Emigdi Subirats i Sebastià

En aquest post, a part de parlar d’una companya de lletres he de fer esment sobretot d’una companya de vida, atès que Araceli Aguiló és la persona més important de la meua vida (conjuntament amb els meus fills Rosa i Guillem).  Ens vam casar l’11 de setembre de 1994, i ha compartit amb mi tota la meua modesta carrera literària. Ha tingut una part molt important, ja que participa de primera mà de tots els meus anhels i les meues inquietuds. Primerament, ha estat la correctora de cadascuna de les meues obres. Llicenciada en Filologia catalana, el darrer any ha exercit de professora de català a l’IES Montsià d’Amposta. Ella sempre repeteix que és molt lenta i fa palès els seus dubtes de si farà bé la feina de correcció. Jo, en canvi, crec que fa unes correccions molt acurades ja que és molt exigent amb si mateixa.  Si he de destacar una de les seues correccions, parlaré de la del llibre "Amposta" (2006), en el qual també ens va ajudar amb un la redacció d’un article. Va ser, sens dubte, el seu gran repte, donat que posteriorment l’havia de revisar el lingüista Miquel Àngel Pradilla (editor d’Onada Edicions i professor de Sociolingüística a la URV), tota una institució de les nostres lletres.

Araceli és natural de Campredó, amb la qual cosa ens hem conegut des de molt xicotets. En període adolescent vàrem tenir la primera relació literària quan érem membres del Consell de redacció de la revista "Soldevila" (1988-1997), probablement la més important de la població. Allí endegàrem un apartat que portava com a títol "El nostre català", en el qual ja ens reafirmàvem amb el nostre posicionament de defensa d’un domini estandar de la nostra llengua amb lleugeres incorporacions dialectals, sempre tenint molt clar quin idioma escrivíem i volíem defensar. Sempre ens hem apartat de localismes ridículs, que malauradament tant de mal fan a la nostra llengua i que darrerament abunden a les nostres terres.

Araceli  és una companya de lletres excel·lent, que escolta tots els meus projectes inacabables i aconsegueix millorar-los amb les seues opinions. És una bona coneixedora de la literatura catalana i li he contagiat l’afecció per la literatura ebrenca. Durant les darreres setmanes es troba davant d’un dels grans reptes de la seua vida, aprobar les oposicions del Departament d’Ensenyament.

Si normalment dedico versos a tots els meus companys de lletres, els del dia d’avui porten el segell de l’amor que és el sentiment més important de la vida. El poema es diu Tu i jo. Va per tu, Araceli: Camino vora el mar/ tancant els ulls/ tot somniant./Marcant el pas./Trepitjo la fina sorra/ amb aires de llibertat./M’aparto de tots els mals./ I respiro la puresa de l’aire./I sóc lliure vora el mar,/ mirant la immensitat/ i un horitzó tendre i blau./ I aquella gavina/ del solidari vol/ que no para de volar/ i que amb les pròpies ales/ ens guia el camí/ pel costat del mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!