Descripció física de Campredó
Diversos historiadors tortosins i altres de la resta de les Terres de l’Ebre de principis del segle XX, ens fan cinc cèntims de diverses llegendes curioses sobre els orígens del nostre poble i altres descripcions més acurades del terme. El prevere Ferran Miralles i Messeguer, a la seva obra "Tortosa y su comarca", publicada en llengua castellana el 1901, la qual ha reeditat la col.lecció "Biblioteca Ebrenca", en referir-se a tots els pobles de la Diòcesi tortosina, ens dóna una descripció real del que era el poble al girant del segle:
Campredó: Partida rural agregada a l’Ajuntament de Tortosa del qual la separa 5 kilòmetres. Compta amb 424 ànimes i 130 edificis. Província de Tarragona, partida judicial i bisbat de Tortosa. La seva riquesa imposable va amb la de l’Ajuntament. L’agrupació urbana es troba situat en terreny desigual, i no lluny del riu Ebre, i amb bona ventilació i gaudint de clima temperat i saludable. Per a la instrucció pública compta amb una escola elemental de nens i una altra incomplerta per a nenes, amb la corresponent dotació, gaudint els mestres de casa i retribucions. Per als seus transports i relacions utilitza els camins veïnals que creuen el seu terme municipal. El creua també la via ferroviària del Nord, podent utilitzar l’estació d’Amposta que està a 1.5 kilòmetres. Rep i emet la correspondència per l’ambulància de València a Barcelona, estació i peatge d’Amposta, i també per l’administració de Tortosa. En el seu contorn hi ha tres capelles, una que no està oberta al culte i s’aprofita en l’actualitat per a emmagatzemar fruites, i en les altres dues se celebra el sant sacrifici de la missa en alguns dies de precepte. Antigament era una població de bastanta importància, la qual estava prop de la Torre del seu nom. No se sap ben bé l’època de la seva desaparició ni les causes que la varen motivar, es probable que fos en les guerres anomenades de Catalunya de mitjans del segle XVII en les quals es va sofrir molt al terme de Tortosa. No lluny d’aquesta població estava situada la capella de la Verge de Font de Quinto, la qual va ser destroçada pels francesos, l’exèrcit dels quals va estar molt per aquells contorns; però es va restaurar pel propietari de la finca, n’Antoni Paulí, beneïnt-se amb gran solemnitat el dia 8 de maig de l’any 1855.La primitiva imatge que hi havia en aquella capella era de pedra i molt antiga; avui nomès queda d’ella dos o tres fragments que es conserven amb molt de respecte. La que ara existeix es va fer a finals del segle XIX.
Aquesta descripció del terme campredonenc ve acompanyada d’altres punts d’informació a l’obra "Tortosa y sus arrabales" del mateix autor, quan ens informa de la partida de La Petja i l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels: Feligresia com 3230 almas y 702 edificios. Està compuesta por las tres partidas rurales de San Lázaro, Campredó y Boquera, con una alcaldia pedánea en cada una de ellas. Hay una escuela elemental de ambos sexos en Campredó, dotada con 500 pts anuales.
El músic, escriptor, investigador de la cultura autòctona i afèrrim tortosinista, Joan Moreira, en la seva obra "Del folklore tortosí", detalla les partides del poble, un recull que posteriorment ha estat molt important per la delimitació dels termes i l’anàlisi toponímic: Artiàca- Barranc Roig Adam – Barranc de les Vigueròles – Barranc de la Mallada de la Pedra- Bassa Mata – Camí del Abelló – Coll Llarg – Camí del Arraval – Camí de Despax – Camí del Màs dels Flàres – Campredó – Cantons – Coll de les Àguiles – coll dels Raijolés – Coves de Vinyes – Coves de Guillén – Estació – fornets – Font de Quinto – Mas de les Esplugues – Mas de Tupí – Mas de la Missa – Pont Trencat – Pedrera – Pi-Ver – Rodeo – Rocacorba – Roqué – Roijals – Racó de Romualdo – Sobregiment – Timbes Roiges – Vall de Rius.
També el que era cap de la secció d’estadística de l’Ajuntament de Tortosa l’any 1919, J.Altura i Pujada, va realitzar un nodrit treball de recopilació de dades disperses, que titolà "Nomenclátor de Tortosa", en el qual especifica els camins, partides, barrancs, lligallos i carrers campredonencs. Concretament: Barrancs: les Bargaroles, la Mallada de la Pedra, Pixadors, el Pont Trencat, Rocacorva, Vigueroles; partides: Barraques, Esplugues, Font den Quinto, Mirambó, Costa Blanca, Vall den Rius, Rocacorva, Sant Onofre; camins: Abelló, d’Amposta, del raval, de Campredó, Despacs, de la Font de la Gràcia, dels Frares, del Mas dels Frares, de la Portella, de Sant Onofre; carreteres: Antiga de Barcelona, Antiga del Perelló, de les Barraques, de Tarragona, de Tortosa a Barcelona; lligallos: de la Abeurada, de l’Ardiaca, de Burjacénia, de Campredó, de la Font den Quinto, de Mirambó, de la Pedrera de la Cinta, de la Riaca; masos: de les Esplugues, de la Missa; torres: de Campredó, de Soldevila; Colls: Santa Catalina; Coves d’en Guillem; carrers: Benicarló, Calataiud, Don Àlvaro, Écija, Finisterre, Gandia, Haro, Eivissa, Jaca, Kalifa, Logronyo, Malpica, O’Donell. Caserío Font de Quinto, Caserío del Pom.
L’estudiós valencià Benvingut Oliver (al qual ja ens havíem referit anteriorment), autor dels impressionants volums que va recollir sota el títol "Código de las Costumbres de Tortosa", on analitza el model de vida i les regles que marcaren la convivència durant bona part del Medieu a les nostres terres, a partir de l’estudi del "Consetudinae Dertosae" (Llibre de les Costums de Tortosa, primer text jurídic escrit originàriament en llengua catalana), analitza la llegenda popular que dóna evidències de l’existència d’un port marítim a Campredó, la qual s’ha anat difonent durant dècades:
A tres quilòmetres de Tortosa i seguint el curs del riu està situat Camp-redó, lloc que la tradició senyala com antic port marítim de Tortosa, i és general la creença que les dues torres que avui mateix es veuen a la dreta i l’esquerra de l’Ebre, davant del Palau del senyor Marquès de Bellet de Mianes a Camp-redó, servien per a tancar el port amb cadenes. El terreny forma allí, en efecte una gran crosta en forma de dársena: està envoltat de turons i el seu nivell sobre les aigües del riu és tan curt, que la inunden les avingudes ordinàries.(versió original en llengua castellana).
Miravall a "Tortosa any zero" en l’apartat "Híbera", dóna la seva visió del territori i del punt estratègic campredonenc: L’entrada a l’estuari, des del mar, es fa navegant per un relatiu estret dominat per la muntanya: la part exterior es guarda des de les defenses d’Amposta i de La Candela i la interior per les de La Carrova i Quint (Campredó), a banda i banda de riu. Llavors l’estuari s’eixampla, sempre visible des de les torres que s’aparellen a les dues ribes, fins que s’arriba al port de Tortosa.
Tot i que estudis més recents sembla que trenquen totalment la teoria del Campredó marítim, tal com analitza el que ha estat restaurador del Museu del Montsià i afeccionat a l’arqueologia Josep Valldepérez, a la revista Amposta del juny del 2000, després del descobriment del jaciment arqueològic més litoral de l’antiga desembocadura de l’Ebre, al lloc que se’n diu Cuba, al terme de L’Aldea:
La recerca de noves activitats arqueològiques en zones fins ara desconegudes com poden ser les terrasses fluvials, així com les deltaiques, ens ajudaran molt més a una comprensió de com podria ser el territori en què habitaven els nostres avantpassats. Això trenca la teoria que el mar arribava fins a Campredó, almenys en època romana i èpoques anteriors, i l’evidència ens diu que en èpoques molt antigues ja existien ribes baixes.
En un altre àmbit d’estudi, la Gran Geografia comarcal de Catalunya, en el volum destinat a la història, geografia i demografia de les comarques de l’Ebre, ens dóna una curta però valuosa informació sobre Campredó i Font de Quinto:
A la plana regada de l’esquerra de l’Ebre es troba el poble de Campredó (982 h el 1981, 1080 h el 1984), a 6 km de Tortosa, entre la ciutat i L’Aldea (vora la carretera C-235), vora el canal de l’Esquerra i el ferrocarril de Barcelona a València. L’existència del lloc és mencionada ja vers el 1312 en un document conservat a l’arxiu de Tortosa on s’esmena Petri de Cambredo (Massip creu que el topònim pronunciat localment Cambredó, pot tenir l’origen en aquest cognom o en la dignitat eclesiàstica de cambrer), i el nucli s’anà formant (abans hi havia només masies escampades) quan es construí vers 1867 la via del ferrocarril. Prop del poble hi ha la torre de Campredó, medieval (segle XIV), de planta rectangular obrada amb petits carreus, amb una part de les mènsules que aportaven el matacà. Prop seu hi ha les restes de l’antiga Llotja de Campredó, també medieval. Hom ha interpretat aquestes construccions per haver estat el lloc l’antiga entrada a l’estuari de l’Ebre, quan els grans vaixells no podien navegar riu amunt pel terraplenament de l’anterior estuari (els darrers aiguamolls es dessecaren al segle passat). Aleshores el nom podria referir-se a un camp rodó terraplenat per les aportacions fluvials, precedit per la torre, o procedir del Cap Redó (93 m), darrer esperó rocós amb què fineix a migdia el massís de Cardó, davant Amposta. La torre es troba davant l’ampostina de La Carrova i entre totes dues hi havia, enmig del riu, una illa que desaparegué a la fi del segle XIX. En el terme de Campredó, entre el poble i el Cap Redó, hi ha la caseria de la Font de Quinto; de 84 h que hi havia el 1970, el 1981 en restaven només 40.
El nucli de Font de Quinto tampoc no ha estat absent de diversos esments literaris, basats en diversos cultes i llegendes que malauradament són desconegudes per part de la pròpia ciutadania. En l’àmbit geogràfic, el conegut historiador Cantero i Hernàndez en "Punts dels rius més coneguts de Tortosa al mar", va escriure la següent definició:
Se dóna aquest títol a una ermita antiga i a l’extensió de terrenys sembrats d’arbres fruitals i hortalissa. El paratge al costat del riu és molt vistós i de la tradicional popular capelleta, dedicada des de fa molt temps a la Santíssima Verge, apenes queda res que resulti de notable interès. L’excursionista que visita aquests paratges ha d’escoltar aquest consell:’No anéssem de pressa. Podrem recrear la vista contemplat el fermós paisatge de les terres de la Font de Quinto, Mianes i la Carroba la infinitat de típiques nòries que prenen l’aigua del riu per a regar l’horta; nòries que funcionaven totes, antigament, per mig d’animals i per mitjans mecànics quasi totes en l’actualitat.
Per la banda de l’extrem nord del nostre terme, concretament sobre la partida de Soldevila narra una altra interessant informació: Té el nom aquest un molí que va amb forá d’aigua i és tan poc el desnivell que hi ha del riu a les pales que posen en moviment les moles, que quan puja una mica més del regular el riu, queda l’aigua anivellada i no pot fundionar per falta de força; d’aquí neix aquell proverbi que diu: farem el que podrem com el molí de Soldevila. Dels límits sud que s’encaminen cap al delta, la Pedrera, fa el següent comentari: S’anomena així a un morrot de roca que des de la mateixa vora del riu se n’entra terra endins, de la qual se’n treuen grans quantitats de pedra contínuament. Avui dia apenes es destaca aquest morrot, oberta com ha estat per allí la via del ferrocarril de Tortosa a La Cava.
El món històrico-literari ens demostra que aquest territori ha tingut una llarga història i les seves terres han estat altament rentables i productives. L’Antoni Virgili, en un dels darrers números de la revista "Recerques" que edita l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, en el seu anàlisi sobre la "Conquesta i feudalització de la regió de Tortosa 1148-1200", ens conta: Els molins, finalment, que constitueixen un dels pretextos sobre el fet que els senyors feudals mantinguin intacta la xarxa de sèquies i canals, se centren sobretot, a la contrada de Xerta i Quint-Pedrera, i és la catedral de Tortosa la més ben dotada de les rendes que generaven’.
Com a mostra de la tradició dels molins al nostre terme, afegim l’Enric Bayerri que en el seu "Refraner Català de Tortosa", ens fa una llarga explicació de l’origen, ús i tradició del molí de Sòldevila, així com ens explica una llarga historieta del mite que ha anat creant aquest molí, que prometia molt i donava poc: Lo molí de Soldevila fundat pels moros com lo de l’Azut, si les tradicions no menten, pren lo nom de la partida ahont està enclavat, es avuy propietat del rich hasendad don Lluís Cruells, y ancara que en poca escala continua dedicanse a la moltura de blat i de panís.Els refranys que sorgeixen d’aquella historieta d’un treballador que no podia oferir el que prometia són: Tot hu farem , com lo molí de Soldevila …..Farem lo que podrem com lo molí de soldevila! … Ham fet lo que ham pogut , com lo molí de Soldevila…. Este es com lo molí de Soldevila, que promet mol y dona poch.
Un altre periodista i historiador tortosí de la mateixa època, en Frederic Pastor i Lluís, en la seva obra "Narraciones tortosinas", en la qual explica diversos fets importants per a la regió i fa una curta biografia dels personatges històrics més importants, no oblida les virtuts d’en Joan de Fàbregues Boixar i Ponts, il.lustre Baró de la Font de Quinto i senyor del Boixar, ciutadà honrat de Barcelona, regidor perpetu i diputat per Tortosa a les Corts extraordinàries de 1789, quan va fer el jurament el llavors Príncep d’Astúries i posteriorment rei Ferran VII. Aquell mateix any li va ser concedit el títol per Carles III. El Baró era el pare d’en Joan Antoni de Fabregues, un dels grans herois de la resistència contra el francès a la Guerra de la Independència del 1808.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!