tortosa), el mateix Sisco Ollé (coautor de Terres de l’Ebre, terres d’oli), i jo mateix, que acabava d’endegar la meua faceta literària amateur. 
Amb Lluís Martin Santos (nom igualment d’un gran escriptor castellà, autor de Tiempo de silencio), vaig tenir una estreta relació a nivell polític quan era regidor de Tortosa, i jo representava ERC al Consell Assessor de Campredó. Recentment hem tornat a col·laborar culturalment en el marc del centenari de Joan Cid i Mulet.
També m’ han vingut en ment vivències d’institut, quan tiràvem endavant entre alumnes i professors la revista Som-hi, que va ser la primera publicació en la qual vaig incloure un article. A més, tots quatre hem tingut una vinculació, amb més o menys grau d’integració, amb ERC. Per a mi les sigles no són gaire importants, en canvi sí que vull remarcar l’ideari catalanista que ens ha unit a tots quatre.
El curs 1984-85, en què cursava COU, em va marcar moltíssim ideològicament ja que vaig endegar la meua militància dintre de l’àmbit independentista, ideologia que m’ha acompanyat al llarg dels anys.
Ja que parlo de companys d’institut, no puc deixar de fer un esment molt especial d’Àlex Castells. Natural de Santa Bàrbara (Montsià), va aconseguir fer una extraordinària carrera musical que el portà al Japó i a tocar amb orquestres importants d’arreu de l’estat. Malauradament, una malaltia greu l’impossibilita de continuar tocant, i de gaudir de la seua veritable vocació: la música, i la trompeta. Ell va ser el meu millor amic durant aquests anys que en aquest post tan a gust he recordat.
PD. La primera foto és de Jordi Trilla, la segona de Sisco Ollé.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Emigdi, m’ha cridat molt l’atenció llegir la referència a la revista Som-hi. Si no compto malament, a l’Institut jo anava un any abans que tu. I com que un servidor apuntava per a periodista em va tocar donar bastant el “callo” en aquella publicació. Com que en acabar l’institut em vaig desvincular de tot plegat, no sé si la revista va tenir continuïtat. I a tu no aconsegueixo recordar-te i no sé si estaves amb l’equip en què ho vam fer arrencar. Bé, no té més importància que aquesta, però m’ha arribat a l’ànima retrobar un record de fa 20 i molts anys.
No sé fins quan va funcionar la revista Som-hi. Però si recordo haver-la vist una vegada, tot i que jo vaig fer COU el curs 1994-95, quan Manel Ollé ens va ensenyar un exemplar a Jaume Llambrich i a mi. Jaume i jo, així com el senienc Joan Todó, vam impulsar la revista Baula, de la qual van editar-se tres números.